(Ángel Calvente, director i fundador –juntament amb Carmen Ledesma- de la companyia de titelles El Espejo Negro. Foto: TitereDATA)

L’any 1963, el prestigiós Festival Cinematogràfic de Venècia acollia la pel·lícula de Luis García Berlanga: El Verdugo. L’argument presentava l’exercici d’un ofici sinistre: el del botxí oficial encarregat d’executar sota la “legalitat” del govern franquista i mitjançant el procediment del garrot vil, a les persones condemnades a mort.

La pel·lícula El Verdugo, amb direcció de Luis García Berlanga i guió de Rafael Azcona, oferia una imatge crítica d’aquella Espanya sotmesa a una cruel i implacable dictadura.

El règim de Franco –com era previsible- va intentar impedir la presència de la pel·lícula al Festival, alhora que la censura prèvia d’espectacles -llavors  vigent i ineludible- prohibia determinats fotogrames i imposava determinats talls en el metratge.

Luis García Berlanga, director de la pel·lícula “El Verdugo” . Foto: es.ara.cat

Entre d’altres enemics de la pel·lícula, podem fer menció d’Alfredo Sánchez Bella, ambaixador d’Espanya a Roma i de Fernando María Castiella, ministre d`Assumptes Exteriors.

Ambdós polítics coincidien en la inoportunitat d’aquella pel·lícula que denunciava la realitat política d’Espanya: un país sense llibertats, un país europeu on encara imperava la pena de mort. Unpaís antidemocràtic on la pena de mort podia ser imposada per cometre un delicte comú, i també –molt més inacceptable- per exercir una activitat política clandestina oposada a la dictadura.

El llavors director general de Cinematografia García Escudero era partidari d’enviar a Venècia –com a representació espanyola- una pel·lícula menys crítica.  Malgrat les diverses traves imposades i les pressions autoritàries, finalment El Verdugo es va poder estrenar al Festival de  Venècia –ho va fer però, fora de la programació oficial- obtenint el Premi de la Crítica.

Fotograma de “El Verdugo”. D’esquerra a dreta: Nino Manfredi, Emma Penella i José Isbert.  El personatge d’Isbert, extrau del seu maletí les eines de botxí. Foto: Espinof

Els intèrprets principals de la pel·lícula El Verdugo són José Isbert, en el personatge d’un botxí professional. Emma Penella, en el personatge de la filla del botxí. I Nino Manfredi, en el personatge d’empleat en una funerària.

Els personatges es coneixen i entre els tres s’estableix una cordial amistat, però quan el botxí enxampa els joves en plena i lògica expansió sexual…, s’escandalitza en nom de la moral catòlica i els obliga a casar-se! 

La guàrdia civil requereix els serveis del nou botxí, mentre el botxí jubilat examina la terrorífica notificació. Foto: El Correo

Un cop casats, el botxí decideix jubilar-se i traspassar el seu funest càrrec al seu gendre. Aquest no el desitja en absolut, però finalment l’accepta, confiant en que mai no es veurà obligat a exercir-lo. Tot va bé, el matrimoni és feliç, fins que arriba el fatídic moment en que el nou botxí ha d’estrenar-se en el seu ofici…, tot executant un condemnat a mort.

Cartell de la pel·lícula “El Verdugo”. Foto: Filmaffinity

Segons l’opinió de molts crítics i professionals del cine, El Verdugo  s’ha de considerar com una de les millors pel·lícules del cine espanyol. Després del seu pas per Venècia, El Verdugo va obtenir diversos premis: Festival de Cine de Moscou. Gran Premi de l’Acadèmia Francesa de l’Humor Negre. Premi San Jorge de la Crítica de Barcelona. Premi del Círculo de Escritores Cinematográficos al director García Berlanga i al guionista Rafael Azcona. Premi del Sindicato Nacional del Espectáculo a l’actriu protagonista Emma Penella.

“El Verdugo” en adaptació per a titelles. La filla del botxí, el botxí pare, i els actors-manipuladors respectius. Foto: José Luis Gutiérrez

Seixanta anys després, en aquest gener de 2023, al Teatre del Soho de Màlaga, -un espai de gestió privada posat en funcionament l’any 2019 per iniciativa de l’actor Antonio Banderas amb el suport de CaixaBank- la companyia Espejo Negro dirigida per Ángel Calvente, ha dut a l’escenari una creativa versió per a titelles de  El Verdugo

Vida familiar: El gendre, el botxí veterà, i la seva filla. Foto: José Luis Gutiérrez

La versió titellaire de Calvente és molt fidel al guió de la pel·lícula alhora que aporta creativitats inherents al llenguatge del teatre de titelles, per definició més histriònic que el llenguatge cinematogràfic.

Escena on acatar la fèrria burocràcia d’un regim dictatorial és del tot necessària per tal accedir al “respectable” càrrec de botxí. Foto: José Luis Gutiérrez

Si la pel·lícula de Berlanga pot qualificar-se com una mixtura de drama i comèdia realistes sobre les quals  planeja un àcid humor negre, l’espectacle de Calvente presenta un caire més proper a la farsa irònica i tragicòmica.

Estil lògicament més teatral però no menys punyent, comparat amb el de Berlanga. El personatge interpretat per Nino Manfredi a la pel·lícula sens presenta cohibit, estorat, dèbil de caràcter, superat pels esdeveniments, amarat de bonhomia.  

El rostre de l’actor-manipulador ens mostra la seva implicació en l’acció que protagonitzen els titelles. Foto: José Luis Gutiérrez

El mateix personatge, en la versió titellaire de Calvente, mostra un similar desconcert i estupor, però alhora una actitud podríem dir-ne menys de personatge mesell i bo, i més de personatge que vol ser un supervivent, similar a com ho pot ser aquell nàufrag que al mig de l’oceà, s’aferra a una simple fusta… És aquesta, una opció dramatúrgica que subtilment accentua la càrrega crítica de l’espectacle.

La versió de El Verdugo que presenta la companyia de titelles El Espejo Negro, inclou en la seva teatralitat diverses incursions musicals. A destacar: la famosa Habanera de l’òpera Carmen de Bizet. O la cançó-copla Pena, penita, pena de Lola Flores.

Escena d’intensitat dramàtica on les ombres projectades adquireixen un valor expressiu afegit. Foto: José Luis Gutiérrez.

Destacable també en aquest estil més teatral i titellaire, el disseny de llums de Laín Calvente, amb un expressiu joc de clars i obscurs.

La interpretació va a càrrec d’un total de 16 titelles, cadascun d’uns 60 centímetres d’alçada i confegits amb goma escuma. La seva mobilitat s’inscriu en la modalitat de titelles de taula.

En els rostres dels tres titelles és ben visible la qualitat expressiva amb que han estat dissenyats i construïts. Foto: José Luis Gutiérrez  

Tres actors i una actriu: Laín Calvente, José Vera Nicart, Carlos Cuadros i Susana Almahano, s’ocupen de manipular i animar els titelles. Funció que desenvolupen amb una intensa implicació en la dramatúrgia i accions de l’espectacle.

Si les imatges d’exteriors són una característica del llenguatge cinematogràfic, el llenguatge titellaire també és capaç de recrear-les amb poètic i suggeridor encert. Foto: José Luis Gutiérrez

Cal felicitar Ángel Calvente per aquesta intel·ligent proposta. L’adaptació per a titelles o marionetes de les grans obres del teatre, la literatura, l’òpera, el ballet o el cine, haurien d’estar més presents en els escenaris i castellets de titelles.

Imaginar, per exemple, una versió de La Tempestat de Shakespeare –obra plena d’efectes màgics- trasplantada a llenguatge de titelles o marionetes, és tot un incentiu. La proposta, per a qui desitgi fer-la seva, aquí resta present…

Cartell de l’espectacle de titelles “El Verdugo”. Foto: Companyia El Espejo Negro. Teatro del Soho CaixaBank