En aquesta revista digital  Putxinel·li –que per raons de sintaxi cibernètica cal cercar en les immensitats de les autopistes de navegació per Internet, amb la lletra “ll” d’olla, és a dir, teclejar-la com a revista digital putxinelli.cat, vaig escriure fa un cert temps sobre el titellaire Hermenegildo Lanz, col·laborador plàstic i escènic dels seus amics Federico García Lorca i Manuel de Falla. La programació del Teatro Real de Madrid, concretament la que va ocupar la sala principal els dies 23, 24 i 30 del gener d’aquest any, m’ofereix una nova ocasió per a mencionar indirectament Hermenegildo Lanz i per a mencionar amb plenitud el seu net Enrique Lanz, continuador de l’ofici artístic del seu avi.

Hermenegildo Lanz

Hermenegildo Lanz. Fotografia: Títeres Etcétera

Honorant la figura de Miguel de Cervantes quan en aquest 2016 s’acompleixen quatre-cents anys de la seva mort, el Teatro Real va  programar novament El retablo de maese Pedro de Manuel de Falla, òpera per a titelles destinada a tota mena de públic que en atenció als més petits va ser exhibida en horari matinal. (1)

Un El retablo de maese Pedro posat en peu amb l’aportació de diverses entitats culturals: Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Teatro de la Maestranza de Sevilla, Fundación Ópera de Oviedo, Fundación Teatro Calderón de Valladolid, Asociación Bilbaina de Amigos de la Ópera (ABAO) i la companyia Títeres Etcétera (amb la col·laboració de La junta de Andalucía).

Un El retrablo de maese Pedro, que requereix ser servit en les principals interpretacions per veus líriques: tenor per a maese Pedro, baix o baríton per a Don Quijote i soprano o veu blanca per a Trujumán. En el muntatge que ens ocupa, les veus de Gerardo López, Isidro Anaya i Marisa Martins. Amb direcció musical de Josep Vicent.

Destacable la posada en escena, amb unes marionetes gegants que superen els set metres d’alçada, concebudes per la direcció escènica i l’escenografia d’Enrique Lanz.

Enrique Lanz y Yanisbel MartínezEnrique Lanz i Yanisbel V.Martínez davant la finestra des d’on figura que Melisendra (la princesa protagonista de la història que explica maese Pedro amb titelles) va escapar, segons ens indica Cervantes. La Aljafería de Zaragoza. Foto de Toni Rumbau.

Cal assenyalar que aquestes marionetes –particularíssimes per les seves proporcions gegantines- han estat inspirades en el model de les creades per l’avi Hermenegildo Lanz per a la primera estrena –l’any 1923- de El retablo de Maese Pedro a la ciutat de París.

Manuel de Falla va rebre de la princesa Edmond de Polignac, hereva de l’empresa de màquines de cosir Singer i important mecenes de la música, l’encàrrec de confegir una obra musical per a ser estrenada en primícia a la capital de França.

Falla es va inspirar en els capítols XXV i XXVI de la segona part del Don Quijote de la Mancha de Cervantes. I va encarregar la construcció dels imprescindibles titelles al seu amic Hermenegildo Lanz

Manuel de Falla
Manuel de Falla
.

He dit “imprescindibles titelles” perquè aquestes criatures escèniques, tant en els capítols originals de Cervantes, com en l’adaptació operística de Falla, gaudeixen d’un considerable protagonisme.

Des de putxinelli.cat,  ens sumem a les moltes celebracions commemoratives d’aquest 400 anys de pervivència i expansió del llegat literari de Cervantes, alhora que agraïm al genial escriptor  el detall d’haver inclòs en la seva gran novel·la un parell de capítols que fan lloc al món dels titelles.

A l’argument hi trobem un parell de personatges: maese Pedro i el seu jove ajudant Trujumán, que ofereixen una funció de titelles d’ambient cavalleresc medieval, tot recreant els amors de la filla del rei Carlemany:  Melisendra, i el seu espòs Don Gaiferos.

La bella Melisendra, es troba captiva dels moros i el seu cavaller la rescata. Però els moros, en descobrir la fugida, es disposen a recuperar la presonera… Una funció de titelles on hi són presents en qualitat d’espectadors els personatges mítics i universals de “el ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha y su fiel escudero Sancho Panza”.

Cervantes
Don Miguel de Cervantes Saavedra, segons un retrat de Juan de Jauregui. Fotografia: blog.libros.universia.es

Cervantes, s’empesca doncs, una pirueta dramatúrgica de “teatre dintre del teatre”, o dit de manera més concernent a la literatura, composa una ficció: el teatre de titelles,  dintre d’una altra ficció: la novel·la. En qualsevol cas, parlem d’un codi mixta amb dos nivells de realitat, el qual podem considerar d’una creativitat  narrativa molt actual.

I Cervantes va més enllà en la seva aproximació a codis escènics de la modernitat, ja que crea una escena on interactuen els personatges humans i els personatges titella. L’acció interactuada es produeix  quan el personatge de Don Quijote, espasa en mà!, s’abraona damunt els titelles que encarnen la tropa mora…!

“Y diciendo y haciendo, desenvainó la espada, y de un brinco se puso junto al retablo, y con accelerada y nunca vista furia començo a llover cuchilladas sobre la titiritera morisma, derribando a unos, descabezando a otros, estropeando a éste, destrozando a aquél, y, entre otros muchos, tiró un altibajo tal que si maese Pedro no se abaja, se encoge y se agazapa, le cercenara la cabeza con más facilidad que si fuera hecha de masa de mazapán. Daba voces maese Pedro, diciendo:

-Deténgase vuesa merced, señor don Quijote, y advierta que estos que derriba, destroza y mata no son verdaderos moros, sino unas figurillas de pasta…”

El Retablo de Maese Pedro

“El retablo de Maese Pedro”.Teatro Real. Marionetes creació d’Enrique Lanz i Títeres Etcétera. Fotografia Santi Burgos.

Com acabem d’assenyalar, Cervantes crea l’atractiu joc del teatre dintre del teatre, fent que uns personatges siguin espectadors d’uns altres personatges.

Enrique Lanz, atent i creatiu, escenifica aquesta circumstància establint dos llenguatges formals diferenciats, un per a cada grup de personatges.

Llenguatge de titelles a l’escenari del retaule, l’espai escènic acotat a la manera d’un teatrí o castellet. On no hi falta la màgica llum de les “candilejas”. Lloc on predomina una acció dinàmica protagonitzada per l’activitat dramàtica de cavallers, cavalls, reis, moros. Personatges titella que –molts d’ells- per un encertat concepte estètic de Lanz, ens venen a recordar la plàstica pictòrica i escultòrica dels retaules i les talles en fusta pertanyents a l’època de l’art romànic medieval i també del gòtic medieval.

El Retablo de Maese Pedro
“El retablo de maese Pedro”. Teatro Real. Fotografia: Javier del Real.

Aquest acurat treball es concreta en referents històrics documentats, com en el cas del titella que encarna el rei Carlemany, inspirat en una peça d’art autèntica. D’altres titelles s’emparenten amb les formes de certes màscares africanes. O amb semblances a l’estètica anomenada Art Brut.

Per a la construcció materials diversos, principalment poliestirè, goma escuma  i tela d’arpillera. Manipulació efectuada per sota, -com els clàssics titelles de guant- però servint-se d’un elaborat sistema de desplaçament dels titelles mitjançant unes guies o rails.

El Retablo de Maese Pedro
“El retablo de Maese Pedro”. Teatro Real. Fotografia: Javier del Real.

Llenguatge de marionetes gegants encarnant els espectadors, construïdes amb una concepció més realista però d’acabat sobri i monocrom. Una coloració resolta mitjançant l’aplicació d’una pàtina de color bronze damunt tota la figura. Pàtina  que la il·luminació canviant  il·lustra amb lleugeres variacions tonals que poden anar del gris al siena i el marró.

Una sobrietat colorista que ens pot transportar a sensacions identificables amb signes adients, com aquella arquitectura austera i castellana del monestir de El Escorial. O aquells mobles castellans severs i rígids, com els “bargueños” i “sillones fraileros” amb  la fusta i el cuir enfosquits per un espès vernís. O amb capes i barrets confegits en aspre feltre de color terrós. Elements pertanyents al temps de Cervantes en definitiva. I per tant, solució encertada, -aquesta de la pàtina de bronze- per part d’Enrique Lanz.

Realisme, gegantisme i monocromatisme perfectament adequats pera encarnar el grup de personatges que, congregats en una “venta”, contemplen la funció de putxinel·lis que es desenvolupa en el retaule del titellaire maese Pedro. Espai “venta” que l’espectacle –mitjançant una projecció- mostra en un determinat moment.

El Retablo de Maese Pedro
“El retablo de Maese Pedro”. Teatro Real. Fotografia: Javier del Real.

La famosa “venta”, -el que en català seria un hostal o parador- és un espai alhora escenogràfic i dramatúrgic on força sovint al llarg de la novel·la, Cervantes hi situa les peripècies de Quijote y Sancho.

I si Cervantes juga al “teatre dintre del teatre”, Lanz juga subtilment a una “aparent manipulació dintre de la manipulació verdadera”, perquè si fins ara hem parlar de marionetes gegants, és bon moment per aclarir que es tracta de falses marionetes i que en realitat hem de parlar de titelles.

Els fils que suposadament mouen les “marionetes” gegants, són purament ornamentals, i en realitat la seva mobilitat s’aconsegueix mitjançant politges i contrapesos en el cas dels titelles Don Quijote i Trujumán; i per a moure la resta de personatges de gran alçada, cordes i rodes –a la base de cada figura- que els desplacen

Quan el “Caballero de la Triste Figura”, -de la mateixa manera que en un altre capítol  confon molins de vent amb malèfics gegants- aquí confon el moros de cartó amb moros de carn i os, a l’instant s’apresta a aniquilar-los, a esmicolar-ho tot i a fer miques tots els titelles sarraïns del retaule, tot fent honor a la dita “no dejó títere con cabeza”

El Retablo de Maese Pedro
“El retablo de Maese Pedro”. Teatro Real. Fotografia: Javier del Real

I és en aquest moment, en aquesta escena culminant, quan Lanz fusiona fons i forma, deixant a la vista del públic els manipuladors del titella. De manera que la intensitat dramàtica vagi de la mà amb una intensitat de la tramoia.

Si considerem l’efecte visual produït per la contemplació de la miniatura que representa la talla humana del manipulador, -en aquesta escena on els manipuladors són visibles- comparada amb la d’un titella gegantí de més de set metres de verticalitat…, parlaríem d’un cert efecte de desconstrucció del codi que sol ser  més habitual i lògic: el manipulador amb més cos i envergadura que el titella o marioneta que manipula.

No hi ha dubte que aquest contrast entre alçades i volums d’uns i altres,  destil·la una considerable fascinació estètica en el registres perceptius de l’espectador. Multiplica amb eficàcia i per efecte d’ampliació, la vida i la comunicació que de per sí entranya tot titella. Alhora, amplifica teatralment l’acció romàntica i desmesurada de Don Quijote, de manera que la follia del boig Don Alonso Quijano transmutat en “caballero andante”, és fa més intensa i més poètica.

El Retablo de Maese Pedro
“El retablo de maese Pedro”. Teatro Real. Fotografia: Javier del Real.

Els titelles gegants o “les fictícies marionetes” d’Enrique Lanz, que omplien –tant en un sentit volumètric com expressiu- l’escenari del Real, han estat confegits servint-se de diversos materials de construcció, principalment la resina acrílica i el poliestirè expandit. També fibra de vidre.

És probable…, que les falses marionetes gegants procuressin a més d’un espectador el goig de fer carburar el seu cervell, tot preguntant-se meravellat : qui i com belluga els fils…?

El tàndem conformat pel director musical Josep Vicent i pel director d’escena Enrique Lanz, harmonitza i conjumina  el terrabastall visual provocat per la follia de Don Quijote i els seus cops d’espasa, amb les notes musicals provinents de la suggestiva partitura de Manuel de Falla.

Una partitura on hi podem detectar una creació inspirada en estils musicals de naturalesa diversa, però tots ells ben conjuntats per la coherència i saviesa musical del compositor.

El Retablo de Maese PedroCompanyia “Títeres Etcétera” , d’Enrique Lanz i Yanisbel Victoria Martínez.  Titelles pertanyents a l’espectacle “La serva padrona”. Fotografia Javier del Real.

Un excel·lent espectacle a l’escenari del Real, la qualitat del qual venia garantida per haver estat exhibit anteriorment en aquest mateix escenari. I garantida també per la d’anteriors produccions d’Enrique Lanz i la seva companyia de titelles Títeres Etcétera programades al Teatro Real, com seria el cas de El sastrecillo Valiente, Pedro y el lobo i La serva padrona.

Títeres Etcétera va ser fundada a la ciutat de Granada l’any 1981. Companyia de la qual en són ànima i motor Lanz com a director i Yanisbel Victoria Martínez com ajudant de direcció.

I segurament, pensa el que ara escriu…, aquest nom de Títeres Etcétera té a veure amb una creativitat estètica i estilística  oberta a diversos llenguatges: titelles, marionetes, teatre d’ombres, audiovisuals, i un ampli “etcètera”…

El Retablo de Maese Pedro
“El sastrecillo Valiente”. Fotografia: Títeres Etcétera.

Les creacions escèniques  de Títeres Etcétera –quasi totes elles- es caracteritzen per utilitzar un suport dramatúrgic de caràcter musical sobre el qual vehicular els seus espectacles.  Bons exemples són els ja esmentats: El sastrecillo valiente, segons una versió musical de Tibor Harsinyi a partir del conte dels germans Grimm. Pedro i el Lobo de Sergéi Prokofiev. La serva padrona de Giovanni Batista Pergolesi.

Espectacles amb el denominador comú de la música, però cadascun, -les imatges que exposem així ho corroboren- amb el seu propi llenguatge d’experimentació. L’art, necessita sotmetre’s a una  funció primordial: la de la creativitat.

Pedro y el Lobo

“Pedro y el Lobo” , de Títeres Etcètera. Fotografia: Javier del Real

(1) Aquest dissabte 23 d’abril de 2016, RTVE ofereix en el seu programa Conciertos de la 2 (l’emissora de Música Clàssica) una sessió dedicada a l’òpera de Falla ‘El Retablo de maese Pedro’, en la versió de la posada en escena d’Enrique Lanz. Veure més informació aquí.

Etiquetas: , , , , , ,