Han passat els dies des de que s’acabà la Fira de Titelles de Lleida, i ens agradaria en aquest tercer article donar compte dels altres espectacles que aquest cronista va tenir la oportunitat de veure. Espectacles tots ells d’una gran categoria, la qual cosa no fa més que confirmar l’alt nivell que aquest any ha tingut el programa de la Fira.
Tripula, de Farrés Brother i cia.
No hi ha dubte que aquest era un dels espectacles més esperats i cobejats pels interessats en participar de les últimes novetats del gènere. I és que la dinàmica companyia dels Farrés Brothers va deixar completament palplantats a tothom amb la proposta del seu últim espectacle: una carpa aerostàtica que s’infla davant del públic, fa de contenidor d’aquest i a la vegada, es converteix en el personatge principal de l’obra.
Una ocurrència genial i estrambòtica, que enllaça com anell al dit amb el contingut que proposen en Jordi Palet, director i autor de la dramatúrgia, i els seus dos còmplices i actors-titellaires, en Pep Farrés i en Jordi Farrés. I és que la mateixa carpa on el públic és instal·lat es converteix en la gran metàfora de l’espectacle, en esdevenir un globus aerostàtic per volar pels espais multidimensionals de la imaginació. O dit d’una altra manera, l’univers de tot allò que no es veu però es somia i s’imagina, encarna i dóna forma al globus on romanem tancats. Amb jocs de llum i ombres, i amb el moviment del globus, ben manipulat pels dos responsables de la navegació, es dóna vida i es fa visible allò que sempre serà invisible, però que no per això es fa real durant la duració de l’espectacle.
No és gens fortuït que al començament de l’obra ens obliguin, a tots els que volem entrar al globus, a treure’ns les sabates. La seguretat –o falsa seguretat– que ens dóna l’aïllament de les soles de sabata respecte a la realitat, s’esfuma quan entrem en aquesta càpsula formidable que pretén fer-nos sortir de la realitat. Desarmats, som traslladats a un espai clos que ens separa del món, i que alhora ens trasllada a un altre món.
Les juguesques que els Farrés Brothers s’inventen perquè la imaginació es torni real i palpable estan bordades amb un humor surrealista i de clown, en una combinació d’ingenuïtat, intel·ligència i provocació, de manera que tots els espectadors ens sentim, en major o menor grau, immersos en el deliri dels navegants aerostàtics, atrapats per la visibilitat quasi bé tàctil de l’invisible.
Un espectacle magistral en el que forma i contingut constitueixen una unitat perfecta. Un humor sorneguer, ric d’imatges i d’ocurrències, molt sui generis dels Farrés, fila la trama amb la que s’executa la navegació imaginària. Una descomunal juguesca en la que aconsegueixen ficar-hi grans i petits. Segurament un dels espectacles més refrescants de la Fira de Lleida.
Pinocchio, de La Baldufa
S’havia creat una gran expectació per veure aquesta obra que venia precedida per importants guardons, com el del Millor Espectacle del Fetén de Gijón. I certament els de La Baldufa no van defraudar al públic, ja que el seu Pinocchio va impressionar a grans i petits. El to desenfadat i fins i tot a vegades desmenjat, però a la vegada absolutament entregats a la seva feina, és un dels ingredients principals del treball d’aquest grup de titellaires actors, que en cada muntatge es plantegen reptes majors. Però cal sumar-hi encara més factors per comprendre l’encert i l’acabat rodó d’aquest Pinocchio.
L’obra de Carlo Collodi és un dels esquers al qual més hi piquen els titellaires, segurament pel gran component de ‘teatre dins del teatre’ que conté, el qual suggereix i atrau als creadors, que s’empesquen a buscar solucions sintètiques que el teatre de titelles permet per resoldre la complexitat d’aquest clàssic de la literatura. I això és el que fa La Baldufa –així com les altres companyies que darrerament s’han enfrontat a aquest repte–: trobar la fórmula escènica que els permeti explicar amb impacte i eficàcia l’univers de Collodi. Els de Lleida ho han resolt amb una brillantor de grans altures, com ja sol ocórrer en aquest companyia d’alta volada.
La versió feta pels tres actors Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan, amb direcció de Jokin Oregi i La Baldufa, combina el treball de màscara i clown amb el de titellaire, a partir d’uns simples elements escènics que busquen la idea d’improvisació: fustes, panells, llistons, robes… Important la il·luminació, de tons foscos que permet jugar amb les ombres i marcar les atmosferes adequades, quasi de caire expressionista, a les diferents escenes. També ajuda la presència d’una mena de conductor tècnic de l’obra, que encén i apaga llums, i s’encarrega d’enregistrar les veus dels nens per a determinats efectes sonors. Aquesta participació del públic és una de les troballes més bones de cara a incorporar els espectadors en l’obra, fent-los còmplices de les peripècies dels personatges.
Amb totes aquestes juguesques, els de la Baldufa aconsegueixen un constant joc de distanciació i apropament, capaç de crear una bona tensió dramàtica i de tenir al respectable sempre atent. Aquest estar dins i fora lliga amb la pròpia essència de l’obra: ser un titella i/o ser un nen. Per altra part, enllaça també amb l’essència del mateix teatre de titelles, constituïda per la dualitat vida/mort, matèria/vida orgànica, persona/cosa. Totes aquestes ressonàncies, quan succeeixen i estan ben resoltes escènicament, són les que fan que una obra sigui rodona i s’aixequi al parnàs dels èxits, com ocorre amb aquest Pinocchio de la Baldufa.
Cotó, de Txo Titelles.
Va ser un plaer veure el treball d’aquesta companyia veterana que tants espectacles importants ha donat al mapa titellaire de Catalunya. En aquest cas, es tracta d’una proposta de la part femenina del grup, constituïda per Esther Cabacés i Mireia Peña, amb direcció de Nartxi Azcargorta, dirigida al nens més petits. Una història de conills que d’alguna manera tracta el tema de l’aneguet lleig, que aquí es concreta en el conillet Cotó que té una orella recta i l’altra caiguda. Una anomalia que el diferencia dels seus companys i que per això és objecte de sorna i de mensypreu o bullying.
L’originalitat de l’obra rau no sols en el desenllaç del conflicte, que es planteja en clau de psicologia avançada –qui pot solucionar el problema és un mateix i no esperar que els altres ho facin–, sinó sobretot en els elements formals que el configuren: una posada en escena de titelles sobre taula que busca la síntesi a partir d’elements molt senzills, amb uns arbres que ben combinats creen els diferents espais de l’obra. Una senzillesa que encaixa a la perfecció amb els personatges i també amb les situacions desplegades.
El gust per la fesomia dels titelles, amb una expressivitat de molt efecte, i unes veus excel·lents, que demostren la gran experiència d’aquestes titellaires, són l’altre element formal que sosté la proposta. Hi hauríem d’afegir el to de cordialitat maternal amb la que les dues manipuladores es dirigeixen als nens, indispensable per poder connectar amb espectadors de curta edat. Unes qualitats de les que les dues titellaires n’estan dotades amb escreix.
La Fugue, de Théâtre Qui Va Là.
Vam poder veure a la sala petita de l’Escorxador aquesta obra d’una companyia canadenca dirigida al públic juvenil. L’obra va entusiasmar al públic de la Fira, encantat d’aquesta proposta en la que es combinava la música en directe amb un estil de rock urbà de barri o de ‘banlieue’, la interpretació actoral i unes marionetes que venien a ser uns dobles dels personatges.
L’espectacle podria definir-se com una obra d’actituds o de sentiments, la dels adolescents que se senten abandonats per la família o per la societat, fugen d’ella i busquen en la marginació i en una espècie de ‘narcisisme de la víctima’ la solució. Sembla ser que aquest tipus d’obra connecta molt bé amb la joventut d’ara, que se sent identificada amb els personatges que pateixen aquesta solitud forçada. Els quatre actors membres de la companyia, Félix Beaulieu-Duchesneau, Benoît Côté, Justin Laramée i Ohilippe Racine, que firmaven col·lectivament la direcció i autoria de l’obra, van arrencar del públic una salva esplendorosa d’aplaudiments, demostrant que les societats del món occidental, siguin del Canadà, de París o de Lleida, s’assemblen tots entre si, molt sensibles, almenys els assistents a la Fira, als problemes socials i a les seves derivacions conflictives i psicològiques.
S’entén que la proposta vingués del Canadà, un país molt procliu a tractar els temes de les patologies socials i psicològiques amb el recurs de les marionetes, utilitzades com eines de desdoblament que serveixen per a l’auto observació i per a la presa de consciència dels conflictes i traumes. L’espectacle va interessar molt al públic, precisament pel fet de satisfer aquestes necessitats de distanciació pròpies de la teràpia de les emocions.
