Mercè Framis i Kerstin Von Porat van formar el grup Framis Von Porat l’any 1988. Comença així una carrera artística que s’inicia amb el celebrat espectacle “El Rossinyol de l’Emperador” basat en un conte d’Andersen, i que es concentra en el llenguatge de les ombres, una tècnica llavors poc coneguda i que les dues titellaires eleven a uns nivells d’alta sofisticació. Són anys fundacionals. Els grups de titelles obren camins fins llavors inexplorats a Catalunya i el públic es familiaritza amb els nous llenguatges que fan sortir els titelles del castellet i que mostren altres maneres d’animar els objectes i de crear imatges animades.

Mercè Framis i Kerstin Von Porat

Mercè Framis. Foto Jesús M. Atienza


Animamundi

Així es diu el grup creat l’any 2002 per Kerstin Von Porat. La jove sueca que va arribar a Barcelona atreta pels aires de llibertat de la Transició, després del treball en comú amb Mercè Framis, forma família, s’instal·la a un poble de Girona i es dedica a criar els seus fills. Passen els anys, però s’adona que el cuc del teatre no l’ha abandonat, ans al contrari, de seguida que veu la possibilitat, puja de nous als escenaris per continuar la seva carrera d’ombrista.

Tresors Amagats, de Kerstin Von Porat

Tresors Amagats, de Kerstin Von Porat.

– Una de les coses que més m’agrada de la meva professió és que m’ho puc fer quasi tot pràcticament sola. En els meus espectacles jo escric el text, faig la música, dibuixo i construeixo les ombres, i les manipulo finalment davant del públic. Aquesta autonomia no té preu i em dóna molta satisfacció. Des de que treballo sola, he creat set espectacles i estic a punt d’estrenar-ne un vuitè. Ep. això no vol dir que sempre estigui sola, tinc els meus col·laboradors, concretament la Gemma G. Boix  i l’Elisenda Rué.

Títols com “Quatre contes i un llop” (2002),  “La gran idea de la Gran Tortuga” (2004), “Els ninots de fang” (2006),  “El tresor amagat” (2008), “El petit roure” (2009), “El jardí de l’avi, un conte reciclat” (2010) i  “Un dia amb la brigada dels bombers ratolins” (2011) surten un darrera l’altre i situen Animamundi en el panorama titellaire del país. La seva trajectòria teatral també inclou el disseny i la construcció de titelles i elements teatrals per a diverses companyies professionals. Una de les seves aficions és la música i moltes de les composicions musicals que apareixen en els seus espectacles són creades i interpretades per ella mateixa.

Kerstin Von Porat

Imatge de Ninots de Fang, de Kerstin Von Porat.

– Haig de dir que des de que vaig arribar als anys vuitanta fins ara, les coses han canviat una mica. Abans érem pocs els grups que treballàvem, ara la competència és més gran, hi ha titellaires d’una gran qualitat i amb els temps que corren, costa més trobar feina. Aquell ambient de llibertat que es vivia als carrers de Barcelona ha desaparegut i tot s’ha encartonat una mica. Però sóc feliç fent el que faig i segueixo pensant que no m’he equivocat ni de lloc ni de professió. Sento una infinita gratitud a Barcelona i a Catalunya per tot el que m’ha ofert, i per haver-me acollit i ensenyat el camí per on havia de dirigir els meus passos: el camí que porta al mon del titellaire! Mil gràcies!!!

Mercè Framis

La trajectòria de Mercè Framis, un cop deixa el seu duet ombrista amb la Kerstin Von Porat, continua sota el signe de la recerca i d’una insaciable curiositat. Els Aquil·linos, una de les companyies de més prestigi del moment, li proposen de col·laborar amb ells, i ella no ho dubte ni un moment. Davant la petició d’una idea per muntar un espectacle, ella proposa “El Príncep Feliç”, d’Oscar Wilde. De sobte es veu immersa en el vertigen d’un companyia que no para de girar, que construeix per a importants programes de la televisió (concretament ella va participar a “Basura”, que dirigia Josep M.Obiols a Canal Plus) i que estrena espectacles sempre sofisticats i molt ben rebuts als Festivals europeus.

Mercè Framis

Mercè Framis, en plena representació.

– Entrar a formar part dels Aquil·linos va ser tot un repte per a mi. Tenien una gran projecció internacional i jo valorava molt la seva feina. Hi vaig estar set anys, una experiència molt important a tots els nivells. Treballar tan íntimament amb un equip petit però alhora tan professional va ser extraordinari, pels vincles que creava, molt forts, i per la intensitat del treball. Hores de taller en les feines de construcció i hores de viatge quan s’anava de bolos pel país i per Europa. Tant Esther Prim com Miquel Álvarez són persones d’una gran creativitat i addictes al treball, vivíem per això immersos en la creació dels projectes, que ens ocupava tot el temps. Sabíem quan hi entràvem, però no quan en sortiríem. Era com caure en un xuclador. Vaig participar en espectacles com “Diari d’una confusió” i “Teatre de Mitja Nit”, però també en alguns anteriors, com “Aquil·lino Magic Circus”. Especialment important per a mi va ser la creació de “El Príncep Feliç”, per la implicació que hi vaig tenir.

Kerstin Von Porat

Imatge de Xarop de Cargol, de Mercè Framis

La voràgine de bolos i creacions la condueix a voler donar-se un respir.

– L’experiència amb els Aquil·linos va ser extraordinària i vaig aprendre molt amb ells. Però la intensitat del ritme de vida que portava em provocà el desig de recollir-me, de concentrar-me en mi mateixa. Potser va influir la meva entrada a la quarantena. La qüestió és que vaig iniciar un camí d’introspecció. Tot i que vaig col·laborar com actriu manipuladora amb la companyia La Closca, em vaig matricular a la Facultat de Filosofia. Necessitava més reflexió i que la meva vida interior entrés a la meva feina.

La idea era seguir compaginant el teatre amb la filosofia, i per això res millor que muntar un espectacle d’ombres senzill i de petit format, pensat per a les biblioteques.

– No tenia intencions de deixar els escenaris i vaig decidir crear un espectacle petit, molt petit. Però tot havia canviat. El fet de treballar sola va constituir una sorpresa, un verdader descobriment. Em vaig sentir molt còmode de nou darrera de la pantalla. Vaig escollir un conte, una rondalla tradicional catalana –sempre m’ha agradat partir dels temes populars– i vaig començar a actuar per a públics reduïts a les biblioteques. Utilitzava el retroprojector, una tècnica que ja havia utilitzat amb la Kerstin, i això em donava molta llibertat. De seguida vaig veure que no em costaria gens passar del format petit al gran i mitjà, i així va ser com vaig tornar als circuits teatrals. Centrar-me en les ombres, després de l’experiència multidisciplinar dels Aquil·linos, em permeté concentrar-me i delimitar un terreny propi. Així vaig descobrir quelcom de decisiu, molt important per a mi: treballar com a solista. La creació podia ser ara individual. De fet, sempre he considerat que la creació col·lectiva és un problema, que no satisfà plenament a ningú. En canvi, en estar sola, tot se’m feia més interessant. Aquesta autonomia era sinònim de llibertat. Va ser, doncs, un alliberament. I la tensió d’actuar a soles davant del públic em va posseir per complet.

Mercè Framis

Imatge de Marcè Framis

La tensió del treball solista condueix a una catarsi que arrossega a qui la tasta.

– Amb les ombres puc expressar el meu món, allò que vull dir i només puc expressar amb imatges. Ara bé, el fet de treballar sola no vol dir que no tingui ni hagi tingut col·laboradors. En realitat sempre m’he envoltat de professionals i per fer el primer espectacle vaig recórrer a la Mercè Moure, una conta-contes de llarg recorregut i molta experiència. La Mercè Moure em va deixar un llibre que ella mateixa havia publicat juntament amb Eulàlia Bullich, titulat el “Manual del Rondallaire”. Jo vaig triar un conte, conjuntament amb ella el vam treballar i ella mateixa va escriure els diàlegs i el Xavier Maristany s’encarregà de la música. Després vaig seguir comptant amb la seva col·laboració i la de Xavier Maristany per els espectacles “Quan no hi havia cel ni terra”, “Gènesi “ i “La lluna la Pruna”, encara que en aquesta ocasió la música era de Joan Saura. En el darrer espectacle “Xarop de cargol “ he comptat amb la col·laboració de Jordi Teixidó per als diàlegs i de Joan Saura per la Música, entre altres.

Les interrelacions entre els titellaires i els artistes catalans són moltes, com es pot veure, una actitud que indica risc, maduresa i obertura d’esperit.

– Haig de dir que també vaig col·laborar amb Carles Cañelles (Rocamora teatre) per a un encàrrec de l’auditori de Barcelona fet en motiu de l’any del Quixot: vam posar en escena “El Retablo de Maese Pedro”, de Manuel de Falla, amb direcció de Quim Lecina. He treballat també en doblatje per a la sèrie d’animació “Que Non?”, i actualment sóc manipuladora i poso  la veu del personatge “Mic” de la sèrie Televisiva de Titelles MIC conjuntament amb Aurora Poveda amb qui compareteixo la manipulació del titella i Ferran Albiol que manipula i posa nom al “Cincsegons”, un altre personatge de la sèrie. Per acabar amb el tema de les col·laboracions, només indicar la complicitat que mantinc amb Olga Olveira, que d’alumne a l’escola Titerearte on vaig donar-hi alguns cursos, es va convertir en habitual col·laboradora. Amb ella, a més d’ajudar-me en les representacions, vam treballar juntes en la creació de cinc contes explicats amb ombres xineses per al programa de TVC “Una mà de contes”. Es pot dir que amb el temps, l’Olga ha passat de ser la meva alumne a esdevenir la meva mà dreta…

Durant aquest anys, Mercè Framis ha combinat el treball de titellaire amb els estudis de Filosofía i un màster de psicologia analiitica sobre C.G. Jung, amb la intenció de trobar un nou camí on puguin confluir  aquestes dues passions, el teatre i la filosofia, i amb la il·lusió de poder  elaborar i aportar una forma de treballar i atensar-me al públic,  des de la màgia escènica i des de la reflexió.

– Aquestes dues premises son el motor del meu treball actual.

Tota aquesta dinàmica activitat professional fa que la companyia Mercè Framis, junt amb la de la seva ex-companya d’aventures, Animamundi, constitueixin en aquests moments dos dels valors més sòlids del teatre d’ombres al nostre país. Un treball i una dedicació que és tot un regal i un privilegi per als nens i als adults que solen acudir als seus espectacles.

Etiquetas: , , , , ,