(Valère Novarina. Foto Sala Beckett)
Recentment, Valère Novarina, va emprendre el seu darrer viatge. Artista polifacètic que ens deixa l’herència cultural d’un ampli llegat: dramaturg, escriptor, poeta, director escènic, dibuixant, pintor, fotògraf.
Les intencions inicials d’aquest article, -prèvies a la seva defunció- posaven el focus en una exposició de l’any 2010 celebrada al centre d’Arts Santa Mònica. Ara, sense necessitat de modificar-se, es converteixen en un tribut a la seva memòria.
Va ser llavors, quan Arts Santa Mònica va exposar 2587 dibuixos originals de Novarina. Els mateixos 2587 dibuixos que Novarina havia dibuixat en directe i al llarg de les 24 hores que van des del 5 al 6 de juliol de l’any 1983.
Novarina, va dur a terme la seva creació maratoniana dibuixant sobre la superfície d’una taula transparent, situada aquesta damunt d’una plataforma elevada i circular instal·lada a la sala gran de la torre Saint-Nicolas del port de La Rochelle (costa atlàntica del sud oest de França)
A La Rochelle,vestit de negre, Valère Novarina plasma els seus dibuixos servint-se de tinta negra i llapis vermell. Al peu de la plataforma, la galerista Brigitte Rambaud, va recollint tots els dibuixos. Foto: Michel Cormier. Centre d’Arts Santa Mònica.
Els traços i les formes de la tinta negra, lleugers, espontanis i alhora precisos, no fluïen de plomes, bolígrafs o retoladors convencionals, sinó de bambús: eina cal·ligràfica d’origen xinès i mil·lenari.
L’acció teatral de La Rochelle va comptar amb la col·laboració de l’esmentada Brigitte Rambaud, directora de la galeria Medamothiva i també amb vuit actors vestits de blanc, que anaven penjant els dibuixos i alhora anunciant en veu alta el nom adjudicat per Novarina a cadascun dels personatges acabats de dibuixar.
Els actors que acompanyaven la creació plàstica-teatral de Novariana, s’encarregaven d’atorgar als dibuixos visibilitat general i identitat particular. Foto: Alain Le Hors. Centre d’Arts Santa Mònica.
Els dibuixos, tots i cadascun d’aquells 2587, s’inspiraven en personatges de la seva peça teatral: Le Drama de la vie, estrenada el 1986, -tres anys després- al Teatre Municipal d’Avignon, integrada en la programació del famós Festival. El mateix Novarina es va fer càrrec de la direcció escènica i de pintar el fons, els laterals i el terra del decorat. La música, va anar a càrrec d’Alexis Le Pichon.
Festival d’Avignon. Escenografia per a “Le Drama de la vie”. Foto: Andre Morain. Centre d’Arts Santa Mònica.
Le Drama de la vie, -com la resta del seu teatre i dels seus nombrosos llibres- incideix en un objectiu principal: servir-se de la paraula més enllà del seu significat. Dinamitar el significat de la paraula per tal que esdevingui un significant d’impacte, una força escènica estructural, tempestuosa i energètica.
Amb el títol de “Teatre de Dibuixos”, l’exposició d’Arts Santa Mònica anava acompanyada d’una veu enregistrada, la de l’actriu Laurence Mayor verbalitzant , ni més ni menys que 311 definicions de Déu. I també de la projecció de la pel·lícula de Jean-Paul Lebesson: “Valère Novarina pinta els decorats del Drame de la vie”
Le drame de la vie, amb 311 definicions de Déu, un cor de 87 metges, el personatge bíblic d’Adam, escenes que transcorren en un hospital, personatges i més personatges: l’home que passa, el nen parlador, el motociclista caigut, homes parafònics, homes sinistres, etc., etc. 8 danses cranials, 1000 crims, i gravitacions i canibalismes. Personatges que es troben en la solitud del buit, absents de la seva pròpia presencia. Escena darrera escena, néixer i morir es fan indistingibles l’un de l’altre. Com en una cruel lletania artaudiana, van apareixent i desapareixent els 2587 personatges.
Un ampli i ben documentat llibre-catàleg, editat per la col·lecció de publicacions d’Arts Santa Mònica, aplegava -en paraules i en imatges- el testimoni del que havia estat l’exposició: amb les opinions de distintes personalitats de la cultura, divers material fotogràfic, i una selecció -evidentment molt reduïda- dels 2587 dibuixos.
Una de les pàgines del llibre-catàleg publicat per Arts Santa Mònica.
D’entre els seleccionats, hi ha 8 dibuixos que em semblen susceptibles de ser vistos com a propers a la temàtica pròpia i consuetudinària d’aquest article: aquella que segueix, admira i observa el món dels Titelles, les Marionetes, el Teatre d’Objectes i el Teatre d’Ombres.
Propers o evocadors, ja sigui tangencialment, o per una associació estètica-conceptual, o per la lliure imaginació, o bé -a banda de les lògiques intencions d’aquest article- influïdes pel meu ofici teatral com actor, director i dramaturg.
En qualsevol cas, es tracta d’unes sensacions meves, experimentades des de la contemplació d’unes imatges estimulants procurades pel talent artístic de Novarina i destinades a ser compartides amb tots vostès, visitadors i visitadores de les pantalles de putxinelli.cat
El dibuix ens pot evocar la mobilitat de les marionetes
La imatge és associable al misteri d’una màscara
Podria ser la silueta d’un personatge proposat per un teatre d’ombres.
Resulta prou suggeridor per a veure-hi un titella músic
La imatge ens pot fer pensar en els titelles manipulats pel sistema anomenat “marota”, on el braç del manipulador actua com a braç del titella.
Titella o marioneta? Deixem que decideixi la nostra imaginació…
Ens transporta a una possible imatge del teatre d’ombres.
Titella? Màscara? Marioneta? Titella, marioneta i màscara alhora? Imaginar és gratis!
Parlant sobre el concepte i impuls del seus llibres i de la posada en escena d’aquests llibres, Novarina deia: “Jo busco l’experiència, la prova, l’exercici. Una inversió, un capgirament, la llengua que circula a l’inrevés, la creació d’altres connexions i no pas aquelles que tenen lloc durant el funcionament normal del cervell”
Any 2010. El teatre de Valère Novarina, un cop més present al Festival d’Avignon amb l’obra: “L’acte inconu”. A l’escena que ens ofereix la fotografia, és ben detectable una estètica propera al món dels titelles i les marionetes. Foto: Arxiu Festival d’Avignon.
