Quan s’esdevenen successos com el que acaba d’ocórrer a Barcelona, ​​un atemptat d’execució assassina artesanal, amb l’atropellament de persones a l’atzar que passejaven per la Rambla, el primer és donar el condol als familiars de les víctimes i mostrar la solidaritat cap a ells en moments tan difícils i dramàtics. A continuació, és convenient o més aviat irremeiable, posar-se a pensar, tot i que el pensament s’allunyi de les emocions deslligades. Sobre els perquès, hi ha tones d’articles que ho expliquen a la perfecció. Sobre els com, la mateixa quantitat. Què ens queda doncs per pensar? Poc, i tanmateix, molt.

Extrapolant les dimensions concretes del cas, d’unes implicacions geopolítiques evidents, podríem situar d’entrada l’atemptat en aquesta cadena d’irracionalitats que acompanya la vida contemporània i que se sustenten en les atmosferes que es respiren en els extrems més allunyats de les opinions enfrontades. L’oposició visceral de les conviccions que xoquen s’eleva a perilloses altures d’afirmació irreconciliable, capaç de conduir als seus participants o creients a actuacions de visceralitat assassina. Però no cal traspassar els límits del crim per mantenir-se igualment pujats, els convençuts posseïdors de la veritat, en les altures de la seva convicció.

Les Rambles, anys 30.

Es tracta d’un fenomen a l’alça en les nostres societats, no només en les assolades per la guerra sinó també en les que teòricament viuen en pau, davant la incapacitat dels convençuts de crear perspectives i aixecar posicions d’intermediació resolutiva. La qual cosa no deixa de ser una característica pròpia de la nostra època, que viu el signe de la multiplicitat i de la fragmentació, atiada pel fenomen igualador de la globalització. És avui gairebé impossible arribar a consensos clars, ja que les opinions troben sempre les seves opcions d’oposició, com s’ha demostrat a la Gran Bretanya amb el tema del Brèxit, on els seus partidaris van trobar ràpidament arguments, encara que fossin falsos o inventats. Però a les persones no els interessen les veritats sinó poder portar la contrària al veí de davant, ja que així es compleix la llei d’oposició que regna a les nostres societats. Un principi que s’aplica en la majoria dels contextos socials.

Les Rambles, el 1913.

Es podria entendre aquesta dinàmica de la fragmentació i de l’oposició sistemàtica com interessant i fins i tot un avanç civilitzador de l’espècie, si enfront de l’auge creixent de les oposicions enfrontades, comencessin a emergir disjuntives creatives d’opcions terceres amb capacitat de superar i transcendir a les dues en conflicte. Crec que encara no es dóna el cas o almenys no a un ritme de desitjada normalitat. Més aviat ens movem en més del mateix, enrocats els persuadits en les seves enfervorides conviccions. Una situació de bloqueig recalcitrant.

Per als titellaires, que estem acostumats a passar del 2 al 3 en la pràctica diària del nostre ofici, en la qual el titella ocupa el lloc del 3 a manera d’emergència creativa (objecte intermediari) capaç d’ajuntar els oposats que són els espectadors entre si o en relació a l’actor-manipulador, hauria de ser fàcil entendre aquesta opció del 3 creatiu que substitueix al dos aferrissat en les dues posicions enfrontades i irreconciliables. Hauria de ser fàcil, però bé sabem que una cosa és el teatre i una altra la vida mateixa. I no obstant això, es troben aquí unes bases clares de pensar la diferència des d’una perspectiva de gran importància: només des de la pulsió creadora, que transforma allò que ens ve donat, és possible unir les diferències i reunir les persones sense distinció de credo, color, raça, cultura …

Barcelona s’ha caracteritzat en els seus últims anys per ser una ciutat que ha despertat l’atenció del món gràcies al seu ímpetu creatiu. Va viure el seu detonant durant els Jocs Olímpics del 92, que van ser un èxit, especialment les seves dues grans cerimònies d’obertura i de cloenda, vistes per milions de persones a tot el món. Curiosament, unes cerimònies en les que l’alcalde Pasqual Maragall va donar tota la seva confiança i tot el protagonisme als artistes i grups teatrals més creatius i interessants del moment, Els Comediants i La Fura dels Baus, titellaires tots ells en un cinquanta per cent, ben assistits i complementats per nombrosos artistes de gran vàlua i personatges de la cultura local que van sumar el seu quefer per al resultat commovedor i espectacular de les dues cerimònies i altres ocurrències dels Jocs. Crec que amb aquestes exhibicions, Barcelona va mostrar la seva dimensió creativa capaç d’unir les diferències al voltant de la sorpresa i de l’extravagància. I un cop acabats els jocs, el descobriment de Gaudí, que va fer amb la pedra i en els seus edificis el mateix atreviment d’alçar-se lluny de la normalitat cap a singularitats d’una força i d’un exotisme xocants, va rematar la jugada de situar Barcelona com el prototip de ciutat creativa que amb els seus atreviments formals atrau i permet la suma del diferent, ja que no una altra cosa és l’allau turístic.

La Sagrada Família vista des del Passeig Gaudí.

Dos fenòmens barcelonins s’alcen com el prototip de l’exaltació de la diferència: la Sagrada Família i la Rambla. La primera, per ser un temple al que acudeixen visitants de totes les religions i conviccions mundials, siguin o no siguin creients, deistes o no deistes, cosa que la converteix en una mena de Catedral Universal que tot i ser catòlica de partida, s’alça per la seva excentricitat extravagant més enllà de l’especificitat religiosa. I les Rambles, per ser aquest passeig únic al món on es troben a gust persones de totes les nacions, condicions, classes socials i confessions, tot i la degradació soferta per botigues i bars, com a efecte de la massificació turística.

Les Rambles.

Per això, atemptar a la Rambla és atemptar contra el cor mateix i contra un dels símbols per excel·lència del cosmopolitisme mundial, en ser aquest carrer un preciós i singular artefacte urbanístic on el 3 de la diferència es passeja tan ufanós sense que a ningú li importi un rave la seva excentricitat, o ben a l’inrevés, allà on se l’aplaudeix.

Tal és la raó que molts titellaires, en ser practicants conscients o inconscients de la construcció d’artefactes generalment animats que uneixen les distàncies i les diferències entre públics i cultures diferents, s’han quedat profundament afectats per l’atac terrorista. Un carrer que per si mateix, a través de la seva llarga i de vegades tràgica història, ha estat capaç de passar del 2 al 3 sense necessitat d’explicar-ho ni dir res, cosa que els polítics, locals i mundials, han estat fins ara incapaços d’aconseguir.

Acabo aquest article amb la cita que m’ha enviat l’amiga titellaire Inma Palomar des de Sevilla, una cita del poeta Federico García Lorca:

La calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: Rambla de Barcelona.