Vet aquí una de les estrenes més esperades pels qui els agraden aquests dos gèneres alhora tan allunyats i tan propers: l’òpera i les marionetes. Subtitulada ‘òpera mecànica per a marionetes automatitzades’, ‘El somni de Gulliver’ (veure web aquí) és un verdader tour de force d’aquest gran enginyer, músic, escenògraf i home de teatre que és Roland Olbeter, inventor d’alguns dels artefactes més sorprenents i coneguts de La Fura dels Baus, i creador a la vegada de tot un món mecànico-sonor construït amb instruments electro-acústics robotitzats de la seva invenció, amb els que ha fet ja diverses òperes i que, en la proposta actual, és la base sonora de tota la música, composta per Elena Kats-Chernin. Les veus dels personatges, enregistrades, són de tres magníficats cantants: la soprano Claudia Schneider, el tenor Antoni Comas i el baríton Joan Martín-Royo.
Vaig poder assistir a un assaig al local on l’equip s’ha instal·lat per a les proves finals abans de l’estrena aquest divendres 8 de juliol al Teatre LLiure i vaig quedar realment impressionat per la feina i els resultats obtinguts. Com ha dit el mateix Roland en algunes entrevistes, el seu objectiu és donar vida a un univers fet de màquines que són les mateixes que accionen les cadenes de producció per a la fabricació de cotxes, avions, vaixells o electrodomèstics. No en va un dels principals socis dels seus espectacles és Festo, una de les principals empreses fornidores de tecnologia punta del món. Un espectacle, el de Roland, que si s’hagués de pagar tot pel seu cost real, pujaria xifres exorbitants, només comparables a les de les grans produccions d’òpera o fins i tot encara més amunt.
No parlarem aquí de la música, terreny del que no en sóc especialista, però sí dels cantants, dos dels quals, la soprano Claudia Schneider i el tenor Toni Comas, tenen una llarga experiència de teatre visual en haver participat en nombrosos muntatges de Carles Santos, un altre inventor d’universos, o amb la mateixa Fura dels Baus. Dos còmplices de l’escena de l’avantguarda barcelonina que no podien no haver estat en aquesta nova òpera de marionetes. Crec que Roland Olbeter ha tingut sempre una passió secreta pel teatre de marionetes (i evidentment per l’òpera), que ara ha pogut exterioritzar amb aquest desplegament d’idees i d’invents de tanta vistositat i atreviment. El seu teatret mecanitzat i robòtic és un instrument que sens dubte obre un camp de futur del tot apassionant. Un projecte que té els seus antecedents en les òperes mecàniques del Barroc o en el Karakuri Nyngio, en la versió d’escenari o Butai Karakuri, aquest teatre automatitzat que es feia al Japó al segle XVIII.
Gulliver és un somni sideral, un viatge de descobriment que busca els secrets de l’univers, els espais de múltiples dimensions, les cares que s’amaguen darrere de l’ocult, un viatge que lògicament és interior, a través de la subjectivitat del personatge que es cerca a si mateix. I per això són tan importants les imatges de vídeo, compostes per Esterina Zarrillo, habitual col·laboradora d’Olbeter, perfectament sincronitzades a la sonoritat de les veus humanes dels tres cantants i de l’electro-acústica de les màquines musicals de Roland. Les marionetes estan fetes per l’escultor Nico Nubiola, d’impecable factura.
L’autor s’ha volgut centrar en la idea d’un teatre de marionetes tradicional, dels que tenen una boca i una estructura al seu entorn que amaga als titellaires i les marionetes quan aquestes no surten a l’escenari. Un teatret que fins i tot va sobre rodes, ja que tota aquesta maquinària Olbeter la posa damunt d’un remolc, amb la intenció de que l’espectacle es pugui fer per les places dels pobles. Ara bé, allà on normalment s’amaguen els manipuladors, aquí s’amaguen els motors, els cables, els quadres elèctrics i els diferents mecanismes, d’una sofisticació difícil d’imaginar, tal és la seva complicació.
En aquesta òpera, tota l’acció està automatitzada, és a dir, no hi ha cap personatge o element escènic que es mogui per l’acció de la mà humana. Els humans (que són uns quants) es troben als controls dels ordinadors i de les taules de so i llum que gestionen el funcionament del conjunt, i que sincronitzen un plegat d’elements dispars, des del vídeo, la música, les diverses marionetes de fil que apareixen i canten, la cara gegant de Gulliver que ens parla des de la seva subjectivitat, uns titelles mecànics sincronitzats que semblen fileres de robots i que constitueixen el cor, la barca en la que navega Gulliver, per dins i per fora del teatret, una figura plana articulada que representa una de les feminitats de l’obra, així com l’acció de dos instruments musicals robotitzats que s’accionen de tant en tant, situats als dos costats de la boca de l’escenari, com si fossin unes trompetes que s’alcen quan ho decideix el director. Les seves intervencions donen un to d’elevat barroquisme mecànic, sobretot quan es barregen amb les imatges en vídeo que multipliquen les perspectives dels instruments.
Obra filosòfica i iniciàtica, que serveix a l’autor per situar-se enfront de les grans qüestions, que no són només les metafísiques -la vida i la mort, el temps, el passat i el futur, l’amor i la renúncia, la luxúria i el terror-, sinó també d’altres de més pràctiques: com podem imaginar un teatre de marionetes completament automatitzat? És possible fer una òpera on la tecnologia mana per damunt dels humans? Cap a on ens porta l’actual tecnologia i com els humans ens situem enfront d’ella? Potser el més interessant del treball d’Olbeter sigui el fet d’acceptar i partir del món tecnològic per, des d’aquí, reivindicar els valors de la creació i de la llibertat. Dos conceptes que solen anar junts i que marquen el camí de l’autor i d’aquesta obra que és sobretot una aventura de coneixement.
Un espectacle de marionetes que planteja no poques qüestions del futur dels humans i del gènere de les marionetes.
Val la pena citar com la companyia resumeix l’òpera i explica el seu funcionament i la seva mobilitat:
‘Tots els elements de l’espectacle ─les marionetes, el vídeo, els llums, el so i els efectes especials─ es manipulen mitjançant un show control, un “cervell” que centralitza el moviment de les marionetes amb servomotors i pistons pneumàtics. El resultat és una sincronització i reproducció òptimes.
L’espectacle és autosuficient i només requereix d’una presa de corrent per funcionar. És per això que l’equip tècnic és mínim ─màxim tres persones─, que s’ocupa del muntatge i desmuntatge i del control de tots els elements de la representació.
El remolc que conté la caixa escènica es transporta amb un turisme.
És possible programar-ne diferents funcions diàries.’
