(Estàtua de Pulcinella al pati d’entrada del Museo di Pulcinella de Acerra, prop de Nàpols. Foto Museo di Pulcinella)

En el seu documentadíssim llibre Rutes de Putxinel·li, el mestre titellaire Toni Rumbau transporta el públic lector per un ampli itinerari de països on el titella Pulcinella, més enllà de la seva primerenca i genuïna identitat italiana, -napolitana per a ser més exactes- és transforma en un altre personatge sense deixar de ser l’originari.

Coberta del llibre “Rutes de Putxinel·li”.  Autor Toni Rumbau. Editor Arola Editors. Foto: Arxiu putxinelli.cat

Es modifica i multiplica en diverses alteritats seguint un procés proteïforme que transforma –en major o menor grau i segons el país on s’instal·la- el seu nom, la seva anatomia i en part també el seu caràcter.

Lliure recreació en escultura de porcellana del famós personatge Pulcinella. Foto: Arxiu

Seguint les pàgines de Rutes de Putxinel·li, veiem com Pulcinella passa per una determinada metamorfosi o adaptació a França, a Gran Bretanya, a Bèlgica, als Països Baixos, a Dinamarca, a Alemanya, a Txèquia, a Eslovàquia, a Rússia, a Romania, a Hongria, a Turquia, a Grècia, a Iran, a Portugal, a Espanya (polichinela) i a Catalunya (putxinel·li)  

A cada país, -així ens ho va mostrant amb text i també amb imatges el llibre de Rumbau- Pulcinella evoluciona sense perdre però aquells trets de caràcter que li són més essencials: protagonitzar intrigues,  despropòsits i equívocs.

Pulcinella, o Putxinel·li, o Polichinela, o Polichinelle, o Punch, o etc., etc. és força destre a l’hora de resoldre els embolics on es troba immers. És susceptible tant  de rebre com d’impartir garrotades. Té un dinàmic, espavilat i particular sentit de la justícia i la llibertat.

Els llibres que ens relaten la història del teatre –la cultura més oficialista- coincideixen  en situar la naixença i primerenca existència del personatge Pulcinella formant part de la galeria de personatges de la Commedia dell’Arte italiana. Un conjunt de personatges que neixen concebuts  per a ser interpretats per actors de carn i os.

Pulcinella, en una recreació pictòrica romàntica molt posterior a l’època de la Commedia dell’Arte. La imatge apareix en el llibre de Maurice Sand: “Masques et Boufons” Foto: IberLibro.com

Així, doncs, és en aquest context teatral de la Commedia dell’Arte -amb personatges interpretats per persones i no pas per titelles- on cal situar els inicis escènics de Pulcinella? Hem de considerar que l’actor de carn i os és anterior a “l’actor” de cartró i fusta?

Ja sigui a l’escenari teatral o al castellet titellaire, Pulcinella se’ns presenta amb el gep enlairat i la seva panxa caiguda. La brusa blanca i llarga. Els pantalons blancs i amples. La gorra,  també blanca similar a una barretina. La màscara negra i lluent proveïda d’un nas més o menys recte o més o menys ganxut. La barba d’aspecte silvestre.

Pulcinella , segons un dibuix de A. Faldi.  Foto: Wiquipedia.

La Commedia dell’Arte va ser un gènere teatral actiu damunt els escenaris italians i europeus des de mitjans del segle XVI i va perllongar-se al llarg dels segles XVII i XVIII.

Commedia dell’Arte també anomenada en el país dels espaguetis com Commedia a Sogetto, Commedia non Scritta, Commedia all’Improvvisa, i Commedia di  Zanni .

Les paraules “Improvvisa” (improvisació) i “Zanni” (criat o servent) ens ho expliquen tot. En el teatre culte, literari i erudit del Renaixement, com en les obres dels Racine i Corneille de la veïna França, hi trobem personatges de l’aristocràcia i la classe social alta en el rol de protagonistes o personatges principals. I el text, l’obra escrita, és un element fonamental.

Per contra, a la Commedia dell’Arte italiana el text dramàtic no és el més important. Tampoc no ho és la idea o el tema o la tesi. I els personatges protagonistes són els zannis.

No cal dir, que la llibertat per a improvisar, per a treballar deslliurats del sotmetiment estricte a un text prèviament escrit, era i és encara una condició favorable per a moltes representacions de teatre de titelles.

Polichinelle. El dibuix ens aporta variacions respecte a vestuari i atretzo, conservant però el característic gep enlairat i la característica panxa caiguda de Pulcinella. Foto: Arxiu putxinelli.cat

El guió dels espectacles de la Commedia dell’Arte consisteix en una senzilla i oberta estructura susceptible de canvis i variacions. És un cañamazo, un eix vertebral a partir del qual s’improvisa i es va creant -en directe i damunt de l’escenari- el desenvolupament de l’espectacle. Els zannis, són els personatges dinamitzadors, tot gira al voltant de les seves astúcies i trapelleries. Els zannis més coneguts: Arlequí, Brighella i per suposat Pulcinella.

L’acció és l’ingredient fonamental per a crear una situació escènica en constant progressió de ritme i embolics, trufats aquests amb tot un conjunt de gags, esquetxs, interludis mímics i acrobàtics, bromes, acudits  i rutines escèniques breus, desinhibides i recurrents. En definitiva un conjunt de recursos escènics coneguts com Lazzis.

En èpoques posteriors –inclosa l’actual- els lazzis continuen sent utilitzats pels clowns del circ, i han estat rebatejats com: “entrades còmiques a la pista”. També el món dels titelles ha heretat bona part d’aquests divertits i àgils recursos escènics que aporten sorpresa, espectacle i histrionisme a l’escena.

Un actor fent de Polichinelle, segons la lliure visió i el lliure pinzell del pintor Jean Louis-Ernest Meissoner. Foto: Wiquipedia

La commedia  dell’Arte era un gran divertiment i al mateix temps una punyent crítica i sàtira del pensament i els costums més conservadors  representats pels personatges anomenats els magnífics o els vells, sent-ne els més  coneguts Pantalone i Il Dottore. Ambdós  personatges pertanyents a una classe social molt per damunt de la dels zannis, però sovint aquests servents aconseguien burlar-se dels seus poderosos amos i deixar-los en evidència.  

S’atorguen a Pulcinella arrelaments culturals amb Roma, Sicília, La Toscana i de manera molt emblemàtica, molt superlativa –similar en importància a la condició de fill predilecte o sant patró d’una ciutat- a Nàpols. Aquesta identitat napolitana és compartida tant per la història oficial de la cultura, com per la tradició oficiosa, cívica, costumista  i popular.

Un bust escultòric que atorga tot el protagonisme a la màscara del personatge Pulcinella. Foto: Museo Internacional de Arte Popular del mundo.

A la seva extensa i detallada Història del Teatre, Vito Pandolfi ens informa que la màscara negra del personatge  Pulcinella és deguda a la iniciativa i aportació d’un dels actors que el va interpretar: Silvio Fiorillo. També fa menció d’altres actors que el van interpretar de manera brillant, com Andrea Calcese, o Mattia Barra, o Michelangelo Fracanzani.

Espais com els Corrals de Comèdia a Espanya,  o com els Teatres Isabelins a Anglaterra, –els pocs avui encara existents- resten com a únics testimonis d’uns escenaris trepitjats  per la Commedia Dell’Arte.

Invents com el daguerreotip, la fotografia, la filmació, o el vídeo, estaven molt lluny de ser inventats , trigarien segles a fer acte de presència. Per tant, no disposem d’imatges, tret de les proporcionades per dibuixos i pintures…

Representació de Commedia Dell’Arte a l’aire lliure. La rudimentària tarima a tocar del carro dels comediants, utilitzat aquest a manera de camerino. Dibuix de J. A. Gómez “Goval”.  

Representacions celebrades  a l’aire lliure, aquest era l’escenari més habitual per a les companyies ambulants de teatre o de titelles que anaven de poble en poble. Viatjant intèrprets i decorats damunt d’un carro  o  fent camí a peu. Un cop finalitzada la representació passaven el plateret entre el públic per aconseguir recaptar uns pocs diners.

Representació de titelles al aire lliure. Com a tot escenari, un simple llenç lligat  entre dos arbres. Dibuix de Magda Rivero.

Una subsistència econòmica molt precària la de moltes companyies ambulants de titelles, vigent en tot el període de la Commedia Dell’Arte: segles XVI, XVII i XVIII. I  per desgràcia perllongada en el segle XIX i fins i tot en bona part del segle XX…

Representació de titelles a l’aire lliure. Dos titellaires, una capa que fa les vegades de castellet, i un parell de titelles. Dibuix de José Ribelles.

Imprescindible assenyalar que en el segle XVIII, l’estil més característic i definitori de la Commedia Dell’Arte, decau. Es transforma en més convencional  i “civilitzat” quan de forma progressiva es van suprimint  els diàlegs improvisats i conseqüentment les representacions esdevenen més acotades i previsibles.   

La Commedia dell’Arte es fa més literària, en gran part per l’aparició de les  obres de text de Carlo Goldoni, com les molt conegudes: Arlecchino  servitori di due padroni o La locandiera.

Estàtua de Carlo Goldoni a la ciutat de Florencia. Foto: TripAdvisor

Aquest canvi tan important, coincideix amb el de companyies que aconsegueixen millorar el seu estatus econòmic en ser recolzades i subvencionades per mecenes, o empresaris, o institucions.

Aquestes companyies passen a ser més estables i fan temporada actuant en recintes tancats i compten amb un públic que paga la seva entrada.

Els defensors de la cada vegada menys present Commedia improvisada, s’oposen sense èxit a la novetat d’unes obres de teatre que ja estan del tot escrites i acabades quan arriben a l’escenari. De manera que el gran triomf de Carlo Goldoni no el priva de tenir alguns detractors.

El cas és que la Commedia dell’Arte original, anirà perdent vigència amb el pas dels anys fins a desaparèixer del tot o quasi…

Les informacions documentalment més elaborades situen l’aparició de Pulcinella en un escenari de la Commedia Dell’ Arte i interpretat per un actor de carn i os, sobre l’any 1618.

I aquí s’escau una pregunta: és possible que a partir d’aquell 1618, coincidissin en el temps i l’espai, -si més no en el temps i espai italians- Pulcinelles actors damunt d’un escenari i Pulcinelles titelles apareixen a la finestra d’un castellet?

I encara una pregunta més: existien, -tot i que sense una clara documentació històrica per a identificar-los-  uns personatges precedents emparentats amb Pulcinella per estètica i caràcter? Uns Pulcinelles titella, o uns Pulcinelles actor, a considerar com embrionaris, antecessors dels de la Commedia De’ll Arte?

Les preguntes venen a justificar el títol d’aquest article: “L’Abans i el Després del famós personatge Pulcinella”

Personatge greco-llatí pertanyent a les Farses Atelanes. Fesomia i còrpora són fàcilment associables amb les de Pulcinella. Foto: domus-romana-blogger

Comencem per “l’abans”: els possibles ancestresde Pulcinella –tant teatrals com titellaires- poden situar-se relacionats amb la farsa i el mim greco-llatins, concretament amb les Farses Atelanes  i amb les similituds que presenten amb Pulcinella  personatges com Maccus i Bucco.

D’altres opinions, -com la del ja citat historiador Vito Pandolfi- apunten uns possibles antecedents més o menys detectables a l’època medieval, vinculats a la tradició escènica de joglars, trobadors, bufons, saltimbanquis i titellaires.  

Del nom Pulcinella –si en fem una traducció- ens resulta la paraula Pollastret.  Vocable per suposat molt anterior a l’aparició de la Commedia dell’Arte…

Cas de sentir-se vostès, –visitadors i visitadores de les pantalles de putxinelli.cat- encuriosits per saber més del personatge, la lectura del llibre de Toni Rumbau: Rutes de Putxinel·li els proporcionarà amplis coneixements  sobre la trajectòria de Pulcinella en la seva condició de personatge titella.

Un senyor vestit de Pulcinella, en un carrer de Nàpols, exercint com a reclam per a turistes. Foto: Manual para viajeros.

Parem novament atenció en el títol d’aquest article, ara en el “després”. Si fem una ullada momentània sobre la ciutat de Roma, actualment encara hi podem trobar -a modus de souvenir per a ser fotografiat- “autèntics centurions” pels voltants del Coliseu.  Amb idèntica intenció de reclam per a turistes, pels carrers de Nàpols s’hi poden veure senyors que s’han engiponat una disfressa de Pulcinella

Un Pulcinella dansaire dels nostres dies que -emulant les acrobàcies del seu col·lega Arlequí- domina l’escenari. Foto: Revista Literaria.

No deixem el present i podrem observar alguna que altra supervivència intermitent del personatge Pulcinella  interpretat per un ésser humà. Se’l pot trobar en algun esporàdic espectacle de teatre o dansa. O formant part d’alguna que altra companyia “arqueològica” especialitzada en continuar representant –amb més o menys fidelitat- espectacles de Commedia De’ll Arte.

Recreació de la Commedia dell’Arte en els temps actuals. En primer terme, podem endevinar Arlequí, Pantalone i Il Dottore. En segon terme, sembla trobar-s’hi  Pulcinella, amb el seu característic vestit i gorra de color blanc i la màscara de color negre. Foto: Semantic Scholar

Alguna que altra presència de Pulcinella aconduïda per la interpretació d’un actor de carn i os, -aquesta del tot lloable i excepcional, cent per cent artística-  se’ns ha fet present gràcies a les posades en escena de Commedia dell’Arte dutes a terme  pel Piccolo Teatre de Milà. Espectacles que tota Europa va poder gaudir-al llarg de la segona meitat del segle XX- gràcies a les magistrals direccions escèniques de Giorgio Strehler.

El prestigiós director Giorgio Strehler,  dirigint l’assaig d’un espectacle de Commedia dell’Arte. Foto: IMDb

Ben al contrari que la presència limitada, erràtica i testimonial del Pulcinella actor de carn i os, el Pulcinella titella ha perdurat sense intermitències, es manté ben viu, continua deixant-se veure encarnat –aquí i allà- en una identificable còrpora de cartró, en un ben definit caràcter i amb una salut escènica perdurable. Gairebé podríem dir: inextingible.

A dia d’avui, a Europa en general, són nombrosos i continuats els espectacles de titelles on hi té un lloc destacat Pulcinella o algun dels seus alter-ego: Putxinel·li, Polichinela, Punch, etc., etc.

Aquest article, com sentència la dita popular de: “roda el món i torna al born”, torna als titelles, torna al titella Pulcinella que ocupava els paràgrafs inicials. Torna i alhora s’acomiada amb la imatge més titellaire, més característica, més difosa, més napolitana!

El titella Pulcinella, a dia d’avui molt present als escenaris. Sempre amb la característica màscara negra, i la gorra i la vestimenta blanca. Pulcinella de Bruno Leone, Museu del TOPIC de Tolosa. Foto de Josu Otaegui Lasa.

Etiquetas: ,