(Imatge de Le Faux-Orchestre, de La Mue/tte, amb Santiago Moreno. Foto companyia)

Continuem les nostres cròniques sobre La Fira de Titelles de Lleida, que en aquesta 34 edició, ha presentat espectacles d’una gran qualitat, com sol ser habitual. Comentarem en aquest article els següents títols: Le Faux-Orchestre, de La Mue/tte; Es ven germà petit, del Centre de Titelles de Lleida; i Ma Solitud, de Guillem Albà.

Le Faux-Orchestre, de La Mue/tte

Santiago Moreno és el nom d’aquest extraordinari guitarrista argentí instal·lat a França, que s’ha convertit no sols en un virtuós del seu instrument sinó en un increïble malabarista de la música, capaç de tocar dos, tres, quatre o més instruments, la majoria de percussió, que giren al voltant de la guitarra, a modus de complement rítmic, tímbric, harmònic i visual. Ho fa Moreno des del format clàssic de l’home orquestra, que ell però ha refinat i fet evolucionar a uns extrems sofisticadíssims.

Foto companyia

En efecte, podem dir que les actuacions de Santiago Moreno s’han convertit en una lúdica exhibició del més difícil encara, però amb una característica bàsica que el singularitza: la qualitat musical de la interpretació, així com el rigor que l’intèrpret posa en la seva execució.

Pel costat tècnic de la seva feina, hi ha una gran labor d’inventiva en trobar la manera d’accionar amb simples trucs mecànics els diferents instruments que envolten el músic (tambors, platerets, cascavells, i altres estris de la percussió), el qual sembla vestir-se en les seves actuacions amb un vestit que és una mena d’exoesquelet musical dinàmic.

Foto companyia

L’artista aquesta vegada, però, per acabar-ho d’adobar i reblar el clau, per si no fos prou la dificultat, ha decidit desdoblar-se en un alter ego seu, rèplica de la seva imatge, el qual l’ajuda en la multiplicació de les seves tasques musicals. S’inscriu d’aquesta manera en aquesta tradició tan titellaire del desdoblament, que ell executa centrant-ho en una de les seves especialitats, que és la de l’home orquestra. El resultat és d’un impacte total.

Moreno delega en el seu doble musical la percussió rítmica de tambor i platerets -que òbviament està executada per l’únic músic real que hi ha darrere de tot aquest artifici-, però alhora, l’obliga de tant en tant a tocar la guitarra, o a desplaçar-se en alguna part del seu cos, com és el genoll…

Els espectadors de Lleida van quedar absolutament obnubilats per una tal exhibició de virtuosisme i de qualitats musicals, al Jardí del Claustre de la Seu el primer dia, o a la Plaça de la Catedral, on el mestre guitarrista i titellaire va actuar els últims dies.

Es ven germà petit, del Centre de Titelles de Lleida

La companyia del Centre de Titelles de Lleida va estar present en aquesta edició de la Fira amb un nou espectacle, Es ven germà petit, una adaptació del conte d’Stefan Booner i Marja Meijer realitzada pel gran mestre titellaire Joan-Andreu Vallvé. I ho va fer amb l’equip habitual de la companyia, amb un excel·lent Albert García, aquest actor titellaire que ha sabut adaptar-se tan bé als personatges creats per Joan-Andreu, que actua en aquesta ocasió en solitari junt al músic Jaume Soriano, en el saxofon, a partir d’una música de Bernat Vallvé, el qual signa també el disseny dels titelles junt amb Elisabet Vallvé.

Foto companyia

Què passa quan en una família de filla única apareix de sobte un germanet petit? Per regla general, s’obre la caixa dels trons i de les gelosies més acarnissades, fins que les nous hàbits de convivència s’acaben imposant ja sigui per la natural intel·ligència dels implicats, ja sigui per la imposició externa dels qui vetllen perquè això no passi.

D’això parla l’obra i per fer-ho més comprensiu i alhora una mica més mistificat, l’autor-adaptador converteix els dos protagonistes en nines, les quals parlen, per descomptat, en ser nines-titelles de les que tenen per costum xerrar pels descosits, sent l’Albert García l’encarregat de posar les veus a les que són les seves nines.

Foto companyia

Una obra ideal perquè els nens es vegin des de fora actuar com tenen per costum actuar. És a dir, el teatre convertit en mirall de la realitat, en aquest cas davant dels comportaments clàssics que solen afectar a les persones petites. Un exercici imprescindible perquè aprenguin a veure’s des de fora, base de la consciència humana.

Foto companyia

Amb un acabat impecable, com és costum del Centre de Titelles de Lleida, l’obra està destinada a ser vista per centenars de nens que, a més d’aprendre algunes coses, s’ho passaran pipa, gràcies a les bones arts del gran actor titellaire Albert García i a l’excel·lent interpretació del músic Jaume Soriano.

Ma Solitud, de Guillem Albà

Vet aquí un altre dels grans treballs solistes vistos a la Fira de Titelles d’aquest any, la protagonitzada per aquest immens actor que és Guillem Albà, el qual ha volgut entroncar, amb aquest muntatge, la seva feina amb les arrels titellaires que li venen de família, en ser algú que va créixer com qui diu als escenaris d’aquest món, sempre en companyia dels titelles de la companyia L’Estaquirot Teatre. Potser sigui aquesta assiduïtat escènica allò que l’ha convertit en una mena de ‘mutant teatral’, un actor que sembla estar més còmode en un escenari que a qualsevol altre lloc.

Foto companyia

Perquè la seva presència i la naturalitat del seu actuar són realment impressionants, i es pot dir que captiven l’espectador des del primer minut, per no dir segon. En aquest muntatge es presenta davant del públic en un escenari pràcticament despullat, en el que només hi ha una tauleta amb un vell tocadiscos dels de vinil. I tot comença amb la música dels disc que sona, que desperta la sensibilitat física de l’intèrpret, el qual ens explica amb simples gestos i una mímica preciosa i continguda la música que sent per dins.

Foto companyia

Però de seguida la cosa es complica i de la mateixa caixa del tocadiscos apareix un titella, el doble de l’intèrpret, que comença a interactuar amb ell. Veiem com la solitud del personatge es va poblant de presències, que són prolongacions d’ell mateix, amb les quals dialoga, s’enfada, juga, s’esbatussen i alhora s’estimen. Perquè no sols hi ha aquest doble evident, sinó unes altres figures, encara més entranyables i distanciades d’ell, malgrat ser una mena d’excrescències dels seus dits, basades en els petits titelles d’aquests grans còmics-titellaires de Girovago y Rondella.

Foto companyia

L’exercici de desdoblament que fa l’actor amb el seu alter-ego i amb els petits titelles és realment extraordinari, i ens indica la gran capacitat que té Guillem Albà en aquestes matèries, que demanen actors capaços de posar l’ego a un cantó, i deixar espai a altres identitats perquè sorgeixin del seu interior. Però atenció, la seva feina no només demana sensibilitat sinó també intel·ligència, la de qui es pot distanciar de sí mateix i mirar-se amb sorpresa i curiositat, per acabar-se preguntant coses com Què som, Què fem aquí, Qui sóc, etc.

Un treball que ens dona un magnífic tast d’allò que Guillem Albà pot arribar a crear en aquestes disciplines complexes del desdoblament titellaire.