No podia haver acabat millor el Festival Internacional de Teatre de Titelles de Valls, el Guant 2016 (veure aquí): ‘Festa d’Aniversari’ de la companyia italiana Bambabambin, amb Paolo Rech com a manipulador solista i Gigio Brunello com a autor i director de l’obra, va resultar ser un espectacle tan rodó com excepcional, una opinió corroborada pel públic familiar que va acudir al Teatre Principal de la ciutat, amb aplaudiments prolongats i una manifesta satisfacció de pares i nens.

Guant 2016, Paolo Rech
Paolo Rech amb l’Arlequí i el Conill.

En efecte, poques vegades ens trobem amb una obra que, partint de la forma tradicional del teatre de titelles, amb alguns dels seus personatges icònics, com és el cas d’Arlequí -la màscara pròpia de la regió del Veneto, que és d’allà on venen aquests titellaires-, es distancia alhora de la tradició i s’endinsa envers un llenguatge i una història del tot insospitats.

Ens trobem aquí amb un dels dramaturgs que ha escrit per a titelles i per al teatre d’objectes més reconegut i interessant de l’àmbit europeu: Gigio Brunello. Conegudes són les seves col·laboracions amb Gyula Molnár (un dels iniciadors contemporanis d’allò que s’ha acabat denominant ‘teatre d’objectes’), amb l’obra ‘Macbeth all’improvviso’, que va guanyar el 2002 nombrosos premis, o l’obra ‘La Llegenda del conill volador’ escrita i dirigida per ell per als titellaires Alberto di Bastiani i Salvador Puche.

Guant 2016, Paolo Rech, el Lleó
El Lleó.

‘Festa d’Aniversari’ és de fet la segona part d’una obra protagonitzada també per Arlequí i el petit conill, en la que Brunello va voler donar un tomb a la comèdia tradicional de titelles a Itàlia, introduint uns elements de clara distorsió i uns mecanismes dramatúrgics que situen l’obra en els registres de l’absurd i d’una comicitat fresca i surrealista. Els personatges són quasi bé els mateixos: Arlequí, el Conillet, el Lleó, el Dimoni, Colombina i en aquesta segona història, la tieta del Conill, un ós que busca el seu cap. Però allò que teixeix la història i que ens condueix pels camins d’un humor genuí, és la lògica de la relació que uneix els personatges entre si.

En realitat, i com ens explicava el mateix Paolo Rech en acabar la funció, a l’obra no hi passa res de significatiu, simplement els personatges es relacionen segons uns codis arbitraris que tanmateix estan perfectament establerts i que funcionen com un mecanisme de rellotgeria. La coherència del conjunt és estricte i impecable, però les raons que la sustenten responen a una lògica que té a veure amb el joc, amb la imaginació dels nens quan juguen a inventar-se històries perquè si, a fixacions gratuïtes que tots tenim per a un objecte, un animal o una persona. La figura del Lleó, col·locada permanentment dalt del castellet, n’és un exemple: la seva funció és rugir cada vegada que es diu la paraula ‘nen’. Mentre no la sent, dorm com fan tots els lleons la major part del dia. D’aquesta manera, les intervencions del Lleó es presten a tota mena d’equívocs i de sorpreses dels personatges, en sentir un rugit quan menys s’ho esperen. O no fent-lo, quan se n`oblida i un dels personatges l’esperava.

Guant 2016, Gigio Brunello
Gigio Brunello amb el seu Arlequí.

També el personatge del titellaire forma part de la història, amb intervencions sempre subtils i gràcies a la presentació que fa de l’obra al principi. Potser sigui el Lleó un representant directe seu, en tractar-se d’una figura aliena però alhora sempre present, obligat a rugir i a tirar de la corda que li obra la boca cada vegada que sent ‘nen’.

Paolo Rech borda la senzilla i alhora complexa dramatúrgia de Brunello, amb una manipulació impecable i un ritme tranquil però precís i ple de vitalitat, vencent el tarannà sempre desmenjat dels personatges -les seves tensions no tenen res a veure a la comèdia de garrotades dels putxinel·lis- els quals però es belluguen com si fossin en una comèdia de molta acció dramàtica. El resultat és hilarant amb l’afegit clau d’un humor intel·ligent, fresc i original, de manera que el públic se’n va content no només perquè ha rigut i s’ho ha passat pipa, sinó perquè ho ha fet tastant obertures de l’esperit que fins llavors no coneixia.

Una obra que hauria de girar pels tots els escenaris del país.

Exposició de Jesús Atienza i presència del Senyor Guant.

Al vestíbul del preciós Teatre Principal de Valls es va instal·lar l’exposició ‘Capturar l’alè’, del fotògraf Jesús Atienza, la qual procedeix del Institut del Teatre de Barcelona.

Guant 2016, Teatre Principal de Valls
Façana del Teatre Principal de Valls.

L’exposició mostra els retrats d’alguns dels més importants titellaires del país, un tema que Jesús Atienza ha treballat des de fa molts anys. Un interès, el seu, per a aquest art que es fa amb l’animació de figures, però sobretot pels artistes que s’hi dediquen, com si pel fet de moure titelles, aquestes persones tinguessin als rostres les marques dels curiosos desdoblaments als quals es dediquen.

Guant 2016, Eudald Ferré
Eudald Ferré, director del Guant, amb algunes de les fotografies exposades de Jesús Atienza.

Eudald Ferré, reconegut titellaire de Valls i director del Guant, té molt clar que un festival dedicat als titelles ha de mostrar un ampli ventall de les possibilitats del gènere, capaç d’incloure exposicions com la d’Atienza, però també ninots grans dels que es passegen pels carrers de Catalunya en dies de festa.

Guant 2016, El Senyor Guant
El Senyor Guant i la seva comitiva.

És per això que va idear un dia la figura d’un capgròs amb el nom de Senyor Guant, personalització noble i festiva del festival, el qual té per funció sortir al carrer amb la seva petita banda musical que l’acompanya, i atraure als nens i a les famílies perquè el segueixin i vagin al teatre on hi ha funció.

Així ho va fer aquest diumenge, acabant d’omplir amb la mainada arreplegada el Teatre Principal, i oferint dins del vestíbul una singular actuació: el barret se li obre per dalt, i del seu interior sorgeixen unes figuretes que realitzen davant del públic un castell, lògic per altra part en ser Valls la població que disposa del Museu Casteller de Catalunya. Uns peculiars castellers, això sí, en estar encarnats pels personatges principals de la tradició titellaire: l’heroi putxinel·lesc, el dimoni, la mort i la heroïna que fa d’anxaneta. En una sola figura, Eudald Ferré va aconseguir ajuntar diferents móns de l’animació popular capaços de confluir tots en un nom i un esdeveniment: el Guant de Valls.

Guant 2016, El Senyor Guant
El Senyor Guant munta el seu castell.

Etiquetas: , , , , ,