L’Adéu de L’Estaquirot Teatre: 1973-2023

(Núria Benedicto, Bertu Albà i Olga Jiménez, felices davant la càmera de Jesús Atienza)

S’ha celebrat aquest dimecres 19 de juliol de 2023 la Festa de Comiat de l’Estaquirot Teatre, just quan l’històrica companyia de Titelles de Vilanova i La Geltrú compleix el seu 50è aniversari. I ho ha fet en un escenari únic i magnífic que de fet ve a doblar la festa del 40è aniversari de la companyia de titellaires, que també es va fer l’any 2013 al mateix lloc: a la Masia d’en Cabanyes, situada a la perifèria de la ciutat que els ha vist néixer.

La Masia d’en Cabanyes. Imatge del Centre d’Interpretació del Romanticisme

Un lloc que per les seva indiscutible naturalesa romàntica (acull el Centre d’Interpretació del Romanticisme) és sens dubte el més idoni per acollir a uns artistes que van iniciar les seves activitats l’any 1973, empesos pels anhels majoritaris en la joventut que llavors abraçava la professió teatral: un afany que ajuntava els aspectes vocacionals propis de les arts de Talia amb quimeres revolucionàries, fantasies adolescents i utopies col·lectives eixides directament dels pous romàntics de l’època.

L’Olga, el Bertu i la Núria, obren regals dels qui han volgut mostrar el seu agraïment a tants anys de creativitat i alegries. Foto T.R.

Es tracta d’un desideràtum que, com tots els romanticismes, apareix marcat pels cicles del Temps, aquest tità que no perdona a ningú: els cicles que marquen els períodes de vida activa d’una professió: 50 anys! I tanmateix, tothom sap que avui en dia no tots els artistes es jubilen, i els que ho fan, en realitat segueixen fent la seva d’una manera o altra. Sobretot quan es pertany a una professió en la que t’ho has passat més bé que malament, i en la que pesa més l’actiu creador que el passiu claudicador.

El Bertu, la Núria i l’Olga al seu taller de Vilanova. Foto Jesús Atienza

Què faran els tres membres de l’Estaquirot Teatre, la Núria Benedicto, l’Olga Jiménez i el Bertu Albà, més el quart que sempre ha estat al seu costat, l’Alfred Casas? La companyia pararà, això és cert i confirmat, però el neguit romàntic, per molt que el Temps l’hagi esmorteït, quan ha bufat amb tanta persistència al llarga dels decennis, no deixarà de fer-ho perquè uns papers ho diguin. Haurem d’esperar i veure per on s’encarrilen aquests anhels un cop les obligacions del dia a dia professional s’hagin esvaït.

La Festa de Comiat

L’important, però, és destacar el gran ritual que l’Estaquirot Teatre ens va preparar per cloure la seva etapa professional: una gran Festa de Comiat! Els jardins que envolten la Masia d’en Cabanyes van ser l’escenari, i els figurants unes 350 persones del món de l’espectacle de Catalunya, els qui van acudir amb els seus cotxes i furgonetes fins a Vilanova per no perdre’s la jornada.

Jordi Pujol, Esther Prim i Jesús M. Atienza. Foto T.R.

És curiosa la diferència que hi ha entre un aniversari de continuació i un de clausura. El 2013 es respirava una atmosfera d’exaltació distinta a la que hi va haver l’altre dia. L’exaltació hi va ser, perquè és impossible una festa de l’Estaquirot Teatre sense la brillantor de l’apoteosi emotiva, però era una altra apoteosi, més propera a la que sol acompanyar als canvis de cicle i d’època.

Montserrat Cervera i David Laín. Foto T.R.

I és que en realitat, aquest comiat de l’Estaquirot Teatre va ser també la festa de comiat de tota una època, que els titellaires tan bé han encarnat en la seva feina teatral, des de la modèstia i la humilitat que els caracteritza. Canvia i s’acaba una època i en comença una altra. En la nova també es respiren semblants afanys, i el romanticisme hi és per necessitat i obligació. Però a diferència dels anys setanta, la Professionalitat, aquesta paraula que abans s’escrivia en minúscula i estava completament buida de contingut (als anys 70, qualsevol que pujava a un escenari es considerava ja un professional), ara s’ha convertit en un sac d’obligacions ineludibles i tan carregat de continguts, que fins i tot a alguns artistes de la vena àcrata els agrada definir-s’hi en contra.

Carles Cañellas, Jordi Pujol, Joana Clusellas i Eudald Ferré. Foto T.R.

Canvis en tots els sentits, si hi afegim l’onada digitalitzadora que arrasa com un huracà Lo Vell, i aposta per Lo Nou, sense que ningú sàpiga ben bé què dimonis és això de Lo Nou.

Alfred Casas, Eudald Ferré i Martí Doy. Foto T.R.

Potser per aquest motiu podem dir que el signe que ha marcat aquesta important Festa de Comiat de l’Estaquirot Teatre hagi sigut l’Interrogant. Què passarà? Cap a on anem? Què ens espera l’endemà? Què farem d’aquí un, cinc, vint anys…? Un Interrogant que impertinent i el·lípticament sobrevolava per damunt dels convidats, dels oficiants i dels homenatjats. Potser els més tranquils eren aquests últims: després de 50 anys de fer la feina ben feta, paraven amb la consciència tranquil·la i el cos descansat. Respecte a l’interrogant, deurien pensar: ‘Ja s’ho faran els que venen al darrera!, com nosaltres ho vam fer’.

Guillem Albà reparteix salsitxes als convidats. Foto T.R.

I l’actitud modesta, callada, respectuosa i expectant de les noves generacions que hi havia entre el públic ens fa pensar que la majoria sabia molt bé per on anar i què fer. El fill de l’Olga i el Bertu, el Guillem Albà, ho va escenificar a la perfecció, amb la sana naturalitat que el caracteritza: ajudant a servir begudes, a omplir els entrepans de salsitxa, a encarrilar una rifa de records. El seu silenci respectuós ens indicava l’agraïment de tot allò que ell havia après dels seus pares, dels titellaires de la vella època, mentre ara arrenca noves vies pels espais a inventar de l’esdevenir.

Jordi Palet mira excitat el futur. Foto T.R.

I mentre sentíem els emotius i divertits versos del romanço que en Jaume Arnella va dedicar a l’Estaquirot Teatre, o la magnífica banda sonora que en Ferran Martínez i Els Solistes de la Costa van oferir amb en Pau Albà a la bateria, un compendi de temes i cançons que filaven l’extens repertori de la companyia, els convidats més veterans intentaven dissoldre la nostàlgia amb exercicis de memòria i reflexions sobre el pas del temps, mentre els joves posaven la seva imaginació en el futur, pensant com s’ho farien per obtenir amb els anys tanta experiència i cúmul de coses fetes.

Montserrat Albalate, Sebastià Vergés i la seva filla Núria Vergés Albalate. Foto T.R.

El ritual de la Festa de Comiat s’estirà fins que la Nit, amb els seus misteris i interrogants, començà a enfilar les Hores de l’endemà, cloent l’alegra festa de comiat amb altes dosis de filosofia, enyorança i infinites ganes de veure què ens portarà l’esdevenir.