Com cada any, el dia 9 de juny les galeries catalanes celebren la Festa de l’Art, que enguany tindran més repercussió perquè s’hi han adherit 70 galeries. Amb motiu d’aquesta jornada, la Galeria Fotogràfica il mondo (Calàbria, 178) ha elaborat un programa de projeccions de cinc curtmetratges, que s’uneixen a la clausura de l’exposició Gitanos de La Perona, d’Esteve Lucerón. Un d’aquests curtmetratges és el film d’animació El último, de Germán Barón. Gràcies al seu director, podem publicar el procés de creació d’aquesta obra.
Devia ser cap a mitjans de 2011 que, fent proves i experiments amb la càmera HD, provant il·luminacions i jocs de llums i ombres a l’escola Nou Prodigi de Barcelona, em va venir al cap la possibilitat de rodar una història amb tot un seguit de recursos tècnics molt poc utilitzats en una època en què la gent tira cada vegada més pels ordinadors, programes informàtics i efectes digitals. Volia recuperar l’aroma i el gust de la imperfecció, perquè estic convençut, al capdavall, que el que és perfecte en efectes especials roba una mica de màgia a l’art de rodar imatges en moviment i per això sempre m’ha agradat més la bellesa de la imperfecció artesanal. La premissa que vaig mantenir va ser esprémer al màxim els recursos: plató, il·luminació, actors aprofitats dels cursos d’interpretació de l’escola —no eren grans, però sí suficients— i un pressupost escàs o pràcticament nul.
Així El último, en la seva primera gestació, va ser un joc de proves que vam efectuar amb diversos alumnes del curs passat, en què jugàvem a crear escenaris impossibles amb materials tan simples com perfils de cartolina negra retallats, plantes reals rodades a contrallum, paper d’alumini, cartrons de molts tipus i textures… Tot això rodat amb un paper vegetal de fons sobre el qual projectàvem una llum de vegades blanca i de vegades de color. Tot plegat, muntat en una petita taula de vidre sobre dos cavallets, la qual cosa ens permetia posar llum des de sota. Vam provar típics cromes sobre pantalla blava, amb els quals vam aconseguir l’efecte d’un personatge conduint en un cotxe en miniatura (rodat posteriorment), i també ens vam iniciar en l’experimentació de la simulació de les ombres xineses, ja fos amb cartolines retallades o bé col·locant actors a contrallum.
El pas següent va ser l’escriptura del guió, que va caure en mans de l’argentí Patricio Zárate. Només vaig donar una indicació: volia que fos una mena de detective story però molt minimalista, senzilla, amb una trama molt curta que donés per al desenvolupament d’un curtmetratge en el qual es pogués jugar amb determinats aspectes estètics. Això fa que el curt de vegades sigui estàtic, mesurat, fins i tot teatral, però crec que aquesta era la gràcia (i ho és) de tot plegat. Moltes persones em diuen que vull acostar-me a l’estètica de Sin City, i no obstant això no hi ha res més lluny de la realitat, ni en els mitjans de què disposo ni en la intenció. La meva constant estètica és més a prop —malgrat els anys llum de distància— dels postulats d’un Edgar G. Ulmer o d’un Mario Bava, genis condemnats a rodar amb pressupostos minsos, matte shots i fons alineats en perspectiva, i a utilitzar maquetes de cartró pedra o fons retallats per donar forma als seus somnis.
El Patricio va fer la seva feina amb diligència, i la idea original era realitzar el curt abans del maig del 2011, però el guionista va haver de tornar al seu país amb la meva promesa de trobar el moment per rodar el seu text. El rodatge va començar el novembre del 2011 i es va fer en tres sessions amb actors. H vam fer combinant dos fons, un croma blau i un altre de blanc, amb el qual s’alternaven seqüències. En molts plans, els enquadraments es van forçar, inclinant-los per augmentar-ne el dramatisme i l’aire experimental de la cosa. Exceptuant el vestuari dels personatges, els altres elements que apareixen a cada pla estan rodats separadament i es van fer en quatre sessions més, en les quals ens dediquem bàsicament a rodar primer els plànols de la ciutat (una maqueta feta amb caixes de cartró, fotografiades amb una llum vermellosa i després subexposada); després tots els fons (un ventilador, l’ombra d’un ventilador, una finestra de vidre sobreexposada, el fons de la casa del Diablo, fet amb unes petites estovalles de barilles de fusta, agafat a contrallum; els plans en què apareix fum i boira, fet amb barilles d’encens rodades en macro), i les siluetes (les retallades de la muntanya, la vegetació que envolta el detectiu en la seva excursió a la casa, feta amb plomes i fullaraca, rodada a contrallum i passada per claus de luminància). Finalment, vam fer totes les retallades en cartolina negra i paper cartró que hi ha repartits, o intercalats, pràcticament en cada un dels plans.
Originalment vaig pensar El último en color, però durant les proves i al premuntatge vaig veure que l’estètica en blanc i negre afavoria molt l’atmosfera i els resultats.
Si bé el rodatge va ser curt i econòmic, la postproducció va ser força llarga —pràcticament cinc mesos!—, ja que, a més de muntar la narració en si mateixa, vaig haver de combinar totes les preses, ajustar tant com vaig poder les capes de luminància, netejar fons, polir defectes i també compondre la banda sonora en temps rècord. Crec que s’ha de veure com un experiment formal, com un retaule que barreja diverses influències, amb molts defectes (hi canviaria un munt de coses), que juga amb el món dels cromes, les llums, les ombres i també maquetes molt simples. Em sento satisfet amb les intencions i els resultats, que vosaltres podeu jutjar.