Diuen els refranys : “de tal palo, tal astilla” i “de casta le viene al galgo”. Saviesa popular que vol fer referència a la continuïtat d’un determinat ofici o d’uns trets caracterològics en el sí d’una mateixa família. A la constància d’un ADN que va d’avis a nets, de pares a fills en tantes famílies de comerciants, industrials, professionals, polítics, artistes.

Joan Andreu VallvéJoan Andreu Vallvé. Fotografia David Ruano

En definitiva, una condició de saga. Un heretatge ancorat en sensibilitats i habilitats transmeses des del progenitor als seus descendents. Aquest seria el cas de la figura de Joan Andreu Vallvé, titellaire i il·lustrador; fill d’Andreu Vallvé, escenògraf i escriptor.

Vinculació al mon teatral, concretament al dels titelles, que ja presenta continuïtat en les personalitats de l’Elisabet i el Bernat, fills del Joan Andreu.

L’avi Andreu Vallvé va exercir l’ofici de l’escenografia havent estat deixeble dels mestres escenògrafs Josep Mestres Cabanes i Salvador Alarma.

En el taller d’escenografia d’Andreu Vallvé hi va treballar, -recent arribat de Polònia- l’escenògraf, director i fundador del Teatre Lliure, Fabià Puigserver.

Andreu Vallvé, va exercir la docència a l’Institut del Teatre de Barcelona, en les disciplines de Perspectiva i Història de l’Escenografia.

Andreu Vallvé, conreava la literatura com escriptor de contes, els quals van ser il·lustrats pel seu fill Joan Andreu Vallvé.

Joan Andreu Vallvé

‘En picarol al país de les cares llargues’, un conte d’A. Vallvé. Il·lustrat per J. A.Vallvé

Joan Andreu, fins quin punt les influències paternes determinen la teva orientació professional envers el món del teatre de titelles ?

Sempre havia vist el meu pare dibuixant els seus projectes d’escenografia. I jo, des de molt petit, em posava a dibuixar al seu costat. Tot el que mames de la família pesa… A casa, el dibuix era com una cosa natural i jo aviat vaig decidir que em volia dedicar a les arts plàstiques.

Escenògraf no, perquè en el món del teatre l’escenografia depèn de molts elements, com el text, la proposta del director, el pressupost econòmic, etc. I jo tenia la idea de poder treballar amb total llibertat. El cert però, és que vaig estudiar Belles Arts, i també, paral·lelament, Escenografia a l’Institut del Teatre. M’agradava el concepte d’espai i de grans dimensions. Tot i no voler ser escenògraf, el cuc del teatre el duia dins, per influència paterna…

Joan Andreu VallvéPòrtic, un conte d’A. Vallvé. Il·lustrat per J. A. Vallvé

Amb tot aquest bagatge de Belles Arts i Escenografia, durant una època em vaig dedicar a il·lustrar llibres, sense tenir massa clar on aniria a parar…

Joan Andreu VallvéCompanyia de titelles l’Espantall. Fotografia Pau Barceló. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques-Institut del Teatre

Quan arriba l’encontre amb els titelles ?

M’hi vaig sentir atret…, no sé exactament per quina raó… Segurament perquè la identitat fonamental del teatre de titelles sempre és la plàstica.

Una plàstica enormement amplia…

Totalment, perquè va des del titella de guant més clàssic a la màxima abstracció, quan pots entrar a jugar amb la matèria de la forma més oberta. El cas és que vaig crear un grup de titelles que es deia l’Espantall.

I és clar, aquest grup, més la meva condició d’alumne a l’Institut del Teatre, més el fet d’haver-me especialitzat en escenografia, tot això va confluir perquè quan es va posar en marxa el nou pla d’estudis, -a principis dels anys 70 del segle passat- el director Hermann Bonnin em proposés vincular la meva experiència a l’Institut, pensant en que podria convertir-me en professor i abastar totes les branques. Impartir classes sobre escriptura de textos per a titelles, com construir-los, com manipular-los.

Jo no les tenia totes… perquè considerava que la meva experiència com a titellaire era molt autodidacta… Així és com poso en marxa un Taller de Titelles. Era una assignatura optativa, accessible tant per a estudiants d’interpretació, com d’escenografia, com de direcció.

Per aquella època també s’incorpora a l’Institut el gran creador de marionetes  Harry V.Tozer

Harry H.Tozer

Harry V.Tozer.

Sí, però funcionant per separat. Hi havia el taller de titelles i independentment el taller de marionetes de fil. Molts alumnes es van poder nodrir de l’extraordinària professionalitat aportada per Tozer.

I com que tots dos departaments anaven creixent i agafant cos, el 1976 es van unificar amb la creació de l’Escola de Titelles. Alhora que també es va crear l’Escola de Pantomima.

El Festival de Titelles funcionava paral·lelament però amb la seva pròpia autonomia?

D’inici, el Festival de Titelles el va posar en marxa el Jordi Coca. Quasi com una conseqüència de la seva feina de caire més intel·lectual i de documentació  a l’Escola de Titelles i al Museu del Teatre. Després, també s’hi va vincular i va agafar les regnes el Josep Mª Carbonell, que provenia del meu grup l’Espantall.

Tu no hi participaves en el Festival?

Jo també hi estava implicat, però principalment la meva feina es centrava en la creació d’espectacles amb els alumnes de l’Escola de Titelles.

Fins quin punt l’Escola funcionava com una companyia i feia representacions davant de públics diversos ?

Joan Andreu Vallvé
Miles Gloriosus, adaptació per a titelles de l’obra de Plaute. Fotografia Pau Barceló. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques-Institut del Teatre

Molt, jo des del principi vaig tenir clar que s’havia d’experimentar la praxis. Cada any creàvem un espectacle amb els alumnes i l’any següent fèiem unes quantes representacions convidant diverses escoles a assistir-hi com a públic. Però no només exhibíem els espectacles a l’Institut. Per exemple, Miles Gloriosus es va representar al Festival Grec.

Entre els alumnes manipuladors, hi podíem trobar l’avui molt conegut titellaire David Lain

En aquell moment, l’avantatge de nodrir-nos d’alumnes i no tenir una gran despesa de sous, ens permetia poder treballar amb tants manipuladors com ens fes falta. Per tant podíem  concebre grans espectacles a la manera de les prestigioses companyies de titelles de l’Europa de l’Est. L’escola de Titelles venia a ser com un teatre nacional de titelles. Poder treballar amb aquestes possibilitats creatives era el que a mi em motivava. Vam fer representacions a Iugoslàvia, Polònia, Alemanya, França, Itàlia. Sempre amb una companyia integrada exclusivament per alumnes i dos professors, el Josep Mª Carbonell i jo.

Experimentant amb tots els llenguatges…

Sí, tot el món dels titelles. Crear el text, l’escenografia, construir i dotar de vida els titelles. Aquesta dinàmica també em va permetre allunyar-me del titella tradicional i fer provatures. De fet, pel que fa a la manipulació, quan experimentàvem amb titelles manipulats per dues persones que havien d’actuar molt coordinades  ens acostàvem al ballet.

Quan decideixes deixar  l’Institut i instal·lar-te a Lleida ?

A l’Institut m’hi vaig passar 17 anys, jo considerava que era una etapa conclosa, prou llarga. La meva marxa va coincidir amb l’entrada de Joan Baixas. Actualment el responsable és l’Alfred Cases.

I com que la Julieta Agustí, la meva dona, era de Lleida, i allà teníem per costum passar-hi els estius, és per això que decidim anar a viure permanentment en aquella ciutat. D’entrada no teníem intenció de crear un centre de titelles, vivíem al camp i el meu propòsit  era tornar-me a dedicar a la il·lustració de llibres.

Però molta gent de Lleida em demanava que poses en marxa alguna activitat relacionada amb els titelles. Jo no volia donar classes…, així que penso en crear un centre de titelles, una mena de teatre estable…, un moviment cultural ampli al voltant dels titelles. Una feina de divulgació mitjançant espectacles, publicacions, pedagogia, etc.

Julieta Agustí

Julieta Agustí

Poseu en marxa l’anomenada Granja Escola de Titelles

Teníem a disposició un espai molt gran que era propietat de la Diputació. Els nens i nenes feien una estada de tres dies, menjaven i dormien en aquelles instal·lacions alhora que els iniciàvem en el món dels titelles.

Paral·lelament, com que en aquelles instal·lacions que en aquell moment la Diputació no utilitzava hi havia una sala d’actes, comencem a organitzar representacions.

El Centre de Titelles de Lleida ja és una realitat ?

Sí, sí, amb la Julieta i jo al davant de la gestió. Ella, va abandonar la seva professió de psicologia per tal de dedicar-se plenament al Centre. Ara instal·lats en un nou espai, aquest situat en el nucli urbà. Els primers muntatges els vam concebre amb molta espectacularitat, ocupant tot un escenari de 10 metres de boca. Venien autocars de Barcelona i de tot arreu. Al cap de tres anys ja comptabilitzàvem 14000 nens que venien a veure els nostres espectacles.

La dotació s’incrementa m’imagino, suposo que necessiteu organitzar-vos amb la participació de més gent…

Sí, al principi som pocs però molt polivalents. Hi treballem 6 persones. La Julieta i jo, més 4 actors. Però a mesura que el Centre va tenint demanda augmentem la dotació, sempre pensant en incorporar gent del mateix Lleida.

Joan Andreu Vallvé

Cartell de la Fira de Titelles de Lleida, corresponent a la quinzena edició

El Centre de Titelles de Lleida ben aviat es converteix en un teatre estable i la seva projecció creix per moments. Però també poseu en marxa la Fira de Titelles. Les edicions de la Fira es van succeint any rere any, amb un augment considerable de públic d’una a altra edició.

Sí, cada any tenim més espectadors, però la Fira neix amb la voluntat de voler fer una aportació no adreçada  únicament al públic, sinó també al sector dels professionals

A la manera de la Fira de Teatre de Tàrrega ?

Amb un objectiu similar i comptant amb el suport de la Diputació, l’Ajuntament i la Generalitat. Lleida, per la seva ubicació geogràfica quedava una mica allunyada de la franja mediterrània i de determinades ofertes culturals. Barcelona, no cal dir-ho, ofereix i importa molt teatre. Girona també amb el Festival de Temporada Alta. Tarragona potser menys, però Lleida quedava a la cua de les quatre capitals, molt desplaçada, com si fos el far west… L’objectiu de la Fira era atraure gent i, al mateix temps, duent espectacles innovadors, renovar la percepció del públic local. El primer any presentem 12 companyies catalanes. El segon any ja duem espectacles de tot l’Estat Espanyol. I el tercer ja presentem una programació internacional. Actualment la Fira acull aproximadament 30.000 espectadors concentrats en 4 dies. Aquí comptem públic normal, més programadors, exhibidors, organitzadors d’altres festivals, etc.

Tornem al Centre de Titelles i a la seva evolució.

A Catalunya, durant molts anys, tenia molt pes el titella tradicional, el guinyol de guant. No hi havia res més. Jo sempre he concebut l’evolució dels meus espectacles, -tant a l’època de l’Institut com al Centre-  a partit d’un concepte, el que jo en dic : “el punt a l’espai” . Aquesta és per a mi l’essència, un determinat objecte, el titella, que es mou en un determinat espai, l’escenari.

Aquesta abstracció i la manera de treballar, molt disciplinada, fer-ho tot amb molt rigor. I buscar, investigar amb valentia noves tècniques i mitjans expressius…, trobar lectures noves, descobrir criteris artístics, crear la pròpia matèria, jugar amb l’element…, fer teatre visual…

Fugir dels canons establerts, superar les normes estètiques més instaurades…

Exacte, pots inventar el que vulguis, l’únic requisit és crear una dramatúrgia plàstica. A mi m’agrada molt treballar amb el que se’n diu titella de taula. L’espectador veu el titella i el manipulador formant un bloc conjunt. Pots agafar el titella pel cos mateix o et pots servir de diverses tiges. Pots, com a manipulador, dialogar amb el titella directament. Pots allunyar-te i deixar-lo sol…

Al llarg de l’evolució dels espectacles presentats pel Centre, hem treballat molt amb aquest sistema. També m’agrada perquè el concepte d’escenografia s’amplia, pots tenir un fons, un entorn, però amb la superfície de la taula també tens un terra escenogràfic.

D’entre tants espectacles, en pots citar un parell d’especialment  destacables. I explicar perquè els consideres així…

És difícil fer una justa tria…, perquè tenim un ampli repertori. En 28 anys hem produït 24 espectacles. Un que va marcar un punt d’inflexió va ser l’espectacle Gulliver, al país de Lil·liput, perquè ha viatjat per tot el món i encara el continuem representant. L’argument ens possibilita treballar amb titelles de diverses mides…, el personatge de Gulliver concebut amb unes proporcions i els personatges dels nans a una escala molt més petita.

Joan Andreu Vallvé

Gulliver, al país de Lil·liput

També val la pena destacar el primer encàrrec que ens va fer el Teatre Nacional de Catalunya. Ens van fer una proposta oberta i va ser bonic. Treballar al TNC representava un salt de qualitat.  Vaig decidir fer l’espectacle Mowgli, l’infant de la jungla, a partir de l’obra de Rudyard Kipling. Els titelles eren metàl·lics, amb un disseny molt minimalista i manipulats per 6 titellaires. Res a veure amb l’estètica de Walt Disney.

Aquest espectacle també va passar pel prestigiós Festival Temporada Alta.

Efectivament, el Mowgli…, va tenir uns aparadors d’exhibició i promoció excel·lent.

Joan Andreu Vallvé

Mowgli l’infant de la jungla

Ja que has mencionat la paraula promoció, què en penses de que el mercat de la revista digital pugui oferir-nos aquesta revista Putxinel·li, del tot especialitzada ?

Que està molt bé, perquè avui en dia les xarxes signifiquen  una divulgació extraordinària. Va ser una molt bona idea del Toni Rumbau posar-la en funcionament. Hi ha milers i milers de gent navegant per Internet, cada dia més. Per tant una revista digital especialitzada és un important sistema de difusió de les moltes activitats que pot generar el món dels titelles.

Putxinel·li
Putxinel·li, revista de titelles, marionetes i teatre d’ombres

Etiquetas: , , ,