(Víctor Suáñez i Julio Álvarez en la gala del 30è aniversari. Foto de Roser Blanch)

Es va celebrar aquest dilluns passat, dia 17 d’abril de 2023, una gala d’aniversari dedicada als 30 anys del Teatre Tantarantana, una de les històriques sales alternatives fundada el 1992, reconvertida el 2017 en una de les flamants Fàbriques de Creació de Barcelona. Una evolució, la del Tantarantana, exemplar, duta a terme pels seus dos directors històrics, Julio Álvarez i Víctor Suáñez, amb una tenacitat que només es pot qualificar de creativa, aguda i clarivident, els quals han aconseguit que l’aposta feta l’any 1992 hagi anat saltant d’espai i de millora en millora, fins arribar a la nova etapa del teatre que l’actual director, Ferran Murillo, tan bé va explicar en el seu parlament. Una projecte que ha culminat amb la compra de l’edifici per part de l’Ajuntament, tot mantenint la independència de la sala i la seva gestió privada.

Entrada del Teatre Tantarantana. Foto teatre

Entre el públic, moltes cares conegudes del teatre a Barcelona, directors, actors, autors, gestors d’altres sales… Noms entranyables com Boris Rotenstein, Ferran Lahoz, Pere Sagristà, Toni Casares, Fina Rius, Àlex Casanovas, Albert Tola, Toni Albadalejo, per citar-ne només uns quants.

Però abans d’entrar en matèria i definir les actuals línies i estratègies del Tantarantana, d’un abast i d’una rellevància qualitativa impressionants, cal parlar de la gala, que van portar les tres actrius de la cia. Casa Real: Raquel Loscos, Rocío Manzano i Sara Sansuán, amb el contrapunt rítmic i musical de Maria Rosa en els teclats i els efectes sonors.

Les intervencions

Artífexs d’aquest espai de la programació del Tantarantana titulat ‘Assajar és de covards’, un nom que explicita el seu tarannà desimbolt i espontani, les tres actrius es van haver de cenyir al guió propi d’una gala d’aquestes característiques, que ha de ser concís i inscrit en el temps, tenint en compte que el públic era majoritàriament gent del sector i per tant, poc inclinat deixar-se estirar més del compte. I es pot dir, en aquest sentit, que les noies de la Real van bordar la seva actuació, amb una Maria Rosa que va complir a la perfecció l’encàrrec que li havien fet: marcar el ritme de les distintes intervencions amb un implacable metrònom mental, acompanyant sonorament les diverses juguesques i trapelleries amb les que les tres actrius anaven embolicant als qui pujaven a l’escenari.

Les tres presentadores de la Casa Real. Foto Roser Blanch

Els primers a parlar foren els dos representants de l’administració, en aquest cas Daniel Granados, de l’ICUB, que ostenta el càrrec de Delegat de Drets Culturals de l’Ajuntament de Barcelona, i Natàlia Garriga Ibáñez, l’actual Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Els dos van fer els seus parlaments sense que la Maria Rosa hagués d’intervenir amb el seu xiulet musical, cosa que va merèixer els aplaudiments del públic. Les seves paraules van emfatitzar tant el suport com el reconeixement que fan les institucions de la feina del Tantarantana, que van considerar exemplar en tots els seus aspectes. Un suport essencial per a un teatre i que demostra el bon camí estratègic empès per la sala i els seus responsables.

L’equip actual del Tantarantana Teatre. Foto Roser Blanch

Per cert, entre el públic hi havia també el Vici-president de l’ICUB, en Xavier Marcé, un veterà de la gestió teatral i ara cultural, que no va parlar però sí recolzar amb la seva presència la feina d’aquests altres veterans de vàlua com són Víctor Suáñez y Julio Álvarez.

Va parlar a continuació l’actual director de la sala, Ferran Murillo, emocionat de ser on era i de poder celebrar aquests 30è aniversari amb un projecte tan llaminer i tan ric de continguts. Va voler sobretot referir-se als dos directors-fundadors del Tantarantana, Julio Álvarez i Víctor Suáñez, als quals va dedicar paraules carinyoses d’elogi i d’agraïment per tots els esforços, la creativitat i la tasca feta al llarg dels anys. Igualment va fer referència a l’equip del teatre, els responsables de sala, de gestió i de la tècnica, les tres potes essencials de qualsevol equipament, tots ells pujats també dalt l’escenari.

Intervenció de Julio Álvarez amb Víctor Suáñez al costat. Foto Roser Blanch

A continuació va parlar Maika Pacheco, gerent del teatre, l’encarregada dels números, és a dir, el cervell operatiu del projecte que té per missió batallar amb l’aspecte sempre més complicat de la gestió. Paraules optimistes les seves, que denotaven l’entusiasme de tot l’equip en la seva implicació amb la sala.

I sens dubte el moment més esperat i entranyable va ser quan els dos exdirectors, Víctor Suáñez i Júlio Álvarez, van ser convidats a pujar i a parlar. Atenció, ja no són els directors, però segueixen al peu del canó involucrats amb la marxa i el futur del projecte: el Víctor donant el seu cop de mà en les qüestions del finançament i de la maquinària logística, que tan bé coneix, i el Julio participant en diverses de les iniciatives dutes a terme per la Fàbrica de Creació, com és el Programa Comunitari amb Pi(è)ce, un projecte intergeneracional i intercultural amb gent gran i joves de diverses procedències, llengües i extractes socials dels barris del Raval i Poble Sec. O en el projecte dit La memòria del cos, amb tallers dirigits a la gent gran del barri del Raval.

Foto de Roser Blanch

Els dos exdirectors van destacar el bon moment en què es troba el seu emblemàtic projecte, sense oblidar-se dels reptes que tenen al davant. Julio Álvarez va voler emfatitzar que tots els esforços i les batalles lliurades per arribar on eren, havien valgut la pena i que no es penedia de res: dedicar una vida al teatre era el millor que li podia haver passat i ho tornaria a fer sense cap mena de dubte.

Els aplaudiments van durar una bona estona fins que el públic va ser convidat a traslladar-se a la Sala Àtic-22, el nou espai que el Tantarantana va obrir el 2013 a l’últim pis de l’edifici, molt ben adequat com a sala-estudi i també d’assaig. Allà ens esperaven les copes per brindar, un suculent picandó i el pastel amb les espelmes, que tot l’equip del Tantarantana va bufar amb èxit.

Una Fàbrica de Creació a tot drap

En efecte, poques vegades he vist un projecte cultural dut a terme per una estructura petita i que camina amb tantes potes i idees al cap. Clar que hi ha l’efecte Aniversari, ja que els responsables de la sala han volgut celebrar els seus 30 anys amb un programa farcit d’iniciatives, les quals però són de les que ja hi eren o arriben per quedar-se.

A la Sala Àtic 22. Foto Roser Blanch

Per a aquest temporada, hi ha vuit projectes nous que sumen forces amb diferents centres de creació de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, França i Palestina. A més a més, la temporada 22-23 inclou nous projectes que incorporen l’organització de diferents càstings i processos de participació oberta.

El Programa de Suport a la Creació presenta com a novetat la Residència de Direcció, on el teatre facilita la producció i l’exhibició de dos espectacles i compta amb la col·laboració de la Sala Beckett i la Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures. Miquel Mas Fiol ha estat seleccionat per formar part d’aquesta primera edició amb Les penes del jove Werther.

Foto Roser Blanch

Una altra proposta és el projecte de teatre virtual en directe o live cinema amb la Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures, [BLANK], basat en el text de la dramaturga britànica Alice Birch, amb direcció escènica de Marc Chornet. L’espectacle s’exhibirà simultàniament i de forma interrelacionada amb un segon muntatge sota el mateix títol, dirigit per Roberto Romei.

Una altra novetat del programa comunitari és el taller dirigit i impartit per Julio Álvarez, productor, director, gestor, pedagog i cofundador del teatre, La memòria del cos. Així mateix, el 2023 s’iniciarà un projecte de creació col·lectiva amb perspectiva comunitària entorn els trastorns de conducta alimentària (TCA).

Bufant les espelmes. Foto Roser Blanch

També s’inicia el Projecte de dramatúrgia internacional – Mediterrani destinat a dramaturgs amb l’objectiu de portar a terme diversos tallers de dramatúrgia entorn de les temàtiques vinculades amb el Mar Mediterrani. El primer d’aquests tallers farà servir la metodologia de dramatúrgia contaminant, i estarà dirigit pel dramaturg Albert Tola i el director Rodrigo García Olza. Els països convidats són Espanya i França, amb el Teatre Tantarantana (Barcelona), el Teatre Principal de Palma (Mallorca), l’Espai Inestable (València) i La Chartreuse-Centre National des Écritures du Spectacle (Villeneuve-lès-Avignon).

Així mateix, formen part de la temporada la companyia Produït per H.I.I.I.T, que s’acomiada de la seva etapa al projecte de companyies en residència #ElCicló amb l’estrena de Fantàstic funeral festiu. I la companyia La Canina, amb l’espectacle Mitja Taronja. Així mateix, les companyies que gaudeixen del projecte de ‘Residència artística’ aquesta temporada són Cia. Pagans amb El valor de res en col·laboració amb Fira Tàrrega, el Col·lectiu Trip amb Trip, fruit de la convocatòria de textos i projectes d’On el Teatre Batega, i Bernat Sanjuan i Núria Crespo amb Opus 0 en col·laboració amb Graners de Creació.

Feliç aniversari! Foto Roser Blanch

En xifres, la programació d’aquesta temporada acull més de 30 espectacles, 15 estrenes, dues produccions, tres coproduccions i 12 projectes com a Fàbrica de Creació. Com diuen a la seva revista, El Tantarantana “aposta per la il·lusió i la joventut, en noves mirades que serveixin de bretxa en la incertesa que s’intueix. Volem conviure-hi i revertir-la, com sempre hem fet”.

Però a més a més del Programa de Suport a la Creació, de les Residències i del Programa Comunitari, hi ha un programa d’Educació i Cultura, amb cursos d’interpretació de primer de Batxillerat en Arts Escèniques a l’Institut Milà i Fontanals, veí del teatre, amb els professors Begoña Moral i Rodrigo García Olza. Així com el ja esmentat Programa Internacional dedicat al Mediterrani, i dos més centrats en intercanvis amb Mèxic i amb Palestina.

El Tantarantana ha sabut combinar humilitat i modèstia amb una ambició sense límits, demostrant no sols que al pot petit hi ha la millor confitura, sinó que la imaginació pot més que els grans mitjans. Un exemple que et reconcilia amb la ciutat i que augura uns futurs millors dels que són d’esperar.