(Entrada de l’exposició. Foto Jesús M. Atienza)

Es va inaugurar aquest divendres 6 d’octubre de 2023 la gran exposició que l’Estaquirot Teatre ha muntat al Centre d’Art Contemporani La Sala, de Vilanova i La Geltrú, titulada El llarg viatge de l’Estaquirot, arran del 50è aniversari de la companyia. Un aniversari que es va celebrar el 19 de juliol d’aquest any també a Vilanova, als jardins de la Masia d’en Cabanyes, on hi ha la seu del Centre d’Interpretació del Romanticisme (veure aquí la crònica d’aquesta festa).

Un aniversari que s’havia de celebrar d’alguna manera especial sí o sí, com ara es sol dir en aquests casos, per una raó molt clara: aquest 50è aniversari de la companyia no era un més dels que se sumen als pròxims decennis, sinó que era i és l’Aniversari definitiu de l’Estaquirot, un 50è rodó que tanca i remata un cicle vital total, en haver-se anunciat la radical retirada-jubilació de la companyia. Com diu la cançó, ‘Capri, c’est finit, à oui, c’est la vie!’. I què millor que celebrar-ho amb una magna exposició capaç de recollir tota la feina feta al llarg d’aquests anys?

Olga Jiménez parla en la inauguració als jardins de la Casa Papiol. A la seva dreta, Teresa Llorenç, regidora de Cultura de Vilanova, i Núria Benedicto; a la seva esquerra, Sílvia Ferrando, directora de l’Institut del Teatre i Bertu Albà. Foto Jesús M.Atienza

Però és això possible? Pot una companyia de 50 anys atrevir-se a fer semblant proesa, quan és ben sabut que els titellaires som persones més aviat desordenades, sempre barallats amb els papers, les memòries i els arxius, i condemnats tantes vegades a reciclar escenografies i ninots?

Jesús M. Atienza, Anna Valls i Pierre-Alain Rolle, abans de la inauguració. Foto T.R.

L’Estaquirot Teatre ha demostrat que sí que és possible, sempre i quan algunes condicions es compleixin: el nervi agosarat de l’aventurer que es llença a la carretera, ha d’anar acompanyat del tarannà tranquil i reposat de qui es mira l’ahir i el demà com dues cares d’una mateixa moneda. És a dir, de qui viu un temps doble i emmirallat, de claríssim caire titellaire, com si Cronos els hagué tocat amb una vareta màgica que eixampla els mapes de l’existència. Aquest miracle l’han aconseguit els tres de l’Estaquirot, la Núria Benedicto, l’Olga Jiménez i el Bertu Albà, en companyia del quart que entra i surt i s’ho mira des de fora i des de dins, l’Alfred Casas.

Ho poden comprovar si acudeixen a Vilanova i s’acosten a La Sala, el flamant Museu d’Art Contemporani, que es troba casi a tocar de la Casa Papiol, on hi ha el Museu Romàntic de la vila. Una visita obligada per a tots aquells que han tingut alguna relació amb aquesta temàtica dels titelles i més encara si han vist algun espectacle de L’Esraquirot.

Inauguració als jardins de la Casa Papiol

És curiosa aquests insistència en el romanticisme que envolta tots els aniversaris celebrats per la companyia de Vilanova. Un romanticisme una mica estrany, si tenim en compte que el seu centre d’interpretació a la zona es troba en la Masia d’en Cabanyes, una mansió de caire neoclàssic amb els seus trets senyorials de l’arquitectura catalana elegant de l’època, amb uns interiors, això sí, ben passats pel Romanticisme. Al igual que la Casa Papiol, seu del Museu Romàntic, als jardins del qual es va fer l’acte protocol·lari oficial de la inauguració de l’exposició.

Parlaments al jardí de la Casa Papiol. Al fons els finestrals on hi ha el Museu Romàntic. Foto T.R.

Aquest cronista va aprofitar l’acte per visitar aquesta casa magnífica del segle XIX que no coneixia, i vaig quedar admirat de la seva noble bellesa, amb una magnificència que barrejava l’esplendor amb l’austeritat d’una mansió feta i pensada des d’una mentalitat de burgès rural dels que sabien comptar molt bé les pessetes. Cultivat i elegant, sí, però burgès i amb un esplendor més aviat sever que, al meu parer, li falta la brillantor decadent dels romàntics que s’embadalien més en els absoluts i en les musaranyes, que en els negocis.

Sílvia Ferrando, directora de l’Institut del Teatre, parla de la importància del llegat titellaire de l’Estaquirot. Foto Jesús. M. Atienza

Més tard, quan érem al jardí escoltant les paraules dels representants institucionals que glosaven les fetes de l’Estaquirot Teatre, vaig pensar que aquest romanticisme dels rics de Vilanova que tenien el bon gust de sentir-se romàntics mentre feien suculents negocis, és una matriu de romanticisme català que bé podríem aplicar en els nostres amics de l’Estaquirot Teatre: no perquè s’hagin fet rics, ja sabem bé que els titelles no inviten a aquestes vel·leïtats, sinó per aquesta característica elegant i evolucionada dels qui han sabut mantenir junts rauxa i seny. I què hi pot haver de millor, en aquest món tan complicat d’avui en dia, que poder gaudir a la vegada d’aquests dos atributs, que generalment es barallen mútuament com si fossin gat i gos?

Víctor Molina amb Ferran Martínez. Foto T.R.

Perquè el cas del romanticisme dels Estaquis és dels reals i elegants de veritat, dels que no necessiten grans mansions sinó les eines indispensables per exercir el teu ofici amb la llibertat total de fer el que vulguis, sense perdre però el món de vista ni ignorar a qui dirigeixes els teus espectacles.

L’exposició

Anem al gra. Entrem a l’edifici del Museu d’Art i, al vestíbul, entrant al fons a l’esquerra, veurem una entrada estranya, una mena de pòrtic barreja de romànic i barroc però pensat i fet des de l’òptica contemporània d’una funcionalitat manual de fusta neta, casi sueca, que li agrada recrear-se en l’austeritat d’allò que és just i necessari, o sigui, indispensable.

La porta. Foto T.R.

Aquí, recomano al visitant que abans o després llegeixi el text que ha escrit en Víctor Molina, bon amic de la companyia i meu, en el petit catàleg de l’exposició que s’ofereix a l’entrada. En ell glosa aquesta entrada de l’exposició i la defineix com una porta: la Porta! Utilíssim per situar-nos visual i conceptualment en el llindar màgic pel qual deixem el món real de cada dia i entrem en el món de l’Estaquirot Teatre, d’una realitat diferent, plena de mons interiors. Aquesta pretensió de l’ocultisme de que la realitat amaga sempre altres realitats, altres mons, aquí es compleix al peu de la lletra. En efecte, sempre és perillós entrar per una Porta com aquesta, perquè mai saps allò que t’espera, ni com ni quan en sortiràs.

Detall d’una de les instal·lacions de la porta d’entrada. Foto T.R.

Però entrem sense por.

Crec que el miracle d’aquesta exposició és que els seus artífexs han aconseguit que les imatges i les escenografies de cada espectacle, o de la majoria d’ells, perdin la seva utilitat d’estris pensats per a l’acció del temps escènic, que és dels que passen en línies més o menys rectes (a vegades amb moltes corbes, si tenim sort) davant teu, i els hagin convertit en pòrtics de mons que es sustenten per si mateixos, fets per viure en el temps estàtic de la contemplació, convertint la línia recta en espirals temporals que et paren, t’encanten i et xuclen. Si tens mentalitat de nen, no serà fàcil sortir-ne…

Panell dedicat a l’Alfred Casas. Foto T.R.

Perquè això és el que han fet amb els seus decorats, elements escènics, autòmats preciosos i increïbles fets sense la pretensió dels autòmats de museu, sinó pensats per a jugar i divertir-se i explicar històries. De fet, tot el que hi ha als 400 metros quadrats de l’exposició té aquestes funcions. S’imposa la mirada lúdica, petits textos ens indiquen la procedència, de tal o qual espectacle, però això és lo de menys, perquè l’important és el joc, el triomf de la fantasia ingènua, de la creativitat espontània de qui es mira la realitat amb ulls de nen entremaliat, però també d’algunes constants temàtiques de les tradicions titellaires, els seus guerrers inspirats en els pupi sicilians, o aquestes escenes de terror innocent de dimonis i bruixes, que semblen extretes de les velles atraccions de l’Apolo o del Tibidabo, quan encara la pedagogia moderna i carrinclona no havia entrat en el mon dels nens, i aquests podien aprendre on els grans es divertien amb innocència sense amagar-se.

Bertu Albà posa en marxa els mecanismes dels 3 Óssos. Foto T.R.

És a dir, han convertit l’exposició en un espectacle que es realitza sol, que no necessita titellaires ni maquinistes. Sí un bon manteniment, ja que els mecanismes que fan moure les peces no deixaran de treure fum durant els tres mesos d’exhibició. I de tant en tant, visites guiades pels qui necessitin explicacions. No per als nens, que necessitaran, això sí, el fuet dels vigilants per temperar els seus entusiasmes.

Al fons, l’entrada al ‘temple’ de la barraca de l’Estaquirot, el Titilimundi. Foto T.R.

També hi ha un temple, el pavelló o la barraca que la companyia va construir per actuar com els titellaires d’abans, quan anaven de fira en fira muntant els seus barracons. Un petit temple laberint que acaba en un sancta sanctorum: l’interior privat on el titellaire actua dins del castellet, i on s’amaguen també tots els titelles ben posats a la paret, mentre esperen el seu moment de vida, en una preciosa acumulació visual de museu d’abans.

Panoràmica d’una part de l’exposició. Foto Jesús M. Atienza

I si parlem de temple, hem de parlar d’allò que se sol fer en un temple: un ús ritual del temps. Reviure lo què s’ha fet per retornar als orígens i lligar d’aquesta manera el relat d’una aventura vital. Perquè aquest és l’objectiu de tota exposició antològica o autobiogràfica comme il faut: riure’s de les dades i recrear lo viscut en un tot lúdic i narratiu carregat d’humor, distància i autoconsciència.

Text sobre els orígens. Foto T.R.

Per això l’exposició, al final, ens ofereix una petita explosió d’emocions vitals de la companyia, un luxe que es permeten i es mereixen poder gaudir els implicats, on múltiples imatges, objectes i figures ens traslladen als inicis dels inicis, als primers passos, les primeres funcions, els primers contratemps i els primers daltabaixos.

Els components. Foto T.R.

Moments iniciàtics d’una vida plena de tot, que s’ha sabut viure quan tocava i reviure-la ara que també toca, amb plena consciència del temps viscut i de les seves aventures, sense mai perdre la mirada de qui sap que tot plegat no deixa de ser l’humil pràctica d’un ofici que, com tots els oficis de veritat, és per servir als demés.