(Núria Lozano i Joan Alfred Mengual a l’escenari)

Hem pogut veure aquest darrer cap de setmana a La Puntual de Barcelona l’espectacle ‘Una poma, un pomer’ a càrrec de la companyia De Paper, amb direcció d’Eudald Ferré. Una obra que, com el mateix nom de la companyia indica, utilitza un llenguatge escènic basat en el paper i el cartró.

Es tracta d’una aposta que enllaça amb no poques línies de treball a Europa, algunes dotades d’una llarga tradició en el temps, però que aquí no són tan freqüent, tot i que n’hi ha hagut unes quantes -des dels coneguts teatrins casolans que venen de ben antic fins als treballs de companyies històriques com La Claca en alguns dels seus espectacles, o els Aquilino Magic Circus, entre altres.


Així mateix, no ens hem d’oblidar del ‘teatre planista’, tal com el va batejar un pioner a Europa en aquest llenguatge, l’artista i dissenyador gràfic Hermenegildo Lanz, quan els anys vint va muntar amb la tècnica dels papers pintats ‘El Misterio de los Reyes Magos’ a Granada, junt amb Federico García Lorca i Manuel de Falla, o els titelles i l’escenografia de l’òpera ‘El Retablo de Maese Pedro’, amb música de Manuel de Falla (veure aquí).

La gràcia de Joan Alfred Mengual i Núria Lozano, els dos artistes creadors i intèrprets de l’aventura (ella en la música i les cançons, ell en la manipulació i la veu dels diàlegs dels personatges, els dos fent gala de contenció, mesura i d’una distingida presència), és que utilitzen el format del quadern lligat per espirals que els serveix per ‘canviar de full’ sempre que ho necessiten. Els personatges i els elements escènics que intervenen estan pintats en els fulls que es van mostrant seguint el ritme d’una dramatúrgia molt ben estudiada, clau de l’espectacle, i que compta amb la mirada i la direcció escènica d’Eudald Ferré, que ha sabut cosir músiques, lletres, imatges i pàgines que s’exhibeixen a mesura que els quaderns van canviant de full, muntats ens una mena de piràmide plana sobre una taula a l’escenari.

Núria Lozano amb un dels seus instruments.

L’espectacle de Mengual i Lozano bé se’l podria definir com un musical per a nens petits, basat en cançons populars la majoria com la coneguda ‘Deu pometes té el pomer…’, que centre el contingut de l’obra. Importa aquí destacar la coherència que hi ha entre text, música, imatge i manipulació, una conjunció molt ben resolta, com hem dit abans, pel magnífic cosit dels elements. Fruit d’aquesta il·lació equilibrada del component visual de la proposta, l’obra capta quasi bé hipnòticament l’atenció dels nens, ja que cada escena és una sorpresa per a l’espectador.


A La Puntual, De Paper va presentar la versió petita de l’espectacle, ja que en disposen d’una altra on els elements que entren en joc s’incrementen amb la incorporació d’una càmera de vídeo que filma en directe les imatges dels quaderns mentre es van projectant en una pantalla. És a dir, incorporen complexitat visual a la senzillesa aparent del llenguatge, multiplicant els efectes d’emmirallament i de distanciació de les imatges, cosa sempre d’agrair en el teatre de titelles.

Filigrana, minuciositat, brodaria, pulcritud i exquisidesa serien les paraules claus que ajuden a situar la feina de De Paper en el seu tractament visual de les cançons. Més una acurada il·lació rítmica de les accions, marcada d’una banda per la música i de l’altra, per l’ull savi d’una mirada escènica en la mesura del temps. El públic va sortir molt content de La Puntual, amb noves idees al cap de com explicar històries als nens.

Etiquetas: , , ,