El Japó, com és sabut, té una gran tradició titellaire. El que no és tan conegut és que aquesta tradició viu gràcies, en gran part, a titellaires amateurs. Quan es pensa en titelles japonesos, el primer que ens ve al cap potser és el Bunraku, que és l’art més reconegut internacionalment. No obstant això, hi ha un molts altres tipus de teatres de titelles tradicionals al Japó. A les comunitats locals de tot el país, des de les prefectures del nord a les illes del sud, hi ha teatres de titelles tradicionals de diversos estils: titelles manipulats per tres titellaires (com el Bunraku), ninots, titelles de tija i molts més. Sempre hi ha algunes empreses que són professionals, però molts altres gaudeixen dels titelles com un passatemps de la seva vida. Alguns teatres es van extingir a mesura que la societat es va anar modernitzant, però d’altres s’han mantingut actius fins avui. I la majoria deuen la supervivència als artistes aficionats.

Nanchan.

El senyor Minamide Shoichi,

Per descomptat, al Japó també hi ha moltes companyies de titelles contemporanis. Moltes d’elles són professionals, però n’hi ha un nombre encara més alt que són grups d’aficionats. Quan els titelles estrangers van arribar al Japó, al segle XIX, se’n van adoptar les tècniques, adaptant-les a l’estil japonès. El teatre de titelles japonès modern es va fer més popular després de la Segona Guerra Mundial. En aquella societat, seguint una tendència democratitzadora i més orientada al ciutadà, van començar a funcionar moltes companyies professionals i se’n van fundar moltes d’aficionats. A la dècada dels 1950, els festivals de titelles es van escampar per tot el Japó, la qual cosa va millorar la comunicació i l’amistat entre els titellaires. La dècada dels 1960 va veure l’inici de l’activitat dels grups d’estudiants universitaris.

Teatre Sapporo.

Exterior del teatre amateur Yamabiko-Za Sapporo.

Molt aviat, aquells festivals que florien per tot el país es van convertir en un moviment capaç de fer lligams més enllà de les àrees locals. El 1964 i el 1967 es va organitzar el Zen-Nihon Ningyogekijin Kaigi (Conferència de Titellaires de Tot el Japó). El 1968 va ser l’any del Zen-Nihon Ningyogeki Fesutibaru (Festival de Titelles de Tot el Japó), en què fins i tot hi va participar Okinawa, quan l’illa encara no havia estat retornada. Així, el moviment dels festivals de titelles al Japó va créixer com una tendència cultural. L’encapçalaven companyies professionals, especialment el TeatrePuk de Tòquio, aleshores dirigida per Taiji Kawajiri, però tenien tot el suport de l’activitat local dels titellaires aficionats.

Cap a la dècada dels 70, la tipologia dels grups d’aficionats es va diversificar: cercles que oferien activitats de voluntariat, grups especialitzats en educació infantil, noves companyies fundades pels participants en tallers oferts en centres cívics locals i per grups de joc infantil, companyies de mares que feien titelles per als seus fills, colles sorgides d’organitzacions d’amics del teatre, com Kodomo Gekijo, etc. Al principi, la majoria d’aquests grups d’aficionats els componien treballadors o estudiants, però més tard la majoria estaven formats per mares i mestresses de casaen altres paraules, molts d’aquests grups d’aficionats van cmençar a estar actius de dilluns a divendres. I per això van guanyar capacitat de participar en esdeveniments diversos.

Teatre Kudora.

Teatre Kudora, a Iida.

El 1979, va començar el Carnestoltes Titellaire de Iida. Fins llavors, la majoria dels festivals de titelles els organitzaven i realitzaven grups locals. Però el nou festival de Iida va ser l’únic que va reunir persones de totes les regions del país. Va ser el primer gran esdeveniment des del Zen-Nihon Ningyogeki Fesutibaru (Festival de Titelles de Tot el Japó) del 1968, i va encoratjar els titellaires a reunir-se. Aprenent de la trobada de Iida, es van posar en marxa altres festivals de titelles també en altres ciutats, i es van editar diversos butlletins. Així, els titellaires van enstrènyer els vincles entre ells, ja fossin professionals o aficionats, una tendència que ha desembocat en la creació de la Ningyogeki Nijuuisseiki Kaigi (Conferència de Titelles del Segle XXI).

Avui dia, en algunes regions, s’estan debatent plans per fer Centres de Titelles, per reforçar i donar prosperitat als titelles locals. Els titelles japonesos no es poden entendre sense tenir en compte la gran quantitat de titellaires aficionats i les seves activitats. Tot i que actualment s’enfronten a diversos problemes i reptes, mai no deixaran d’estar actius.

Etiquetas: ,