(D’esquerra a dreta i de bai a dalt: Pep Munné (Watts), Paola Blanco (Craig), Marta Ossó (Ellen), Carles Martínez (Tennyson), Albert de la Torre (Sr. Cameron), Cristi Garbo (Mary) i Antònia Jaume (Sra.Cameron). Foto Petra Zwingmann)
No passa cada dia que s’obre un teatre a Barcelona, i menys dotat d’un aforament considerable, com és La Fàbrica, que a més fa joc amb un de veí, La Gleva, que tot i ser més petit, el podem considerar com la mare de la criatura, constituint els dos el pol artístic Teatres del Farró.
En realitat, el pare de la criatura es diu Albert de la Torre, un personatge de llarg recorregut en el món teatral barceloní, que ja fa uns quants anys va crear La Gleva, al carrer homònim situat en l’anomenat Barri del Farró. La grata experiència i les ganes d’anar encara més enllà, junt amb les joves energies del seu fill Daniel, han propiciat aquesta mutació de passar de l’1 al 2.
Foto Petra Zwingmann
Ara bé, potser ningú s’esperava que el nou teatre obrís les seves portes amb un espectacle tan fresc i heterodox com és aquest Freshwater, l’única peça teatral escrita per Virgínia Woolf i ben poques vegades representada. Un títol que bé podríem considerar com una declaració de principis: Atenció!, aquest teatre és un espai cultural, però no per deixar-se embafar per aquesta senyora dita Cultura, sinó més aviat per qüestionar-la o per riure-se’n. Ja que això és el que fa Virginia Woolf amb la seva obra, una comèdia que posa les grans arts en majúscula a la picota, per enaltir allò que la subverteix: la vitalitat de l’amor sense cotilles.
Amb traducció i direcció d’Albert Arribas, que també signa la dramatúrgia junt amb Lluïsa Cunillé, Freshwater està interpretada per un elenc de luxe i alhora també ben heterodox: Miriam Alamany, Paula Blanco, Cristi Garbo, Antònia Jaume, Lala, Carles Martínez, Marta Ossó, Pep Munné i Albert de la Torre. Heterodox perquè hi figura l’esmentat Albert de la Torre, que sense ser actor fa d’actor, reforçant l’especial caràcter de comèdia de la peça. O la mateixa Cristi Garbo, reputada clown i actriu, en el paper de la criada, que no dubte de sortir amb el seu gosset.
Foto Petra Zwingmann
Crec que els autors de la proposta han agafat el toro per les banyes en tractar l’obra com la comèdia que és però sense voler-la modernitzar o posar al dia, com se sol fer en títols d’altres èpoques, sinó deixant que es manifestin els seus trets més arcaics, que al principi poden desconcertar l’espectador, amb un ritme que no busca la trepidació dels llenguatges contemporanis, sinó que es deixa portar pel temps propi del teatre burgès de l’època victoriana. Un temps que a poc a poc es va concretant en un llenguatge plenament satíric tractat des d’una visió plàstica.
En efecte, ens adonem de sobte que cada escena està determinada per una mena de tableau o quadre plàstic, ja sigui per ser pintat i, sobretot, per ser fotografiat, responent a la lògica d’un dels personatges principals, Julia Margaret Cameron, inspirada en una tieta de la mare de Virgínia Woolf, apassionada fotògrafa de l’època victoriana. Unes composicions que marquen les diferents escenes i que estableixen, en una accentuació progressiva, el caràcter grotesc dels vells personatges que representen les Grans Arts i la cultura oficial, en contrast amb la verdadera protagonista, ben accentuada per la proposta d’Arribas i Cunillé: Ellen Terry.
A l’esquerra, Miriam Alamany (Reina). Foto Petra Zwingmann
És aquesta mena de gramàtica escènica feta de quadres la que acaba marcant el verdader ritme de l’obra, engolint els temps lents de la comèdia burgesa del principi envers una espiral que, sense fugir del llenguatge paròdic i burlesc més recargolat, fa pujar l’obra en el zenit de la seva pura manifestació.
Cal esmentar aquí l’apèndix de Lluïsa Cunillé, a partir de l’assaig Elen Terry de Virgínia Woolf, que s’ha afegit a la present proposta de Freshwater, en el que de sobte veiem els principals personatges des d’una altre òptica, mostrant unes insospitades dimensions desconegudes que estableixen un contrast intimista i i casi podríem dir ‘verista’ amb la comèdia de Virgínia Woolf. Un apèndix que de sobte introdueixen l’espectador en terrenys desconeguts, en un tipus de teatre alhora distant i alhora altament emotiu, que l’actriu Marta Ossó borda en el seu paper d’Ellen Terry, sense dir una paraula. Un diàleg mut amb el seu amor primerenc, el tinent Craig, tan ben interpretat per Paula Blanco, i amb els demés personatges femenins de l’obra, que d’alguna manera es veuen reflectits en la joventut i la vitalitat d’Ellen Terry.
Foto Petra Zwingmann
Un apèndix que situa Freshwater en un context i en una factura plenament contemporanis, marcats per la mirada doble d’ahir i d’avui, sense perdre el fil essencial que uneix els personatges del passat amb les actrius i els actors que els representen avui.
Una estrena d’obra i de teatre que marca, amb inusitada energía i vitalitat, el futur d’aquest somni fet realitat: els Teatres del Farró.
