(Dora Cantero i Joan Bramon, en ‘El tiempo de las tortugas’)

En aquesta crónica sobre alguns dels espectacles vistos a la 33ª Fira de Titelles de Lleida, parlarem dels següents títols: El tiempo de las tortugas, de Dora Cantero; C.U.L., de Jordi Aspa, d’Escarlata; Acqua Alta – la traversée du miroir, d’Adrien M & Claire B; i Chatungla, de Silfo Teatro.

El tiempo de las tortugas, de Dora Cantero

Ben coneguda és la trajectòria de Dora Cantero, un jove valor teatral vingut de Múrcia i instal·lat a Catalunya des de fa anys. Amb la companyia Mimaia Teatre junt amb Mina Trapp i Ivo García Suñé en la tècnica, han sorgits títols de gran èxit plens d’innovació com és Adéu Benvinguda o Roig Pèlboig, sobre els que n’hem parlat en múltiples ocasions des de Putxinel·li i Titeresante. Ningú s’esperava, però, que en aquesta nova producció de caire més personal en la que intervé en companyia del músic Joan Bramon, arribés a cotes tan altes de sofisticació dramatúrgica i orfebreria teatral, deixant al públic meravellat i amb la boca oberta.

Hem titllat l’obra de ‘personal’ i crec que, en efecte, Dora Cantero ha volgut fer una parada en la seva carrera per endinsar-se en la seva pròpia condició femenina i posar els miralls de la mirada teatral en aquesta temàtica universal que afecta a tothom amb un mínim de sensibilitat, com és l’amor i el desamor. I allò que ha vist en aquests miralls de l’auto-observació de l’espècie humana, són espècimens d’una altra espècie, la de les tortugues, també anomenades testudines o quelonis per la ciència. I és damunt d’aquesta capa metafòrica, tan rica en elements exòtics, curiositats geogràfiques i biològiques, centrada en una espècie com la de les tortugues, que són dels animals considerats com alguns dels més ‘savis’ del Regne Animal, junt amb els mussols, els lloros i els burros, que Dora Cantero construeix el seu espectacle, que vesteix de conferència científica per multiplicar els nivells paròdics de la metàfora podríem dir ad infinitum.

L’obra mostra una trama molt treballada en el seu teixit, amb un llenguatge de caire poètic que es nota és fruit d’una llarga elaboració, cosa que fa que el discurs vagi saltant amb total llibertat i enorme enginy pels diferents nivells metafòrics que el composen.

Però la gràcia és haver donat forma física i material a aquestes capes de significació, a través d’una escenografia, obra de Carlos Gallardo, que és tota ella material poètic i alhora escenari per a múltiples accions de l’obra. L’encaix de la paraula i l’escenografia és perfecte, amb moments realment màgics i potentíssims, com és l’ús que es fa d’un piano que a més de piano és una caixa de sorpreses i una metàfora en sí mateix, i que es descompon en una preciosa multiplicitat poètica. A destacar l’exquisit vestuari de Paulette San Martín.

Molt important ha estat la participació del músic i cantant Joan Bramon, músic polifacètic capaç generar una atmosfera d’ambigüitat al seu voltant, que enllaça a la perfecció amb l’esperit oscil·lant i de múltiples significacions de l’espectacle, que potencia enormement amb l’efecte poètic de les seves intervencions.

Dora Cantero ha mesurat molt bé el text, amb una estudiada economia de paraules pròpia del llenguatge poètic, que lligat amb les seves correspondències metafòriques i escenogràfiques, fa que el veiem com un refinat treball d’orfebreria.

Tot aquest joc d’emmirallaments i de múltiples capes metafòriques no por portar enlloc més que a la ironia intel·ligent, a un humor que és consubstancial al trompe-l’oeil conceptual, als cops d’efecte teatrals del xoc entre les paraules i les imatges.  Per això l’obra té moments hilarants junt a d’altres on els jocs metafòrics porten a dosis altes d’emoció.

Ens trobem sens dubte davant d’un obra mestre pel que fa a la creació d’un llenguatge poètic i escènic associat al teatre d’objectes i imatges, un punt d’inflexió important en el recorregut artístic de l’autora que també és intèrpret de la seva obra. Un refinament dramatúrgic d’alt voltatge que ha nascut amb la potent vocació de meravellar a nombrosos públics, com segurament no trigarem a veure.

C.U.L., de Jordi Aspa, de la cia. Escarlata

Al mateix espai on fa uns anys ens va sorprendre i meravellar amb el seu espectacle CorroC, a l’Església de Sant Martí, la companyia Escarlata ens ha presentat aquest any un bombó que podríem qualificar de ‘personal’, en estar protagonitzat en solitari per Jordi Aspa. Ens trobem, en efecte, amb una proposta íntima, dirigida a una quarantena d’espectadors, en la que l’artista circense Jordi Aspa ha volgut fer un exercici d’introspecció del seu ofici, sense moure’s de casa seva i servint-se de tots aquells estris i accessoris que envolten l’artista quan es tanca al taller.  

Per aconseguir-ho, es serveix d’un concepte fonamental en les arts dels titelles, com és la Latència. En efecte, la il·lusió de veure un tros de fusta o una eina qualsevol convertida en un personatge capaç de parlar i tenir vida no és res més que saber despertar i donar veu a allò latent que rau amagat dins seu. És a dir, a tot allò que l’omple per dins però que no es veu a primer ni a segon cop d’ull. Evidentment, la ‘latència’ així entesa té molt a veure amb la imaginació de qui la vol despertar, de manera que podríem dir que la quantitat i qualitat de latència és directament proporcional a la capacitat imaginativa de l’observador.

Obligat com tothom al confinament, ens explica Jordi Aspa com es va tancar al seu taller i a poc a poc va anar creant la seva Col·lecció d’Universos Latents (C.U.L.), que ha acabat donant nom al present espectacle. I ho fa des de la proximitat d’una mena de parada o teatrí en la que apareix ell com si fos en un confessionari públic des del qual explica i exposa els diferents universos latents descoberts en la seva introspecció. Aquest teatret consisteix ja de fet en una primera construcció plena de ‘latència’, és a dir, de significats altres: emmarca aquest ‘univers latent’ del que Aspa és el seu ‘despertador’.

Però deixem-nos ja de ‘latències’ i anem a l’espectacle pròpiament dit que ens proposa Escarlata. Objectes que de sobte es converteixen en personatges, generalment circenses, en ser aquesta la marca de la casa Escarlata, els quals demanen constantment la participació del públic. I allò que desplega realment Aspa és un univers poètic basat en el detall, en la pinzellada musical, en petites imatges plenes de força, en formes de paper que ballen mogudes per l’aire d’una trompeta, o en un misto malabarista que s’encén bressolat per un cabell de dona sense caure…

Una introspecció poètica de l’ofici feta des de la intimitat reclosa del taller, deixant que els objectes et parlin i mostrin els seus rostres ocults, mentre la boca del teatrí creat per Aspa es converteix en un mirall invisible on es creuen la seva mirada i la del públic. Des de la boca d’aquest confessionari teatral, Aspa ens obra i ens mostra el seu món  interior, la poètica d’una professió que és de per vida i que s’agafa a tot allò que l’envolta per trobar-hi un significat, una raó que t’expliqui les raons de viure en aquest món. La soledat s’omple així de veus, de rostres, de personatges, que parlen poc, que van a l’essencial de les coses. Una soledat que tendeix a un minimalisme de les paraules i de les accions, com si busqués un perfum de les essències.

Els espectadors, embruixats pel clima d’intimitat i de veus murmurades, va entendre i entrar de ple en aquesta nova proposta poètica d’Escarlata.

Acqua Alta – la traversée du miroir, d’Adrien M & Claire B

Es va poder veure al centre d’art La Panera de Lleida una exposició de deu llibres oberts dels que emergien elements tridimensionals, en línia a l’anomenat ‘llibre pop-up’. En realitat formen part d’un sol llibre que quan s’exposa en un lloc fixe, es descompon en les seves pàgines soltes perquè els visitants puguin veure el seu contingut tot girant a l’entorn d’una taula.

La gràcia, però, de la visita és l’ús que es proposa d’unes tabletes que, mitjançant una aplicació, fàcil de carregar des de qualsevol mòbil Android, animen l’estructura tridimensional, en incorporar dos personatges i tot un disseny d’imatge animada en el qual es veu com, paulatinament, l’espai s’omple d’aigua.

En efecte, agafant com motiu l’Acqua Alta de les marees de Venècia, que cíclicament inunden la ciutat, l’acció d’aquest ‘llibre viu’ ens mostra una situació en la que els dos personatges es veuen acorralats per les aigües, fins arribar a la pèrdua de la noia, de la que tanmateix sobresurten els seus cabells negres, que semblen tenir vida pròpia.

Però val la pena fixar-se en la segona part del títol, la travessia del mirall, per arribar a captar d’una manera més profunda allò que proposen els seus dos creadors, Adrien M & Claire B. Per a  ells, posar la tableta o el mòbil damunt de les pàgines, és com posar-hi un mirall que reflexa allò que veu i emmiralla des de l’altre banda -des de la banda on nosaltres mirem- de manera que es pot dir que la imatge travessa el mirall. En creuar-lo, però, agafa vida, muta en un espai diferent, en el que hi habiten dos personatges que viuen una situació dramàtica, condicionats pel creixement de les aigües o acqua alta. L’encanteri d’aquest mirall té una duració determinada, curta, justa la necessària per a l’acció dels dos personatges. Després retorna la realitat i el mirall es converteix en una finestra que simplement et deixa veure allò que hi ha a l’altre costat.

Podríem dir-li per tant finestra-mirall, un mirall però semblant al d’Alícia, que quan es travessa, muta l’espai i apareixen ‘altres coses’.

Acqua Alta – Pop-up Book from Adrien M & Claire B on Vimeo.

Crec que incorporar a la percepció el concepte de ‘mirall que es travessa’, ni que sigui mitjançant un ardit tecnològic, és segurament una de les coses més interessants d’aquesta experiència tan original i innovadora, que proposa nous enfocs i noves dimensions a l’acte perceptiu. Qui n’estigui més interessat, pot comprar el llibre i visualitzar les imatges canviants a casa seva mitjançant l’esmentada aplicació que qualsevol es pot descarregar.

Per saber més, clicar aquí.

Chatungla, de Teatro Silfo

La companyia Teatro Silfo, de la Comunitat Autònoma de Múrcia, va presentar al Teatre Julieta Agustí, al mateix Centre de Titelles de Lleida, l’obra Chatungla, una contracció de Chatarra i jungla, és a dir una mena de jungla feta de ferralla i altres deixalles, ja que no era únicament ferro el material utilitzat.

I s’ha de dir que aquella mena de cabaret o circ d’animals construïts a base de ferros i deixalles diverses va agradar moltíssim al públic familiar assistent a la sessió. D’entrada, la factura dels titelles, construïts per Fabrizio Azara (qui també signa l’autoria i la direcció), que permetien identificar perfectament l’animal representat, era d’una enorme gràcia, tots distints i sorprenents. Però allò que va convèncer més al públic va ser el bon fer i la simpatia mostrada per les dues actrius-manipuladores, Sara Sárez i Bárbara Vargas, veteranes titellaires dotades d’una presència elegant i sòbria però entregades a la feina, buscant sempre una comunicació empàtica amb el públic.

Personatges com el Pingüotes (barreja de pingüí i de pot), la ballarina Jirafalera (una girafa-escala), l’entremeliat Perrubete (un gos-tamboret), el Mueblelón (un moble-lleó) o la Gacilla (gasela-cadira), van fer les delícies del públic, amb la música de Marco Valentino molt adequada als moviments dels corresponents animals. Hi havia humor, poesia i frescor mediterrània, aquesta que és lluminosa, festiva i assolellada. Un conjunt de qualitats que la feina de les dues actrius va saber encarnar a la perfecció.

Un espectacle net, honest i ben realitzat, que va encantar a tot el món.