Quan parlem de titelles, molt sovint ens descuidem de la gran amplitud referencial que permet el concepte de ‘figures animades’, com no es cansen de repetir i de demostrar amb exemples concrets els diversos festivals d’aquesta especialitat escènica que es celebren arreu del món. Ho hem vist al Festival de Teresetes que s’acaba de realitzar a Palma de Mallorca (veure aquí), amb espectacles alguns d’ells situats als límits del gènere, i ho vam poder veure a bastament en l’exposició ‘Figures del Desdoblament‘ que es va presentar a Barcelona, del 8 d’octubre de 2015 al 10 de gener de 2016 (veure aquí).

És per això que, aprofitant la nostra estada a Palma en ocasió del Festival de Teresetes, ens hem permès donar un cop d’ull a una tradició icònica molt animada com és la dels dimonis a Mallorca, situada en el calendari durant les festes de Sant Antoni Abad, a l’entorn del 17 de gener. Es tracta d’una de les festes més importants de Mallorca, celebrada a un gran nombre de les seves localitats, i que té el foc com element principal. Un element que compta amb una companyia que li escau força: el Dimoni.

Dimoni, sa Poble
Dimoni del Museu de Sant Antoni i el Dimoni, Sa Poble.

S’ha de dir que el Dimoni no sempre ha estat el segon -i a vegades principal-  protagonista de la festa a tots aquests llocs -llevat d’Artà, on segons sembla la seva presència està testificada des de l’Edat Mitjana-, sinó que ha estat una incorporació tardana d’influència segurament catalana. Sigui com sigui, la realitat és que avui en dia els dimonis surten per Sant Antoni i no només per Sant Antoni, a la majoria de poblacions de Mallorca.

L’exposició ‘Mil Dimonis’ a Sineu.

Per saber-ne una mica més, val la pena acostar-se a l’exposició que es pot veure en aquests moments a la ciutat de Sineu, al centre mateix de la illa (i que anirà girant per moltes altres localitats de Mallorca). Concretament es troba a una de les dependències de l’Ajuntament, un noble edifici amb el preciós claustre dit de Sant Francesc, antigament un quarter de la Guàrdia Civil.

Claustre de Sant Francesc, Sineu
Claustre de Sant Francesc. Ajuntament de Sineu.

L’exposició, titulada ‘Mil Dimonis. Un recorregut per la devoció dimoniera de Mallorca‘,  consta d’un conjunt exhaustiu de fotografies de José Juan Luna ‘Potti’ sobre totes les festes de dimonis poble per poble. Dirigida per Carme Castells, l’exposició compta amb textos i documentació de Joana M.Serra.

Exposició Mil Dimonis, Sineu

El cartell de l’exposició incorpora un petit text de Rafel Ginard que resa: ‘El poble creu que tothom, abans de morir-se, veu el dimoni’ (tret del seu ‘Calendari Folklòric). Tota una apologia del dimoni, tractat des de la perspectiva antropològica que situa aquesta figura profundament arrelada a les tradicions populars com una encarnació icònica dels costats foscos, vitals i malèfics, però també joiosos i festius, de la família humana.

Això és el que justifica la seva presència a la festa, en un moment del calendari, a mitjans de gener, en el que regna la foscor de les nits llargues, quan el foc esdevé una necessitat imperiosa no sols per escalfar-se sinó també per reconciliar-nos amb les profunditats arquetípiques  de l’espècie. Una tradició, la del foc en aquesta època, comuna a tota la Península i especialment al litoral mediterrani, amb l’exemple de la localitat valenciana de Canals, on per Sant Antoni s’encén la foguera considerada com la més gran del planeta.

Exposició Mil Dimonis, Sineu

Alcúdia, Muro, Manacor, Artà, Sa Pobla, Colònia de Sant Pere, Capdepera, Son Carrió, Sant Llorenç des Cardassar, Son Servera, Santa Margalida, Petra, Sant Joan, Algaida, Alaró … A tot arreu de Mallorca, no sempre coincidint en el calendari, els dimoni estan presents, aportant l’element transgressiu essencial perquè una festa es pugui dir festa i que sigui realment popular.

Veure les imatges captades pel fotògraf José Juan Luna ‘Potti’ realment impressiona, davant la varietat de l’imaginari popular pel que fa a la figura del Dimoni. Es mostra amb aquesta exhaustivitat icònica el profund coneixement que tenen els mallorquins dels seus costats foscos, cosa que no sempre es pot dir de tots els pobles, la majoria més aviat refractaris a reconèixer aquests aspectes diguem ‘poc clars’ de la psicologia personal i col·lectiva que se solen amagar. Potser això explica el tòpic de Mallorca com l’Illa de la Calma, pròpia d’una gent relaxada que no s’ha de molestar en tensions innecessàries per dissimular els seus trets més impresentables. Un indici de salut psicològica que no sols dóna calma sinó saviesa i profunditat de mires.

Sa Poble i el seu Museu de Sant Antoni i el Dimoni.

Segurament és Sa Poble el lloc on la tradició del Dimoni i Sant Antoni s’ha pres amb més seriositat: la que atorga un museu que els hi està dedicat.

Museu de Sant Antoni i el Dimoni

Un museu associat al també Museu d’Art Contemporani, potser una manera de dissimular allò que per als puristes de la moral podria semblar una extravagància poc edificant. Però la veritat és que el museu, malgrat la presència de molts dimonis en carn de cartró pedra i fibra de vidre, i ossos de fusta, no està pensat ni per fer por ni per exaltar la figura de l’àngel caigut. És més aviat un contenidor dels caparrots (així li diuen a Mallorca als nans, capgrossos o cabeçuts) que surten per la festa, siguin dimonis o siguin moltes altres figures de personatges coneguts i desconeguts, amb profusió de textos i fotografies que expliquen la festa i els seus múltiples elements.

Museu de Sant Antoni i el Dimoni
Caparrot de Sant Antoni. Museu de Sant Antoni i el Dimoni.

En aquest sentit, la seva visita és essencial per entendre aquesta tradició de Sant Antoni i els Dimonis, que a Sa Poble es viu des de la seva màxima oficialitat. Tant l’Església com l’Ajuntament del poble s’ajunten a l’hora de programar amb solemnitat els diferents actes, amb banda de música, balls, fogueres, misses, sorteig municipal dels elegits a portar els caparrots i acomplir amb les distintes funcions de la festa, tallers per a nens de caparrots de dimonis, etc, etc. I el resultat és una participació col·lectiva als actes que inclou a tota la població, amb cerimònies, cercaviles, concerts i misses solemnes.

Museu de Sant Antoni i el Dimoni
Dimoni. Museu de Sant Antoni i el Dimoni.

Tornant al Museu, és essencial veure el vídeo que mostra imatges de la festa i també deixar-se guiar per la senyora Margalida, que s’encarrega d’atendre les visites. Les seves aportacions, doctes i molt ben documentades, ens il·lustren sobre els detalls més interessants que sense la seva explicació passarien desapercebuts.

Museu de Sant Antoni i el Dimoni
La Ximbomba. Museu de Sant Antoni i el Dimoni.

Em va impressionar molt sentir la ximbomba acompanyant la veu d’un glosador en el vídeo esmentat. El ritme sembla procedir d’un fons sonor de segles i saber que les gloses estan improvisades sobre la marxa ens situa en pràctiques d’una cultura popular arcaica sorprenentment viva.

Interessant també l’edifici que hi ha situat just davant del Museu, d’una noblesa antiga i decadent, sobretot perquè es veu abandonat, amb el jardí convertit en una selva i alguna persiana trencada. Sembla ser que la casa és bessona de la que hi havia abans al lloc del Museu, aixecades les dues per la mateixa persona, i separades pels destins i les vides a mercè de la Història dels seus hereus. Hom diria que el casalot abandonat és ara la mansió del Dimoni, el de veritat, que no es deixa veure i viu allà d’estranquis, però ben a prop del lloc on resideixen els seus soldats i lloctinents, representats pels caparrots que esperen pacients les Festes de Sant Antoni per fer de les seves pels carrers de Sa Poble.

Museu de Sant Antoni i el Dimoni
Casalot abandonat davant del Museu de Sant Antoni i el Dimoni.

Aquesta barreja de paganisme i de festa catòlica, tan característica de les cultures mediterrànies, apareix a Mallorca encarnada en les festes del foc i en la devoció a Sant Antoni, un sant que va néixer a Egipte i que va ser víctima de les terribles temptacions del Dimoni, en viure aïllat al desert sense la protecció que la col·lectivitat sol donar als seus membres. Un sant individualista, que amava la llibertat i els animals, i que en viure als límits on la seguretat humana es dissol, sabia prou bé allò que s’amaga més enllà de les coses que coneixem. No ens ha d’estranyar que amb el Dimoni, malgrat les seves males intencions, hi tingués no pocs diàlegs i batusses intel·lectuals, i que per això se li hagi associat la seva figura, com tants quadres al llarg de la Història de l’Art ens han mostrat.

Las tentaciones de san Antonio Abad, El Bosco
‘Les Temptacions de Sant Antoni Abad’ (1500), el Bosco, Museu del Prado.

Etiquetas: , , , , ,