Article sobre la presentació al Gran Teatre del Liceu de Barcelona de l’òpera Le Grand Macabre, de György Ligeti, amb llibret escrit pel mateix compositor en col·laboració amb el conegut titellaire Michael Meschke, basat en una obra de Michel de Ghelderode.
L’obra, estrenada a Estocolm l’abril del 1978, es va presentar en la versió revisada del 1997 i amb una producció signada per la Fura dels Baus, amb direcció d’escena d’Àlex Ollé, en col·laboració amb Valentina Carrasco, i direcció musical de Michael Boder.
La raó de dedicar un text a aquesta gran òpera a Putxinel·li no és sinó fer justícia a una producció que per a nosaltres és pur Teatre de Titelles en majúscules i del més noble que s’ha vist en els últims temps.
Ja fa anys que La Fura dels Baus ens ofereix obres que entren de ple en l’anomenat teatre visual, amb profusió d’elements plàstics i amb una preponderància de la imatge tractada sempre amb molt de rigor. A part de la imaginació dels seus directors, Àlex Ollé i Carlus Padrissa, la Fura s’explica pels seus col·laboradors, que treballen la imatge des de diferents perspectives i són molt d’alta volada. Penso en Roland Olbeeter, escenògraf i encarregat d’idear els artefactes més sofisticats i originals de la companyia (Roland és enginyer nàutic, entre altres coses), que l’any 2005 va presentar al Festival d’Òpera de Butxaca l’obra Orlando Furioso!, en la qual cinc instruments mecànics que tocaven acústicament sols i que es movien per l’espai com titelles robòtics interactuaven amb la cantant Claudia Schneider. O en el genial videoartista Franc Aleu, presència indispensable a la majoria de produccions de la Fura, o en els diferents escenògrafs que han treballat amb la companyia.
A Le Grand Macabre, els fureros (amb escenografia d’Alfons Flores) la van encertar de ple en idear un titella gegantí que cobreix tot l’escenari del teatre d’òpera i que centra i aglutina tota l’acció pròpiament dita de l’obra. Titella perquè té parts articulades (boca, ulls, cap i cames, més els orificis naturals del cos que s’obren i es tanquen quan convé), gira sobre si mateix i sobretot perquè té vida com a personatge gràcies en part a la projecció de vídeo que li dóna moviments facials i múltiples textures del cos, i perquè en un moment donat es converteix en el seu propi esquelet gràcies a la textura translúcida de la pell del ninot, que deixa veure els ossos de la seva estructura interna.
Si s’aconsegueix aquesta organicitat entre un element escenogràfic central i els altres elements de l’obra, es pot dir que s’ha encertat de ple el cor de la “diana dramatúrgica”, una cosa dificilíssim d’aconseguir. Quan això passa, es produeix el miracle i l’obra vola a una alçària màxima. Això és el que ha passat amb aquesta versió de Le Grand Macabre. A més, quan es va estrenar l’obra, hi va participar l’il·lustríssim marionetista Michael Meshke, una cosa que es nota en l’estil bufonesc, gairebé “ubuesc”, del text, amb un llenguatge que recorda bastant el de Jarry (Meshke va dirigir Ubu Roi d’Alfred Jarry l’any 1965, en una producció antològica que es va continuar representant fins al 1990, cosa que indica la importància d’aquesta obra en el món del marionetista polonès).
¿Qui és el personatge de Nekrotzar (la Mort, en l’obra de Ligeti) sinó una espècie d’Ubú ridícul i capritxós, de qui es riuen seus propis ajudants i que a més a més al final es descobreix que tem la seva exdona? Un Ubú que mata tot el que toca però que al seu torn és ridícul i grotesc, com ho són tots els personatges de poder que surten a l’obra.
Del gran ninot que centra l’obra (el cos nu de la cantant Claudia Schneider, que apareix al principi i al final de l’obra projectada en vídeo), en surten tots els personatges: de la boca els uns, els altres dels ulls o del sexe, i quan es gira i es posa d’esquena, l’anus s’obre i es converteix en un altre espai que conté els intestins i que, un cop fora, arriba a esdevenir una mena de discoteca on se celebra un festa.
Cada escena i cada acte està marcat per una posició del ninot, pels seus moviments i pels seus recursos espacials, de manera que es pot dir que centra completament l’acció i l’obra en si.
Els interessats en aquesta prodigiosa producció i en els diversos comentaris que se n’han fet, els convido a visitar la pàgina de la Fura sobre l’obra, on veuran imatges, textos, vídeo, així com també crítiques i opinions rebudes.