(El cartell de l’espectacle per a tots els públics: Molsa. Copyright Teatre Lliure)

Com cada any coincidint amb les vacances de Nadal, el Teatre Lliure presenta una programació especial: “el lliure dels nens”, destinada a un públic infantil i per extensió familiar. Amb una oferta d’espectacles servits en aquelles estètiques susceptibles de connectar ràpida i eficaçment amb aquest sector d’espectadors/ores que acabem d’assenyalar. L’espectacle pot anar de clowns, o de màgia, o de circ, o etc.

En aquest hivern 2017/2018, l’espectacle que presenten -de títol Molsa i coproducció del Teatre Lliure i l’Institut de Cultura de Barcelona Món Llibre- transita pel món dels titelles, perllongat però –particularitat prou creativa i innovadora- pel món de la dansa, ja que els manipuladors titellaires no són actors sinó ballarins. Ballarí i ballarina, dit amb exactitud.

Els titelles han estat construïts pel mestratge indiscutible i subtil de Martí Doy. En el cas de Molsa, -el titella gos protagonista de l’obra- el seu acabat s’ha aconseguit utilitzant un tèxtil amb aspecte de llana càlida, amb fibres llargues i caient suau. Propietats que atorguen al titella  una morfologia poètica i alhora versemblant.

Tant, que més enllà de la  convenció teatral que fa de Molsa un gos amb el pelatge  d’un color violeta-magenta gens realista, el seu aspecte resulta del tot convincent  i em fa pensar, -tot i no ser expert en races canines-  que Molsa deu ser un gos de raça llaurador. I que l’altre gos, el seu amic Picant,-aquest d’un color blau-verd- segurament pertany a la raça fox terrier.

(A la sala d’assaig: treballant i fent provatures sobre les possibilitats expressives de Molsa. Copyright Alex García.)

Perfectes també en les seves necessitats expressives la resta de personatges titelles: Janinka, la nena amiga i petita mestressa de Molsa, construïda de manera que ens recorda les antigues nines de drap. El rostre, cent per cent infantil, candorós i expressiu.

Intimidador i poderós el Porc Senglar que ronda pel bosc, amb una còrpora fabricada amb un tèxtil encertadament d’aspecte més aspre i voluminós que l’utilitzat pels personatges gossos.

I encara més intimidador, poderós, inquietant i cruel el personatge Militar, un “senyor de la guerra” de faccions antropomòrfiques barreja de rata i individuo que lamentablement ha deixat de ser humà…

Tràgic i evocador el personatge de Pawel, amb una expressió dramàtica, una fesomia força realista i un crani rapat com els dels presoners dels camps nazis. Pawel, també anomenat El Presoner,és una víctima de la guerra que ve a simbolitzar la circumstància i destí de tants milers de persones obligades per la guerra de torn –la que sigui, a qual pitjor-  a migrar, a exiliar-se, a deixar enrere tot el que estimen.

D’esquerra a dreta: Pawel, Molsa i Janinka, amb els seus  ballarins manipuladors. I l’actor Blai Rodríguez, -que intervé com a narrador- aquí incorporat a la manipulació. Copyright Teatre Lliure

Simpàtics i apropiats els moments en que Molsa i Picant interactuen amb els espectadors de les primeres files, tot “mossegant” cames de nens i nenes.

Els titelles cobren actitud, gest i moviment  mitjançant una modalitat de manipulació plural. Al igual que presenten diversos estils en la construcció i acabat, també el sistema de manipulació varia en funció  de les diferents tipologies formals.

Tan aviat es serveixen de la manipulació inherent al titella de guant, com de la que pertany al titella de manyopla: aquesta en molts moments per tal  d’obrir i tancar la boca dels gossos.  També fan servir la manipulació del titella de taula, en aquest cas sobre el terra, per tal de fer caminar els gossos. O variacions sobre la manipulació del titella de tija, o del titella bunraku.

Pel que fa a la relació titella-manipulador, les propietats expressives pròpies dels ballarins professionals, -superlativament experts en l’expressió corporal- multipliquen les possibilitats de l’ergonomia que sempre és imprescindible establir entre titella i manipulador. Ja sigui aquesta qualitat ergonòmica plantejada en funció d’un distanciament  o d’una identificació entre titella i manipulador.

Janinka i la seva manipuladora-ballarina. Copyright Teatre Lliure

Especialment celebrats –diria que amb distanciament i identificació al mateix temps-són els moments en que es crea una mena d’alteritat bessona en veure’ls ballar a tots dos alhora: titella i manipulador seguint la mateixa música i coreografia.

Si alguns de vostès es pregunten per on va i d’on ve la dramatúrgia i  l’argument de Molsa, el informaré ara mateix, després d’haver-me aturat primer en l’univers titella. Una prioritat lògica tenint en compte que putxinelli.cat és una revista –ho saben molt bé els nostres visitadors més habituals- del tot especialitzada en titelles, marionetes i teatre d’ombres.

De tota manera, vostès -pel que fins ara els ha anat mostrant la pantalla del seu ordinador- ja hauran intuït que l’argument de Molsa té alguna cosa a veure amb una guerra… I com a conseqüència té a veure amb la dolorosa fractura que es produeix en el sí d’un àmbit familiar, domèstic i afectuós, quan aquest es veu interromput per l’esclat d’aquesta guerra i per l’efecte aniquilant de les bombes que l’acompanyen…

La guerra, terrible!, separa Molsa de la nena Janinka. El gos, perdut…, vol retrobar-la! I en el seu anhelant peregrinar, seguint, ensumant  el rastre de la nena, la ingenuïtat de Molsa -educada en la bondat de la pau- confondrà el so d’una sirena d’alarma advertint d’un bombardeig, amb el mugit profund d’una vaca.

El detestable Militar, un guerrer amb cara de rata. Copyright Teatre Lliure

En el seu deambular…, Molsa coincidirà amb el gos Picant.  Ambdós, desemparats, tot caminant pel bosc sense rumb, toparan amb un enorme porc senglar.

Les habilitats dels ballarins exercint de manipuladors, permeten que en les escenes de molta acció, com ara la baralla dels gossos amb el porc senglar, l’expressivitat dels titelles sigui pràcticament inesgotable: voltes, salts, flexions, girs, fintes, escomeses, corredisses, etc.

Molsa i Picant, esperonats per la fam,  robaran alguna salsitxa per tal de subsistir… Més tard, atrapats pels militars, seran empresonats en un camp de concentració. És en el dia a dia d’aquest  empresonament, on es va forjant una sincera amistat entre El Presoner Pawel i els dos gossos.

Un bon dia, tots tres aconsegueixen fugir…, però Pawel no és feliç, viu traumatitzat, no ho serà, de feliç,  fins a trobar l’amor d’una Noia, personatge que interpreta la seva mateixa manipuladora. En definitiva, -com pregonava la cultura dels hippys- l’amor és la cara oposada de la guerra.

Quasi al mateix temps que Pawel viu la passió de l’enamorament, Molsa es retrobarà amb Janinka i tornarà a gaudir de la felicitat que havia perdut.

I aquí, a l’escena final, mentre les dues parelles: Molsa i  Janinka i Pawel i la seva manipuladora transmutada en el personatge Noia,ballen contents al so d’una música alegre i rítmica original de Jim Pinchen, és quan l’estil d’aquesta música em resulta familiar perquè em recorda la de les pel·lícules d’Emir Kusturica, o la de grups ètnics com Fanfare Ciocarlia. Llavors, em faig la reflexió que potser la guerra particularitzada que vol denunciar l’espectacle  és la dels Balcans…

Si en aquesta escena la música adquireix un clar valor protagonista, referencial i cultural, en la resta de l’espectacle també hi està molt present. Sempre amb una notable capacitat ambiental i il·lustrativa. Variant però d’estil, tempo i ritme en funció de les diferents necessitats que va presentant cadascuna de les escenes.

Tots els titelles: el Porc Senglar, el Presoner Pawel, el Militar cara de rata, la nena Janinka i els gossos Picant i Molsa. Acompanyats pels membres de la companyia Thomas Noone Dance. Copyright Teatre Lliure

Molsa és una adaptació de l’exitosa i premiada novel·la del mateix títol original de David Cirici. Sobre la conveniència o no d’oferir als nens i nenes un espectacle que parli de la guerra, deia Cirici en una entrevista publicada a La Vanguardia: “…els nens han de tenir constància del que és la guerra i els camps de concentració”

Com se’ns indica en el cartell de Molsa, creat per Eusebio López, la posada en escena, sensible i ben aconduïda, la signa el director i coreògraf Thomas Noone.

La parella de ballarins-manipuladors, integrants de la Thomas Noone Dance, són Joel Mesa i Paula Tato, o també –actuen alternativament- Pierfrancesco Porrelli i Eleonora Tirabassi. Les seves actuacions són excel·lents, gens egoistes, en tot moment generoses al servei de la manipulació. Quan el titella ho requereix el moviment és ferm i gimnàstic. I quan cal, és gràcil i eteri.

A moments, al llarg de la funció, el gos Molsa s’encarna –per tal de tenir “veu humana” i així ser capaç d’explicar la seva trista peripècia- en l’expressió  ben mesurada  que li procura -sense cap caracterització de gos- l’actor Blai Rodríguez.

El vestuari, sobri i adequat és de Marc Udina. La il·luminació, a moments jugant amb llums de colors damunt el blanc de l’escenografia, la signa Horne Horneman. Les il·lustracions i animacions de vídeo d’Ana Aranda i Marina Fernández, apuntant situacions, esdeveniments i cronologies, funcionen amb una gran força plàstica i dramàtica.

L’espectacle s’ha de recomanar, i així ho faig! Feliç 2018! Espero que sense guerra!