(Eugenio i Néstor Navarro, amb el pastel d’aniversari de La Puntual. Foto La Puntual)

El teatre més petit de Barcelona, La Puntual, dedicat als putxinel·lis, com ell mateix s’anuncia, ha complert 20 anys d’existència. I ho ha fet convocant al seu públic, així com als amics, titellaires i demés companys de professió, a una gran festa que s’ha celebrat allà on es troba el teatre, el carrer Allada Vermell, convertit arran de la seva última remodelació, en una vistosa i alegra plaça.

I ho ha fet convidant a actuar, a dins i a fora del teatre, a aquesta companyia aragonesa amb la que La Puntual un dia s’agermanà: Los Titiriteros de Binéfar, amb la seva Casa de los Títeres de Abizanda. Un programa de gran altura que a més es va completar amb diversos tallers gratuïts de titelles que es feien a la plaça, comandats per Eugenia Susel, i la intervenció de dos cantants del grup Xiula.

Néstor Navarro davant de les dues parades, una per la venda de llibres i objectes de La Puntual, i al darrere pels taller de titelles a la plaça. Foto T.R.

Poden estar contents els dos artífexs de La Puntual, el veterà titellaire Eugenio Navarro que el 2005 va tenir la idea d’obrir un teatre on abans hi havia hagut el taller de la seva companyia matriu, La Fanfarra, gestora del també petit Teatre Malic, i el seu fill Néstor Navarro, que un dia va decidir seguir les traces de son pare abraçant la carrera de titellaire fins a convertir-se en l’actual director de La Puntual.

Un nom que fa referència a la botiga de vetes i fils que menciona Santiago Rusiñol a L’Auca del senyor Esteve, de manera que el teatre es pot considerar un homenatge indirecte a aquest autor, nascut a la cantonada d’aquest carrer amb el de la Princesa, i que no sols va escriure pels titelles sinó que els defensà i celebrà en les representacions de titelles del mestre Juli Pi que es feren als IV Gats entre 1897 i 1903.

Néstor Navarro davant del Teatre La Puntual. Foto Jesús M. Atienza

Atenció, a la gran festa d’aniversari no sols actuaren Los Titiriteros de Binéfar, sinó que mentre aquests actuaven a La Puntual, després de protagonitzar l’espectacle inaugural en un escenari situar enmig de la plaça, també va actuar l’Eugenio Navarro amb les seves Rutines, per deixar pas a continuació als dos cantants del grup Xiula, en Jan i en Rikki, que van cantar i exercir d’animadors, estrenant una nova cançó titulada ni més ni menys que La Puntual (sentiu-la aquí). Ells van deixar pas a la recta final, quan un gran pastís proveït de quatre bengales de les que llencen paperets va rematar el matí satisfent els paladars d’assistents i convidats.

Però anem a la festa pas a pas.

Gresca, a càrrec de Los Titiriteros de Binéfar

Paco Paricio va ser l’encarregat de comandar el seu nombrós equip de còmics, músics, actors i titellaires, aixecant el teló de la Festa amb l’espectacle Gresca, un muntatge d’animació popular que els de Binéfar solen executar quan se’ls encarrega obrir festes, festivals o celebracions.

Equip de Los Titiriteros de Binéfar que van interpretar ‘Gresca’. Foto Jesús M. Atienza

Les seves intervencions tenen un do especial que es compleix ipso facto vagin on vagin: aixequen l’ànim dels assistents i obren els seus esperits a les emocions de la música, les cançons populars, els jocs participatius i la poesia escènica  pròpia dels còmics de la llegua de tota la vida. Compten per això amb l’ofici i el mestratge d’uns components de llarg recorregut, amb Paco Paricio al capdavant i, en altres ocasions, amb la seva filla Eva Paricio, que no li va a la saga, sinó que excel·leix per les seves immenses qualitats interpretatives. Els altres components de Gresca foren Elena Polo a la gaita, flauta y dulzainas, Faustino Cortés al teclat, Natxo Pijuan animador i xancres, i Julia Cruz animació.

Los Titiriteros de Binéfar a l’escenari amb Néstor i Eugenio Navarro i alguns titellaires: Toni Rumbau, Carles Cañellas i Edu Blanch. Foto Jesús M. Atienza

La gràcia de l’espectacle és la seva frescor, amb un to que sembla improvisat però que en realitat no ho és, tot i que sempre hi ha sorpreses, obligats a més els còmics a adaptar-se al públic i al seu tarannà. En trobar-se a una plaça al centre de Barcelona, Paco, que parla perfectament el català de La Franja aragonesa, va procurar que les llengües pròpies d’on són i del lloc de l’actuació es creuessin, i així, català, aragonès i castellà es van barrejar en íntima complicitat, amb cançons en les tres llengües, cosa que va permetre que el públic se sentís feliçment representat.

Portar a Los Titiriteros de Binéfar té un altre avantatge: són bastant coneguts a Barcelona -han actuar diverses vegades als seus teatres, tot i que darrerament menys- i a més, convoquen a molta gent de l’Aragó, una Comunitat molt ben representada a Catalunya i a la nostra ciutat especialment. Això fa que hi hagi una bona part del públic amb ganes de sentir-los i d’emocionar-se amb cançons i juguesques que coneixen des de petits.

Susanna Rodríguez i Carles Cañellas es miren la festa asseguts. Foto T.R.

Passa el mateix amb el públic català, amb persones grans que s’emocionen en escoltar cançons que ja no es solen cantar avui, de manera que en els seus espectacles, sempre hi ha espectadors que acudeixen emocionats amb les llàgrimes als ulls a saludar als actors.

El públic de La Puntual, acostumat a veure espectacles de tot arreu, agraeix molt aquestes dosis de cosmopolitisme ibèric, i la participació a la festa de Gresca va ser extraordinària en tots els sentits.

Molt emotiu va ser el moment en què els tres artífexs actuals de La Puntual, l’Eugenio y el Néstor Navarro, junt a la seva companya i dissenyadora de l’equip Eugenia Susel, es van posar al mig d’una gran rotllana al centre de la plaça, mentre els músics i Paco Paricio cantaven un tema propi que han titulat ‘Círculus Mágicus’, fet per homenatjar a algú en particular.

Els tres factòtums de La Puntual ballen al ‘Círculus Mágicus’: Néstor Navarro, Eugenia Susel i Eugenio Navarro. Foto La Puntual

Un merescut homenatge que va emocionar profundament al fundador, a l’actual director de La Puntual i a la seva mà dreta, mentre el públic corejava el tema al seu entorn, donant-los les gràcies per haver creat el teatre, ballant tots feliços amb la música de Los Titiriteros.

Els espectadors fan ballar a dos ‘peleles’. Foto T.R.

‘El Pelele’, de Francisco de Goya. Museu del Prado. Foto Wikipèdia

Un altre moment màgic va ser quan es crearen dues rotllanes per fer saltar els ‘peleles’, dos ninots inspirats en el famós quadre de Goya El Pelele. Dos titelles sense fils que el públic va fer ballar i saltar, reproduint una escena casi bé arquetípica de la nostra història.

En La Boca del Lobo

Aquest és el títol de l’espectacle que Los Titiriteros de Binéfar van representar durant tot aquest llarg cap de setmana de la Mercè, i que també es va poder veure a les 12h a l’interior de La Puntual, mentre a fora seguia la festa amb altres intervencions.

Es tracta d’un clàssic del repertori de Paco Paricio, que en aquesta ocasió va ser acompanyat per la música i també cantant Elena Polo amb la gaita, la flauta i la gralla o dulzaina com en diuen a l’Aragó.

La intimitat de La Puntual va imposar una tonalitat diferent a la representació, i els efectes dels contes, la poesia i la música popular que caracteritza aquest espectacle es va produir de tu a tu, cara a cara amb els espectadors, grans i petits, que ompliren fins a la bandera el teatret.

Paco Paricio i Elena Polo, a La Puntual. Foto Jesús M. Atienza

Del gran escenari de Gresca,  Paco Paricio va passar a un registre pràcticament directe amb els espectadors, cosa que també l’obligà a mantenir una contenció a les antípodes  del carrer. I són en aquestes tonalitats intimistes on millor arriba la sempre subtil poesia dels contes populars.

Diu el programa de l’espectacle: Titelles, cançons, rondalles i endevinalles, tot ben filat per parlar de la cultura popular des de l’ofici de titellaire. Un itinerari festiu on un titellaire i un músic van descobrint els personatges de les nostres faules del bosc: el follet, el gegant, el bandoler, el gat i molts més.

I, en efecte, en això es basa l’obra, recordant-nos que tot aquest patrimoni oral, comú fins ara a la Península Ibèrica, encara és viu. Atenció, viu però molt oblidat. I aquí està l’encant i el què de la proposta de Paco Paricio: ens proposa cançons, contes populars, dites que vam sentir de petits, endevinalles innocents però amb les que moltes generacions s’han iniciat en el raonament i el pensament abstracte, que de sobte desperten en nosaltres una profunda emoció, la que se sent quan es percep allò que ens uneix i ens allibera, en despertar una imaginació alegra, festiva, individual i compartida.

La riquesa del llenguatge emprat és realment extraordinària, es diria que assistim a un desplegament oral d’una mena d’enciclopèdia popular dels vells temps però que segueixen sent els de sempre, és com assistir a un escorcoll del patrimoni viu de les tradicions populars més entranyables.

L’obra, després de conduir-nos per la riquesa i pels tresors amagats de la llengua i la cultura popular, culminà amb dos contes escenificats amb titelles: el del Señor Don Gato, que més que un conte és una de les cançons més populars i conegudes del repertori, i l’arxiconeguda Caputxeta Vermella, al qual, com és de tradició que facin els titellaires amb aquest conte, li donaren la volta amb exquisida gràcia i senzillesa.

Un espectacle que Barcelona, com totes les ciutats dominades per les modernitats tecnològiques, necessita com l’aire que es respira.

Rutines d’Eugenio Navarro

Ja hem dit abans que l’Eugenio Navarro va voler estar present a l’escenari de la plaça/carrer Alhada Vermell, i ho va fer ficat dins dels seu castellet per representar l’espectacle de titella català Rutines, que té per protagonista l’heroi Malic, el mateix que donà nom al seu anterior teatre.

Malic toreja al Drac. Foto Jesús M. Atienza

Unes juguesques titellaires clàssiques però que l’Eugenio ha fet seves, transformant-les en una versió pròpia i personal dels titelles populars europeus de tota la vida, que ell fa amb titelles de la tècnica dita catalana (la dels tres dits centrals al dors del ninot). La gràcia és que l’Eugenio manté no sols l’esperit popular sinó que li ha posat el segell d’un humor sorneguer propi seu, semblant al d’aquell altre personatge que va crear fa anys, en Rinaldo, però sense tanta paraula i expressant-se amb la tradicional llengüeta.

Eugenio Navarro mostra l’interior del teatre. Foto Jesús M. Atienza

El resultat és hilarant i així va ocorre a la plaça de La Puntual, recollint els aplaudiments i els bravos d’un públic entregat, que coneixia l’obra però que, per la màgia dels titelles i de l’humor característic de l’Eugenio, sempre es veu com si fos la primera vegada.

Xiula, bufada d’espelmes i pastís

Aquesta és la seqüència final de la festa, tal com ho va anunciar La Puntual en el seu programa.

Els dos cantants de Xiula van continuar la feina feta pels de Binéfar però ara des de la intimitat de dos cantants amb les seves guitarres, en Rikki i en Jan. Temes propis i d’altres  populars d’aquest grup cada vegada més conegut entre els espectadors de Catalunya. Com ja hem dit abans, van estrenar la cançó dedicada a La Puntual, un dels punts forts de la seva intervenció.

Eugenio y Néstor Navarro, amb els dos cantants de Xiula, davant del pastís. Foto Jesús M. Atienza

I de seguida, un cop acabà la funció de Los Titiriteros dins de La Puntual, va arribar l’hora de la cloenda, amb un magnífic pastís, les espelmes que els responsables del teatre van bufar i apagar a la primera, i el pastís de xocolata, moment molt esperat per grans i petits com és habitual en aquestes ocasions.

20 anys que van omplir les hores d’un matí poèticament dens i musicalment ric, amb una climatologia benigna que va concedir al teatre i als seus titellaires el salconduit indispensable per celebrar l’aniversari.  20 anys de feina i d’espectacles de tot el món, un regal i un luxe per a la ciutat de Barcelona.