Catalunya ha tornat a ser l’escenari, per segon any consecutiu, d’una gran moguda independentista que ha portat un milió sis-centes mil persones al carrer. La Via Catalana ha estat un èxit sense precedents, protagonitzada per una excel·lència logística d’organització –composada exclusivament de voluntaris, uns 30.000 segons sembla– sense parió. Els titellaires, que coneixem el que costa organitzar qualsevol acte capaç de reunir unes poques persones, sabem que una mobilització de tals dimensions només es pot qualificar d’èpica i de descomunal.

mapa Via Catalana

Quina és la relació que podem establir entre aquesta onada, barreja de logística mobilitzadora i d’emocions, i els titelles?

Absurda pregunta, diran alguns, que tanmateix mereix dedicar-li uns minuts.

Una qüestió central ha estat l’afirmació de sobirania: els catalans que s’han manifestat –i que representen una important majoria del país– volen pertànyer a un col·lectiu amb capacitat de ser subjecte polític. Capacitat, per tant, d’independència i de llibertat de decidir allò que vol ser en l’àmbit de les nacions del món.

Via Catalana
La Via Catalana a la Muralla Xinesa. Foto de Xavier Fontdeglòria.

Passar de ser Objecte –situació d’una comunitat en estat de dependència– a ser Subjecte, és l’anhel no només dels pobles que busquen independitzar-se, sinó també dels titelles que viuen sotmesos a ser simples objectes en mans del titellaire. El titella, simple tros de fusta, vol tenir veu pròpia, esdevenir Subjecte. En realitat, hi hem de veure aquí la figura del titellaire el qual, reduït a “objecte social” pel context i pels imperatius gremials o laborals, projecta en el titella l’anhel de ser lliure i sobirà, cosa que li sembla poder aconseguir en desdoblar-s’hi. Llavors, pels efectes d’emmirallament, el titellaire pot viure també aquesta llibertat, basada en el fet de ser dos.

Veiem aquí com la sobirania del titella respecte al titellaire és una afirmació doble: la seva condició de personatge esdevé lliure i plena de veritat quan accepta que també és un tros de fusta. Llavors, tant el titellaire com l’espectador que s’hi projecte, poden viure aquesta curiosa paradoxa alquímica de ser dos en un.

Via Catalana
Foto de Carles Carbonell. Via Catalana N340 – Montroig – Avinyonet. Flickr enllaç aquí. Album Assemblea Nacional de Catalunya.

De la mateixa manera, els pobles, en els seus afanys col·lectius de llibertat, han d’acceptar les seves dualitats. La sobirania esdevé plena quan és conscient de la seva verdadera naturalesa dual. Llavors, en plena consciència de la seva complexitat contradictòria que li és consubstancial, un poble es pot afirmar de debò com a Subjecte Lliure i Sobirà, i tractar d’igual a igual als altres Subjectes Sobirans que l’envolten i amb els que ha de conviure.

En aquest sentit, el problema d’Espanya com a nació, en l’expressió del seu actual govern, és que no accepta les seves contradiccions i dualitats interiors. Com un titellaire cec que s’identifica tan intensament amb el seu titella que no és capaç de veure la dualitat intrínseca que conforma el seu ésser, Espanya, duta pel seu govern, s’entesta a ser Una i Lliure, una manera de ser impositiva que busca a l’exterior els seus enemics, imatges projectades de les seves realitats interiors no acceptades. D’aquí que la seva única resposta sigui la coercitiva.

Crec que el caràcter tranquil, relaxat, festiu, fins i tot irònic i juganer, a vegades escèptic i desenganyat, però sempre decidit, de la gran manifestació de la Via Catalana, ha estat precisament una clara demostració d’aquesta acceptació de les dualitats inherents que configuren qualsevol poble. Una actitud de visceralitat emotiva, ben enfocada contra els odiats enemics, ens indicaria, pel contrari, la pobresa i la ignorància d’una no acceptació d’aquesta complexitat interior que sempre sol ser conflictiva i contradictòria.

Via Catalana
Foto de Carles Carbonell. Via Catalana N340 – Montroig – Avinyonet. Flickr enllaç aquí. Album Assemblea Nacional de Catalunya.

Aquest caràcter majoritàriament festiu i quasi bé distret (amb les lògiques excepcions) de la gent que s’ha manifestat aquest últim 11 de setembre, caràcter que ha estat malèvolament menyspreat i escarnit pels seus detractors, és precisament el símptoma que més hauria d’alarmar a aquests: indica la insòlita fortalesa del moviment independentista català, capaç d’assumir les mil dualitats contradictòries que li són pròpies i que caracteritzen a les societats contemporànies. Unes contradiccions que els catalans, la meitat dels quals tenen profundes arrels a les altres terres d’Espanya, avui encarnen amb la naturalitat inconscient de qui no necessita ni plantejar-s’ho, i amb la decidida voluntat d’esdevenir un subjecte polític i històric, lliure i sobirà.

El perill sempre latent per als sobiranistes catalans embarcats en el Via per a la Independència és que pel camí, atiats pels extrems -els de dins i els de fora-, perdin aquesta rica dualitat interior: no només perdrien d’immediat la seva majoria social, sinó que segellarien la seva derrota davant d’un enemic ciclopi molt més fort en aquest tipus de combats entre púgils de ment estreta i d’un sol ull.

Etiquetas: , , ,