Somnis i realitats del Marionetarium, Marionetes de Herta Frankel

La sèrie de reportatges La revolta dels titelles, vg. aquí continua el seu camí sense treva, encara que amb algunes pauses, i ara toca centrar-nos en la companyia Marionetarium, instal·lada al Tibidabo de Barcelona, que guarda l’extraordinari llegat artístic de la titellaire austríaca Herta Frankel. L’entrevista es va fer a l’estiu i ja és hora de passar al paper (virtual) una part del que van explicar davant la càmera.

Sempre he considerat un privilegi poder treure el cap al lloc on les companyies guarden i fabriquen els seus titelles. En general són llocs màgics, tenen alguna cosa de sagrat. Solen ser espais peculiars on s’ajunten els titelles de diverses obres i èpoques, s’hi barregen com si tinguessin permís per saltar-se els guions i relacionar-se amb personatges procedents de mons completament aliens. Sense anar més lluny, al local de Marionetarium he vist la Carmen Miranda xerrar i coquetejar amb un negre rumbós d’alguna orquestra dels anys cinquanta, mentre un pallasso burleta compartia opinions amb el mateix Harpo dels Germans Marx i discutia sobre flamenc amb Lola Flores…

Aquesta curiosa experiència, la vam viure els afortunats que vam anar al local que tenen els del Marionetarium de Herta Frankel al barri de Sants, a Barcelona, ​​el mateix local que en el seu dia havia estat de Mariona Masgrau i que ella va anomenar Espai Fènix. Érem la Sac-Nité a la càmera, en Jesús Atienza a la fotografia, en Ferran Baile i jo mateix amb les preguntes, els llapis i els papers.

Només entrar al local ja ens esperaven uns trenta titelles penjats en una mena de graella elevada que s’aixecava al mig de l’espai. Al seu costat, Pilar Gálvez, Fernando Gómez i Oriol Pont cuidaven que no es barallessin i que els seus fils estiguessin separats i sense embolics. Una cosa gens fàcil, tenint en compte els comportaments diferents dels ninots.

Fernando Gómez, director artístic de la companyia, després de donar-nos la benvinguda, es va instal·lar a la cadira que hi havia davant la càmera, amb Pilar Gálvez al costat. En efecte, Sac-Nite ja tenia la seva imponent càmera de vídeo ben posada al trípode, Jesús Atienza havia revisat convenientment llums i ombres, estava a punt per fer les instantànies del moment, i en Ferran Baie i jo teníem a mà les bateries de preguntes .

Fernando Gómez

– Jo volia ser fuster, però vaig començar treballant en un banc. Durant nou llargs anys, vaig combinar la rutina bancària amb el teatre de carrer i l’organització de Carnestoltes. Amb 23 anys vaig deixar el banc i em vaig escapar al camp. Allà vaig començar a construir joguines de fusta i, indagant en el moviment d’aquestes joguines, vaig decidir tornar a Barcelona per aprendre’n. En realitat, el que buscava era ajuntar la fusta amb el teatre. Em vaig matricular al departament de Titelles de l’Institut del Teatre. Al cap de pocs dies, l’atzar em va portar a obrir una porta tancada i hi vaig trobar el taller del senyor Harry V. Tozer. Era el que buscava. Allà s’ensenyava a moure ninots de fusta amb fils. Vaig canviar la matrícula i vaig estar deu anys amb el senyor Tozer. Allà vaig construir un titella anomenat Julio Jaleo, que havia de ser el presentador dels titelles de Tozer. No ho vaig poder fer amb ell, però anys més tard va presentar les de Herta Frankel. Va ser una sort immensa que vaig aprofitar tant com vaig poder.

Poc podia sospitar llavors en Fernando que el fil acabaria sent la seva professió i la seva vida.

– Un dia li vaig preguntar què havia estat de Herta Frankel. Jo la coneixia perquè, de nen, l’havia vista per televisió mil vegades. Tozer em va parlar d’ella, però una setmana més tard, estant en una de les mostres de titelles de Terrassa, em va trucar i em va dir: “Mira, et presento Herta Frankel”. Em vaig quedar de pedra. Però el més curiós és que després de presentar-me i dir-li que feia titelles amb Tozer, em va oferir d’entrar a la seva companyia. Necessitava un manipulador per a la setmana següent. Això era a la tardor del 1985.

Pilar Gálvez

– He de dir que jo també vaig començar treballant en un banc. Però no vaig trigar a deixar-ho. La meva relació amb els titelles ve del Teatre Malic, on vaig ser cap de sala durant bastants anys. Allà vaig conèixer no pocs secrets de la professió i, en els últims temps, fins i tot feia els tallers d’ombres per nens pels barris de Barcelona. També vaig fer de tècnica de la Mariona en diversos dels seus espectacles, especialment els de la seva última època. Un dia, Herta Frankel va trucar als de La Fanfarra dient que estava buscant un manipulador. Immediatament vaig veure-hi una oportunitat d’entrar en el món professional, contractada per un dels mites vius de les marionetes a Espanya. No m’ho vaig pensar dues vegades. Va ser l’estiu del 1985. Vaig debutar a l’Scala de Madrid. Tres mesos més tard vaig conèixer el Fernando Gómez, que la Herta acabava de contractar.

Tots dos riuen en comentar aquella coincidència, que va marcar l’inici de tot un camí que encara continua. Diu Fernando:

– La companyia llavors tenia quatre manipuladors més la Herta. Érem dos nois i dues noies perquè per a ella eren molt importants les salutacions. Hi donava molta importància. En actuar en gales, casinos o cabarets, de vegades acabàvem abans de la fi de l’espectacle, però calia esperar, canviar-nos i sortir a saludar amb un vestuari per a l’ocasió. Era tota una època i un estil que avui ja no s’estila, o només en determinats ambients. Per a Herta, era el més normal del món.

– Nosaltres dos vam començar a tutejar la Herta -comenta la Pilar-, cosa impensable per als altres, que feia més temps que estaven amb ella. No només els temps estaven canviant, nosaltres també veníem d’un altre món i per primera vegada tenia titellaires a la companyia, amb coneixements tècnics i mundans sobre el tema. El Fernando, a més, era constructor de marionetes, i això va ser fonamental, ja que tenir un expert a la companyia li va donar una gran seguretat i li va atorgar molta confiança. Així va començar la nostra amistat amb ella. Una gran dona. Forta com un roure i amb una voluntat de ferro. Els titelles, bastant grans i pesades, es manipulaven a la vista sense pont i amb un estil molt especial: amb els braços aixecats enlaire, en una posició per a nosaltres insofrible al principi. Però ella va poder fins als vuitanta anys!

Tot un món d’una altra època s’obre davant nostre. La companyia Els Vienesos arriba el 1942 a Espanya i s’instal·la a Barcelona, ​​fugint dels desastres de la guerra. Arthur Kaps i Franz Johan eren els directors i empresaris d’aquella mítica companyia. Herta Frankel i Gustavo Re, que havien arribat des d’Itàlia, van entrar-hi el 1943. Un dia del 1946 van assistir a una funció de titelles de la companyia de Harry V. Tozer que organitzava el FAD a la Cúpula del Coliseum de Barcelona. A Arthur Kaps, l’ideòleg del grup, se li encén la bombeta: “Herta, això és el que has de fer!” Kaps parla amb Tozer, però aquest té un altre concepte de l’espectacle de titelles, més tècnic i condicionat al comandament vertical i a la manipulació des del pont. Tozer li suggereix al seu principal col·laborador i constructor, Lluís Fontanet, que també és el responsable de la programació del FAD i decorador del Teatre Espanyol de Barcelona, ​​on actuaven Els Vienesos. Així comença una col·laboració que després de molt d’esforç qualla en els primers números de titelles de Herta Frankel i s’estén durant més d’una dècada. El Fernando continua explicant-nos la història:

– Chiquitín va ser el primer titella que va manipular la Herta, construïda el 1948 per Fontanet -ens l’ensenya, orgullós, perfectament restaurada, penjada a la graella de l’Espai Fènix-. Incorporen els números de titelles en els seus espectacles de varietats. Llançada ja a aquesta nova carrera, no dubta a buscar els millors constructors de titelles de tot Europa. Per Herta treballen els mestres del moment: Lluís Fontanet, Regino Mas, Harro Siegel, Fritz Herbert Bross, Irmgard Sturm, Elvira Loyzaga, Germans Nieto, Zdenek Podhursky Georges Lafaye i Josef Vitek. Els titelles van actuar en teatres, circs i fins en places de toros. El 1975, Herta actua amb els seus titelles a la Torre Eiffel! Els Vienesos van arribar a tenir tres circs que giraven per tot Europa, amb lleons, tigres, elefants i les principals atraccions de l’època, cantants com Nati Mistral, malabaristes com Bela Kremo i trapezistes com Pinito del Oro.

Ha estat precisament Fernando Gómez, fidel a la devoció que sent per aquests mestres del titella de fil, qui s’ha dedicat a rescatar-los de l’oblit. Al Marionetarium els han dedicat una preciosa exposició, i també ha escrit un article importantíssim a la revista Fantoche número 6, on se’n dóna una vasta informació. L’estiu passat va viatjar a França, Àustria, Alemanya i Txèquia per seguir-ne el rastre de la majoria. Li pregunto sobre l’auge del titella de fil que hi va haver a principi del segle XX a Europa.

– És una cosa insòlita que va passar en els anys d’entreguerres i que explica l’existència d’un Tozer a Barcelona o de Siegel i Bross a Alemanya. Els professionals de l’època eren molt gelosos dels seus trucs tècnics, de manera que mai no els explicaven a ningú. Va ser llavors quan va sorgir un moviment espontani de titellaires aficionats que, decidits a superar aquestes traves dels professionals, van començar a intercanviar coneixements entre ells, creant clubs i revistes amb l’objectiu d’aprendre i compartir. Tozer va créixer en aquest ambient i se’n va nodrir, al mateix temps que es donava a conèixer en els ambients especialment d’Anglaterra, els Estats Units i una mica menys a Alemanya. És l’època de revistes mítiques com The Puppetry Yearbooks, The Puppet Master, fundada el 1925 per The British Puppet and Model Theatre Guild, que va presidir Edward Gordon Graig. L’origen d’aquesta organització és conseqüència de l’entusiasta correspondència que va provocar la publicació del llibre Everybody ‘s Theatre, de W. H. Whanslaw, el 1924. Des de llavors, es pot dir que els titellaires han abandonat els seus recels i avui el més freqüent és intercanviar coneixements i ensenyar els que en volen aprendre. Si més no, aquesta és la nostra filosofia des del Marionetarium, fidels als mestres que ens han precedit, amb els cursos que convoquem regularment.

En efecte, cal dir que la nova companyia de Herta Frankel, dirigida per Fernando Gómez i Pilar Gálvez, s’ha convertit avui en un dels més importants focus de propagació de les arts del fil a Barcelona, ​​juntament amb altres noms tan consolidats com Jordi Bertran, Carles Cañellas, Santi Arnal, Carlos López o Teresa Travieso. De la seva àrea d’influència han sorgit titellaires avui ja amb nom propi com Helena de Sola, Paula López, Miren Larrea, Valentina Raposo, Glòria Arrufat, Paulette San Martín i els actuals i ja veterans membres de la Companyia: Oriol Pont, Litus Codina , Òscar Gallart i Josep Milan.

Els pregunto pels inicis del Marionetarium.

– Tot va començar amb les exposicions de l’última època de Herta. Primer va ser la de Lleida, però vam entendre que l’important era presentar la col·lecció sencera de la seva obra a Barcelona. Després de molt mirar, ens vam concentrar en l’antic Saló Vienès de la Casa Fuster, un vell cafè convertit en la seu d’Enher i que ara és un hotel. Va ser un èxit inesperat i brutal. En només un mes, van venir cinquanta mil persones sense cap publicitat, només amb els reclams de la premsa pels articles, que sortien pràcticament cada dia. Va ser el 1996, pocs mesos abans que morís la Herta. L’exposició va revelar la riquesa del patrimoni de la titellaire austríaca i l’interès que despertava. Va ser el mateix públic qui ens empenyia a no abandonar tants anys d’art, ofici i història del país. Pensa que l’exposició la vam muntar sense cap ajuda i havíem de finançar nosaltres mateixos totes les despeses. La condició que ens va posar Enher a canvi de no cobrar lloguer va ser que l’entrada havia de ser lliure. I llavors vam decidir vendre postals a 100 pts, a manera de suport voluntari a l’acte. Vam recaptar més d’un milió de pessetes! La Herta tenia clar que la companyia havia de continuar i ens va deixar, a la Pilar i a mi, la col·lecció sencera, amb tots els arxius. Una responsabilitat tremenda!

La Pilar intervé per recordar l’exposició a Sevilla que va venir després de la de Barcelona, quan Herta ja s’havia mort.

– La premsa va dir: “Herta Frankel resuscita en Sevilla”, i així va ser, en certa manera. L’exposició de Sevilla va ser l’arrencada de la companyia. El Fernando tenia la idea, des de feia anys, d’ajuntar les dues grans col·leccions de titelles de Barcelona, ​​les del senyor Tozer i les de Herta Frankel per crear un gran centre de titelles a la ciutat, un somni que encara persegueix però que es veu que no figura a l’agenda de cap institució. Llavors vam decidir que havíem de tenir nosaltres aquest centre en algun lloc de Barcelona. Però on? Després del Saló Vienès de la Casa Fuster no podíem abaixar el llistó. Ens van fer algunes ofertes, poc interessants per a nosaltres, fins que un dia el Fernando, passejant per la terrassa de casa, va veure il·luminar-se el Tibidabo de lluny. Va ser una autèntica il·luminació. Quin millor lloc per instal·lar-hi l’obra de Herta Frankel? Allà hi ha els autòmats i tot el parc constitueix un lloc entranyable per a diverses generacions de barcelonins. L’endemà vam pujar amb un dossier i vam preguntar pel director. Així vam conèixer Santi Sardà, amb qui encara ens uneix una gran amistat. Al cap d’una setmana ja ens vam instal·lar a l’espai de la Miranda, un lloc meravellós amb vistes a tota la ciutat de Barcelona. I ens vam batejar amb el nom de Marionetarium.

Des d’un principi tenen clar que l’important és mantenir, mostrar i animar el ric patrimoni de Herta Frankel. Per això van començar amb exposicions guiades esquitxades de petits números de titelles. Al cap de l’any decideixen crear un espectacle en què hi intervinguin els ninots ja restaurats i més atractius. El títol és Marionetarium. S’han d’adaptar a la realitat del parc, amb afluències massives de públic i, per tant, amb la necessitat d’oferir espectacles curts perquè molta gent pugui veure-ho. Seran dotze hores diàries durant els tres mesos que dura la temporada. La resta de l’any es limita als caps de setmana. Per això necessiten un bon equip i, per aconseguir-ho, convoquen un curs de manipulació. Neix així una de les iniciatives més importants del Marionetarium, el que podríem anomenar la seva escola, de la qual ja han sortit un munt de nous titellaires que avui estan en actiu als escenaris de tot el món, com s’ha dit abans.

– Hi ha un abans i un després en el Marionetarium -ens diu Pilar-: l’entrada en joc de l’escenògraf José Menchero. El 2001 vam decidir crear un nou pont i reestructurar el teatre, i per això vam connectar amb Menchero. Ell va substituir els fràgils aluminis que fèiem servir per sòlides estructures de ferro que van donar més possibilitats de teatralització a tota l’estructura del pont, la qual cosa repercutia en l’espectacle. Menchero és un cas especial, ja que, a més d’escenògraf, es pot dir que també és mig titellaire per haver participat en moltíssims muntatges de titelles. Va treballar molt íntimament amb Mariona Masgrau, amb el Teatre Malic i després amb els diferents muntatges i òperes de Toni Rumbau. Coneix molt bé el tema. Va ser un luxe tenir-lo al nostre costat, aportant les seves idees i solucions.

La història del Marionetarium té diverses fases, i una de les últimes va viure moments traumàtics a causa dels canvis sobtats en la direcció del Parc i les precipitacions consegüents.

– Un dia ens vam assabentar que havíem de desallotjar la Miranda en només dotze dies… Se’ns va enfonsar el món… Encara sort que les aigües van tornar a lloc i encara que no poguéssim tornar a la Miranda i haguéssim de passar una temporada instal·lats a la sala dels autòmats, l’Ajuntament va comprendre la importància i la transcendència ciutadana del patrimoni de Herta Frankel i va decidir construir un nou teatre, que és on som ara. Hi ha menys espai per a la col · lecció, part de la qual està exposada en unes sales laterals, i això ens ha obligat a disposar d’un altre local a Barcelona per guardar els titelles i ubicar-hi el taller.

En efecte, la Sala Fènix de Mariona Masgrau acull avui els titelles de Herta Frankel i el seu alegre taller. també hi trobem, assegut en un tamboret, Oriol Pont, membre de la companyia des de fa quinze anys i jove promesa de les marionetes a Catalunya, ja que ha abraçat aquesta professió amb un entusiasme extraordinari. Li preguntem com va arribar a ficar-se en això dels titelles.

Oriol Pont

– Els inicis són sempre estranys i casuals, i els meus no podien ser-ho menys. Un cop vaig veure una pel · lícula de Krzysztof Kieślowski, La Doble Vida de Verónica, que em va impressionar molt. Un dels personatges és un titellaire que em va fascinar. Vaig pensar que la meva vida havia d’anar cap allà. Li vaig demanar a la meva mare, que és mestra, que em donés el telèfon d’alguns dels titellaires que coneixia d’actuar a l’escola, i així vaig començar una ronda de trucades fins que vaig ensopegar amb un senyor que tenia un taller i que em va convidar a anar-hi aquella mateixa tarda. Així va ser com vaig conèixer Pepe Otal. Va ser el meu primer mestre. Un privilegi conèixer i viure el seu món. D’aquesta manera em vaig iniciar ja d’entrada en el titella de fil. Un dia vaig llegir un anunci a la premsa sobre un curs que es donava al Tibidabo. Vaig trucar i, encara que el termini d’inscripció ja havia passat, em van convocar per al matí següent. Llavors vaig conèixer el Fernando Gómez, el meu segon mestre, la Pilar i el Marionetarium. Al cap de poc, vaig entrar a formar part de la companyia.

És curiosa la coherència en el seu punt de partida: una pel·lícula que tracta amb molta poesia i profunditat el tema del doble, nucli bàsic de la temàtica titellaire, com el mateix Kieślowski va donar a entendre en donar a un titellaire un dels papers claus de la pel·lícula.

– Per a mi un titella és un instrument que genera moviment. I això és el que més m’interessa: com generar aquest moviment, amb quins mecanismes, trucs, tècniques… És a dir, el que més em fascina és el món de la construcció. És clar que segueixo manipulant i la importància de la pràctica és bàsica per entendre la intimitat dels funcionaments, però construir per a mi és bàsic i el més important. Trobo a faltar, en el nostre àmbit, més investigació. Experimentar és essencial per poder avançar en aquest ofici. I per això estic tan feliç aquí al Marionetarium: em permet construir i experimentar. Quan restaurem les peces antigues de Herta Frankel desmuntem tota la marioneta i després l’hem de reconstruir i trobar la manera que es mogui amb més precisió encara. La màgia del moviment és el que em fascina. Considero que el titella de fil és difícil i que falten llocs a Barcelona per aprendre’n i experimentar. És una llàstima, perquè hi ha professionals excel·lents, però ja se sap, les obligacions impedeixen de vegades aquestes tasques més tranquil·les del taller.

Ensenyar, exposar, actuar. Aquestes són les tres funcions que tant l’Oriol com el Fernando i la Pilar consideren principals i prioritàries. Tenen un desig:

– El nostre desig és disposar algun dia d’un espai a Barcelona on poder acomplir aqeusta tasca amb garanties i condicions adequades. És a dir, un teatre museu escola on hi hauria d’haver i haurien d’actuar les diverses col·leccions de titelles que existeixen aquí. Les de Herta, les de Tozer, les de Pepe Otal i les de tants professionals que guarden al bagul joies que demanen sortir a la llum del dia. Mira: les de Harry V. Tozer avui estan ficades en caixes, molt ben guardades i conservades, ens consta, però no és just que el públic de Barcelona i els aficionats no les puguem veure. Jo considero que els titelles no estan fets per estar ni en caixes ni penjades en vitrines, sinó que han d’actuar en un escenari -diu Fernando-. És com condemnar un Stradivarius a viure eternament a l’estoig. El que s’ha de fer és que soni. Passa el mateix amb els titelles. S’han moure, s’han de conservar actuant per al públic i transmetre-los a altres generacions.

Des Titeresante només podem desitjar-los sort, donar-los tot el nostre suport i esperar que el seu somni es faci realitat: seria el millor regal pòstum que Barcelona podria fer als mestres titellaires que van escollir la ciutat per als seus somnis de fils i desdoblaments múltiples.