Fotograma de la pel·lícula: Handia. Una ficció-realitat sobre la vida d’un autèntic gegant nascut al país basc. Dirigida per Jon Garaño i Aitor Arregi. Protagonitzada per l’actor Eneko Sagardoy. Foto: SistersantheCity
Sovint, el protagonisme d’un personatge inserit en una ficció, -com la que ara mateix em disposo a exposar-los- pot anar precedit per una nota aclaridora: basat en fets reals.
Els fets reals ens situen en un poblet del país basc de 400 habitants: Altzo, a la província de Guipúscoa. Allà, l’any 1818, neix una persona del tot normal i corrent. Però en arribar a l’edat de l’adolescència, comença a créixer amb una progressió anormal. A l’edat adulta, la seva alçada és de 2 metres i 42 centímetres.
Raó més que suficient per a qualificar a la persona en qüestió: Miguel Joaquín Eleicegui Arteaga, com a gegant. Un gegant –dit amb tot el respecte– gens mitològic i del tot biològic. Eleicegui Arteaga és una persona del tot normal pel que fa a la seva vida quotidiana i els seus criteris i capacitats cognitives, però es troba afectada per la malaltia del gegantisme.
L’imponent alçada d’Eleicegui Arteaga, atia els desitjos crematístics del negociant navarrès José Antonio de Arzadun, i proposa al gegant posar en marxa un espectacle consistent en exhibir per teatres i cafès la seva anatomia extraordinàriament allargassada.
Com que intueix la possibilitat de guanyar molts diners, el gegant Eleicegui accepta convertir-se en una mena d’atracció circense, iniciant així tota una sèrie de gires internacionals que el van dur a Portugal, França i Anglaterra.
Funció rere funció, –oferint un espectacle que seguia un cert guió argumental– Eleicegui assaboreix l’èxit i es va convertint en una celebritat tant a Espanya com a l’estranger.
Diverses monarquies d’Europa, potser a manera de cura d’humilitat… que els feia veure que encara hi havia algú “situat per damunt d’elles”, van voler rebre en audiència privada el gegant: Isabel II d’Espanya, María II de Portugal, Lluís Felip I de França i la reina Victòria d’Anglaterra.
En moltes de les seves actuacions, Eleicegui compartia escenari amb nans per tal que la seva alçada fos encara més evident i espectacular. Entre d’altres homes i dones de petita alçada, va compartir escenari amb uns germans alemanys coneguts artísticament com: “la princesa i el príncep Colibrí”. Tant ell, com ella, -a l’edat de 20 anys- no passaven dels 55 centímetres d’alçada.
Amb certes dosi d’eufemisme i alhora amb una certa ironia i vanitat, Eleicegui no s’anunciava en els cartells com a gegant, sinó com a: “bellesa humana de bones proporcions”.
La fama i notorietat del gegant basc eren evidents i l’historiador Luis Ángel Sánchez en va deixar constància en un llibre biogràfic.
Mentre va ser viu, Eleicegui i el seu “espectacle d’home més alt”, van poder gaudir d’uns resultats del tot positius: ser rebut per les testes coronades d’Europa, rebre els aplaudiments del públic, guanyar força diners, veure la seva biografia plasmada en un llibre i la seva imatge imponent reproduïda en nombrosos dibuixos i gravats.
Un cop mort, el gegant Eleicegui ha gaudit d’una considerable posteritat gràcies a l’estàtua erigida en el seu poble. Gràcies a la pel·lícula: Handia. I gràcies al que aquí més ens interessa ressaltar: l’òpera per a titelles El gigante de Altzo, amb llibret de Koldo Izaguirre i música del compositor David Azurza.
Nascut a Tolosa, David Azurza és un artista que es manifesta en diverses branques de la creació artística. Llicenciat en Belles Arts, estudis de cant al Conservatori Superior de Madrid, cantant amb tessitura de contratenor, director de cor, professor de tècnica vocal, compositor i editor musical. Ha dirigit tallers i cursos de tècnica vocal a Espanya, França, Alemanya, Japó, Argentina i Mèxic.
Al llarg de la seva carrera, ha col·laborat –entre d’altres– amb personalitats tan reconegudes com les del compositor Luis de Pablo, el compositor Alfredo Aracil, o la soprano Pilar Jurado.
David Azurza, amplia el seu bagatge professional seguint estudis escènics i participa en l’exitós musical: “Los Miserables”, amb música de Claude Michel Schönberg. També participa en el musical: “Oliver” , amb música de Lionel Bart.
La connexió de David Azurza amb el món del teatre –ja sigui el líric, el musical o el titellaire– no deixa de tenir continuïtat. Participa en el Festival de Teatro Clásico de Almagro, amb l’òpera de butxaca: “Segismundo” de Tomás Marco.
Pilar Zubiarrain, va ser durant un temps alcaldessa de Altzo i principal impulsora de la permanència i revitalització històrica i memorial del gegant.
Segons la seva opinió, els molts dibuixos i gravats, el llibre biografia, l’estàtua, la pel·lícula i l’òpera per a titelles, són incentius permanents, són estímuls molt beneficiosos que fan augmentar el nombre de turistes que arriben al petit municipi encuriosits per saber més d’aquell home del segle XIX que superava de llarg els dos metres d’alçada.
I potser aquest article contribueix a que alguns visitadors i visitadores de les pantalles de putxinelli.cat, encuriosits, decideixin desplaçar-se fins al guipuscoà poble d’Altzo, per a saber més del gegant i per gaudir d’un saludable paisatge –com deia el cantant Raimon– amb tots els colors del verd. Som en ple estiu del 2021, és un moment ideal per a decidir-se a emprendre aquest viatge turístic-cultural.
Als diversos testimonis històrics que atorguen credibilitat a l’alçada del gegant i fan permanent la seva memòria, cal sumar-hi la trobada el dia 17 d’agost de 2020, de les restes del seu esquelet a l’ossari del cementiri d’Altzo. Un conjunt d’ossos que fins aquell moment es tenien per perduts o il·localitzables.
L’òpera per a titelles El gigante de Altzo, ja ha traspassat fronteres, a creuat l’oceà Atlàntic per a ser representada a Ciutat de Mèxic, a l’escenari del teatre Juan Ruíz de Alarcón, mitjançant l’organització de la universitat UNAM i exhibint una producció del Centro Internacional del Títere de Tolosa TOPIC.
La presència o evocació de qualsevol gegant –vingui d’allà on vingui- té la facultat de transportar-nos fins un ampli univers d’imatges fabuloses… I l’estètica dels titelles és ideal per a servir-hi com a suport formal. El Centre de Titelles de Lleida, va posar en escena la novel·la de Jonathan Swift: “Els viatges de Gulliver”, concretament la part narrativa que situa Gulliver en un país habitat per diminuts nans.
Aquest article s’ha obert amb un fotograma de la pel·lícula Handia, i ara es tanca –a manera d’el·lipsi– amb una altra imatge on el gegant, evidentment, no hi pot faltar.
