(Mina Trapp i Dora Cantero, de Mimaia Teatre. Foto de Jesús Atienza.)

Es presentarà el divendres 16 de novembre de 2018, a les 19h, a la sala d’actes de l’Arts Santa Mònica, dins la Bienal IF Barcelona, l’Estudi sobre el Sector del Teatre de Titelles a Catalunya que la Directora de l’Àrea de les Arts Escèniques, Nèlida Falcó, de Institut Català de les Empreses Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va encarregar a Toni Rumbau i que es va realitzar conjuntament amb UNIMA Catalunya.

Imatge dels Tres Óssos, de L’Estaquirot Teatre.

L’estudi es va realitzar a finals de l’any 2017 i va ser entregat el mes de març de 2018. Presentaran l’estudi la Directora de l’Àrea de les Arts Escèniques, Nèlida Falcó, Eudald Farré en representació de la Junta d’Unima Catalunya i Toni Rumbau, redactor de l’estudi.

Raquel Batet i Marta Lorente, de Companyia Ele.

És la primera vegada que s’elabora un treball d’aquesta mena en l’àmbit català, amb uns principis metodològics consensuats amb el Departament de Cultura, seguint les pautes instaurades en els altres estudis que s’han fet sobre els diferents sectors de les Arts Escèniques. D’aquesta manera s’ha assegurat el tractament d’un ventall força ample de temes, indispensable en una matèria com és el teatre, d’una tal amplitud i diversitat de punts de vista.

Cabaret al Taller de Marionetes de Pepe Otal.

Plantejaments previs

Donades les peculiaritats i la gran varietat d’allò que podem considerar i incloure en el Teatre de Titelles, no hi ha dubte que un dels punts més difícils i delicats ha estat definir el sector. Quins són els seus límits, els seus continguts, els seus participants, el seu dinamisme i de les seves problemàtiques principals? Aquestes van ser les primeres preguntes que es van fer els autors de l’estudi.

‘A House in Asia’, de l’Agrupació Señor Serrano.

D’una banda, era necessari plantejar aquestes qüestions a priori, però d’altra banda es va ser conscient que s’imposava una consulta al sector del qual es volia parlar, indispensable per fer-ne la corresponent radiografia i per orientar-se a partir de la seva realitat.

Joan Baixas.

D’entrada, s’establí una primera llista d’artistes i companyies que d’una manera o altra podien estar inclosos al sector, optant per una mirada ampla i generosa en el sentit d’incorporar totes aquelles formes limítrofes de l’espectacle que sigui d’una manera directa o indirecte, es troben en hibridació amb alguna de les formes del teatre de titelles (entès en la seva complexitat de guant, fil, ombres, taula, objectes, infantil, adults, màquines i altres formes de teatre visual i de la imatge).

Mercè Framis en ‘El Petit Circ’.

Van ser dues les vies per contactar amb artistes i companyies:

Imatge de la cia. Anima Mundi, amb Kerstin von Porat. Teatre d’ombres.

1- un qüestionari força extens on es preguntava un màxim de qüestions sobre els múltiples aspectes de la professió, el qual es va enviar a tots els integrants de la primera llista elaborada, concretament a 130 artistes i companyies. Es van rebre 59 respostes. Dels que no van contestar el qüestionari, 59 van ser considerats igualment com integrants o relacionats amb el món dels titelles, de manera que podríem dir que en aquests moments hi hauria unes 120 entitats, entre persones i companyies, susceptibles de ser considerades del sector.

Julieta Gascón i José Antonio Puchades (Putxa), de Zero en Conducta.

2- un seguit d’entrevistes a persones escollides per la seva rellevància, concretament 22. Són les següents: Alfred Casas (Institut del Teatre), Eugenio Navarro (La Puntual), Joan Baixas, Olga Jiménez i Albert Albà (L’Estaquirot Teatre), Ferran Gómez i Pilar Gálvez (Marionetàrium-Herta Frankel), Sebastià Vergés (Titelles Vergés), David Laín (L’Estenedor), Jordi Bertran,  Elisabet Vallvé i Oriol Ferre (Centre de Titelles de Lleida), Xesco Quadras (Peus de Porc i Unima Catalunya),  Anna Valls (MAE, Institut del Teatre), Martí Doy (constructor), Jordi Farrés (Farrés Brothers), Eudald Ferré (Festival Guant), Mercè Framis (Teatre d’Ombres), Cia Poticua, Andreu Martínez (creador i professor Institut del Teatre), Roser Vila (distribuïdora), Pere Bigas (Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otal), Carles Cañellas (Espai Animacions, Rocamora Teatre, Calders), Mina Trapp i Dora Cantero (Mimaia Teatre),  Lídia Clua.

El Mestre Harry V.Tozer i el seu Alter Ego. Foto de Jesús Atienza.

Definir el sector

Els autors de l’estudi van considerar que la millor manera d’anomenar el sector, d’una manera general i concisa, és la de Teatre Visual i de Titelles, fórmula que permet encabir totes les diferents modalitats que existeixen avui en el camp del teatre de titelles.

Imatge de Kissu, del Centre de Titelles de Lleida.

Es va ser molt conscient de la importància d’establir una denominació prou àmplia perquè s’entengui d’una vegada per totes que el teatre de titelles i visual no és només per a nens, com molta gent pensa.

Jordi Farré i Pep Farré, en La Vella Dama, de Farrés Brothers. Titelles d’Eudald Ferré.

Una possible definició d’aquesta forma de fer teatre seria: ‘aquell terreny de les arts escèniques en el que el protagonisme recau en la materialitat plàstica dels objectes o de la figura animada que tradicionalment s’ha anomenat titelles’.

‘La Banda de Fusta’, del Marionetàrium Herta Frankel. Exposició Figures del Desdoblament.

Un gènere de gèneres o una art d’arts. Con deia Joan Baixas en l’entrevista: “Jo soc partidari d’una denominació ampla que inclogui els dos extrems del sector: teatre visual i de titelles”.

Emília Esteban Langstaff, de Pea Green Boat, en Gnoma.

Un encert de l’estudi va ser proposar un gràfic on quedava palesa la radicalitat d’aquesta posició limítrof i híbrida en la que es troba l’actual pràctica titellaire; a partir d’un centre clar i potent que és el de la Tradició (les grans tradicions d’ombres i titelles del món), que s’institueix com a nucli del cercle, la pràctica titellaire té lloc en la zona ampla exterior de la circumferència: uns treballen prop del centre, és a dir, de les tradicions.

Marioneta de Toni Zafra. Foto de Jesús Atienza.

Uns altres s’allunyen en els cercles exteriors i busquen la hibridació amb altres llenguatges i referents. Els cercles d’hibridació són sempre mòbils, poden entrar més o menys en direcció al centre i es poden superposar, cosa que explica les mil variants possibles d’hibridació que existeixen.


La inclinació envers una o altra direcció temàtica dependrà, per tant, de la procedència  de la qual parteix cada titellaire o practicant, i de la seva voluntat creadora.

Rugiada Grignani, Facundo Moreno i Tommaso Grignani a ‘Antipodi’, Companyia Dromosofista.

Tots tenen en comú l’ús de suports objectuals, figuratius i visuals posats en un escenari que demanen una més o menys activa animació.

Ballarina de Jordà Ferré.

Aquesta pluralitat de perspectives i de punts de partida explica que hi hagi aquesta enorme varietat de maneres d’abordar avui en dia el teatre de titelles, d’objectes i visual, així com la seva indispensable posició excèntrica (indispensable per al creuament i la hibridació) en relació a les arts teatrals estàndards.

Xavi-Bobés. Duet. Foto de La Murga.

Una altra raó que explica aquesta gran varietat de formes possibles que té el gènere, és la centralitat que avui en dia ocupen temes i conceptes íntimament associats als teatres de titelles, d’objectes i visuals: el Doble, l’Altre, l’Alteritat, la multiplicitat, la relativització de la identitat, la robòtica i el repte de la Intel·ligència Artificial.

Imatge de El Sueño de Guliver, òpera de marionetes automatitzades de Roland Olbeter.

Aquesta incidència en els temes de l’alteritat explica, per exemple, l’èxit de la teràpia amb titelles aplicada a les persones autistes, així com en molts altres trastorns psicològics. També la recerca d’una nova subjectivitat humana en la interrogació dels objectes i de la materialitat que ens envolta. Totes aquestes temàtiques són d’una extraordinària actualitat i centren l’atenció de bona part del pensament contemporani.

Imatge de Gri-Gri, de Marionetes Nòmades.

S’entén que a l’hora d’abordar aquestes qüestions, els creadors recorrin als llenguatges que els són consubstancials: el titella, el ninot, l’objecte figuratiu, l’objecte qualsevol que ens envolta, el maniquí, la imatge replicada, els robots, la figuració desdoblada sigui de tres o dues dimensions.

‘Out of the Box’, exposició de Pere Cabaret a la Sala Fènix, espai amic del teatre visual,
de titelles i d’objectes.

Els límits del sector

Si volem parlar d’aquest àmbit que és el ‘teatre visual i de titelles’, no tenim més remei que posar-hi límits. I per obtenir una visió global del mateix, l’estudi proposa el gràfic abans exposat, en el qual s’indica els espais on titellaires, artistes d’altres especialitats i companyies s’hi poden situar:


En l’espai a, hi hauria les companyies més properes a la línia 1, que són les que s’emmirallen a les formes tradicionals que estan al centre del gràfic, i de l’altra banda hi haurien les que s’acosten més a la línia 2, mantenint sempre molt present la tradició però en hibridació amb qualsevol de les àrees de contingut abans esmentades. En l’espai b hi haurien les companyies i els artistes que entren de ple en les diverses possibilitats combinatòries de la hibridació. Tocant la línia 3 i saltant a l’altre costat, hi hauria les companyies que tot girant en l’òrbita del sector, practiquen una hibridació de combinatòries  i de voluntats més limítrofes i allunyades del centre.

David Laín en ‘El Col·leccionista de Pors’.

Aquest esquema ens permet entendre la realitat de moltes companyies que en alguns espectacles s’allunyen molt del centre i es disparen vers zones d’extravagància (en el seu sentit de ‘vagar fora dels límits’), mentre en d’altres no dubten a hibridar-se en zones més properes a la Tradició.

Sebastià Vergés, amb dos dels seus titelles.

A efectes pràctics i per establir el perímetre de les companyies que es consideren del sector i que per tant les hem de tenir en compte a l’hora d’establir alguns dels càlculs fets, aquest estudi s’ha basat en el següent criteri: ‘és titellaire tot aquell que s’hi considera’.

Imatge de El Zorro, d’Eudald Ferré i Luca Ronga.

L’ecosistema del sector

El teatre Visual i de Titelles constitueix un tot orgànic que per a la seva realització necessita unes àrees d’activitat que li són específiques. El gràfic següent indica 7 àrees diferents que tenen com a referent principal, al igual que en el gràfic anterior, la Tradició.


La complexitat d’aquesta realitat híbrida del sector que orbita a l’entorn del nucli de la tradició, exigeix un ecosistema també complex d’instàncies distintes des de les quals es doni resposta a les seves necessitats. Les 7 distintes àrees d’activitat són les següents:

Pep Bou, marioneta de Jordi Bertran.

1- les companyies i els artistes practicants: base principal d’aquest ecosistema, sobre el qual descansa l’edifici.

Elena Mesa i Joan Gispert, de la Micro-Troupe, amb els seus titelles.

2- els teatres: els espais naturals on les companyies poden exhibir els seus treballs.

Xesco Quadras dins del seu coet.

3- Les Fires i els Festivals són transcendentals pels titelles. Constitueixen els aparadors que permeten veure d’una banda les novetats del gènere a nivell internacional, i d’altra banda, les diferents formes amb les que el gènere s’hibrida amb altres llenguatges i arts. Igualment són espais d’exhibició i venda d’espectacles, on es contacten professionals d’arreu del món, siguin titellaires o programadors.

Imatge d’Identitats, de Carles Cañellas, Rocamora Teatre.

4- Els Museus de Titelles són una de les eines bàsiques del sector. En tractar-se d’una pràctica teatral que ha generat i segueix generant profusió de patrimoni objectual i figuratiu, demana llocs adequats per a la seva preservació i estudi. A Catalunya existeix el MAE (Museu de les Arts Escèniques) que compta amb un importantíssim patrimoni titellaire, únic a Espanya. Malauradament no té espai d’exhibició.

Santi Arnal i Anna Fernández en El Somni d’una Nit d’Estiu. Cia. Per Poc.

5- Les Escoles són les altres eines bàsiques del sector per poder d’una banda aprendre l’ofici, i de l’altra, transmetre els coneixements acumulats pels professionals del gènere. Són els òrgans de  creixement i de reproducció del sistema titellaire. L’Institut del Teatre compleix a mitges aquesta funció. Altres espais complementen la tasca educativa.

Eugenio i Néstor Navarro, titellaires directors del Teatre La Puntual.

6- La UNIMA és l’associació mundial dels titellaires, present en més de 90 països. Fundada l’any 1929, és la primera existent a nivell mundial dedicada al teatre. Està inscrita a la UNESCO i celebra congressos mundials cada quatre anys. En aquests moments, Idoya Otegui, directora del TOPIC de Tolosa, és la Secretària General de l’organització.

Imatge de ‘Jai el Mariner’, de Zipit Teatre.

7- Com tota pràctica artística, el sector dels titelles necessita els mitjans especials que fan de mirall i testifiquen les seves activitats. Revistes i publicacions que són els espais naturals per a la reflexió i l’auto-observació del gènere.

Guillem Tell, de Rossini, a càrrec de la cia. La Baldufa, al Gran Teatre del Liceu.

Aquesta visió global de l’ecosistema titellaire ens permet observar quins són els punts forts i quins els febles, cosa que indica les mancances i les prioritats.

El Puces Cirkus Moner, de Teia Moner.

Aquest article ha pretès aproximar-se al problema de definir un sector tan complex com és el del Teatre Visual i de Titelles, a partir de l’estudi realitzat sobre la seva pràctica a Catalunya.

Titella de ‘L’Angeleta’, de la companyia Tactilicua.

Qui vulgui conèixer l’Estudi en la seva totalitat, se’l pot descarregar en format pdf clicant aquí.

Arnau Colom amb Matito.