(En Jan Totlifan i Nicolau, foto companyia)
Ha actuat aquesta setmana al conegut teatre de Sant Andreu la companyia L’Estaquirot Teatre amb un dels seus títols més memorables, En Jan Totlifan, que va rebre el Premi FETEN 2016 al millor espectacle de titelles, amb direcció de Guillem Albà.
En realitat, el SAT ha programat un Cicle Especial de tres caps de setmana seguits dedicats a L’Estaquirot amb tres dels seus últims espectacles (La pastissera i els follets, L’aventura d’avorrir-se i En Jan Totlifan) amb un objectiu: homenatjar a aquesta històrica companyia que aquest any compleix el seu 50è aniversari i que ha decidit retirar-se dels escenaris, sent aquest la seva última temporada en actiu.
Tres caps de setmana que el SAT ha omplert de gom a gom, tal és la notorietat de l’Estaquirot Teatre i l’estima que li tenen els milers d’espectadors que han crescut amb les seves històries, molts dels quals han sentit la necessitat d’agrair en persona i amb els seus aplaudiments als tres actors de la companyia: Olga Jiménez, Núria Benedicto i Albert Albà.
Una retirada que deixarà un enorme buit, tal ha estat la gran activitat creadora i escènica de la companyia de Vilanova i La Geltrú, una de les més sol·licitades del país i que no ha parat de treballar durant aquestes cinc dècades, any rere any i muntatge rere muntatge. Putxinel·li ja va dedicar un llarg article a L’Estaquirot arran del seu 40è aniversari el juliol de 2013, coincidint també amb la visita que l’equip de La Revolta dels Titelles va fer al seu taller amb un reportatge fotogràfic de Jesús M. Atienza (veure aquí). Una retirada que despertarà aquests darrers mesos de la seva activitat una bona profusió de comiats i d’homenatges, dels que Putxinel·li en parlarà puntualment.
Amb En Jan Totlifan, es pot apreciar molt bé com L’Estaquirot ha anat depurant el seu llenguatge al llarg del temps, aconseguint un inconfusible estil propi caracteritzat per un ritme impecable en el que no li sobra ni li falta res, i un generós desplegament d’idees, d’imatges i de situacions que expliquen la història amb una precisió perfecte i sempre amb l’element sorpresa pel davant.
Hem de parlar aquí de la part de l’equip que no surt a l’escenari: l’escenògraf Alfred Casas, el quart membre invisible de la companyia, principal ideòleg i artífex de la tècnica d’animació de la companyia, que amb els anys ha rebut el nom de ‘Titella de Barcelona’; el compositor Ferran Martínez, un mestre de la música teatral que treballa amb la companyia des de fa molts anys, autor de totes les seves cançons; l’inventor Pedro Jiménez, autor dels preciosos enginys mecànics i dels autòmats de la companyia; i el jove director Guillem Albà, que ha sabut distanciar-se d’uns titellaires que coneix molt bé -dos d’ells són els seus pares- per poder extreure’n el millor del seu art i de la seva llarga experiència.
El resultat és esplèndid en tots els sentits de la paraula, tant en l’argument, una història plena d’enginy i de vivacitat, com en la factura i el moviment dels titelles, o en les diferents ambientacions i els decorats que l’acompanyen, amb els petits invents que intervenen com factors de sorpresa, com l’avioneta que vola a pedal, o la paradeta final de fer gelats.
El públic s’entrega a l’espectacle abduït per la història, les veus, l’humor fresc ple de jocs de paraula, i el bon fer dels intèrprets, que actuen amb la senzillesa i la humilitat que només és capaç de donar l’ofici, quan aquest brilla en la seva màxima potència, conscients els actors que no han de demostrar res perquè ja ho han donat tot a l’escenari.
Els espectadors, grans i petits, van aplaudir a rabiar a l’Estaquirot Teatre, com si no els volguessin deixar marxar. I, com sempre ha fet la companyia, els tres titellaires s’acomiadaren del públic, un a un, al vestíbul del teatre.
