“Ja fa més de cinc anys que dediquem cada minut lliure de la nostra vida a l’activitat marionetística. Pot sonar ridícul, però la veritat és que ens fiquem al llit i ens despertem pensant en titelles. Això és el que constitueix una obsessió.” Henrique Delgado(1), una figura clau que ens presenta Rute Ribeiro.

Henrique Delgado con Teófilo

Henrique Delgado amb Teófilo.

Henrique Delgado és una figura ineludible en la història del teatre de titelles de Portugal. Va ser un gran investigador d’aquesta art, a la qual va dedicar tot el seu temps, estudiant i escrivint sobre diversos aspectes. Els seus articles són molt importants, una autèntica referència, ja que sense el seu treball incansable i meticulós s’hauria perdut per sempre una informació clau per a l’anàlisi dels titelles portuguesos.

Però qui va ser Henrique Delgado? El primer cop que vaig sentir el seu nom tenia quinze anys. Em trobava a l’antic Museu da Marioneta, que llavors era a l’Alfama, durant una visita escolar, amb la meva classe. Recordo que em van dir que Delgado havia estat un important historiador dels titelles a Portugal. No sé per què, però em va interessar molt aquella figura.

Anys més tard, com a marionetista i estudiosa del teatre de titelles, vaig poder aprofundir en la qualitat del seu treball gràcies als béns que hi ha al Museu da Marioneta de Lisboa, cedits amablement pels seus familiars.(2) Hi demostra una absoluta dedicació a l’estudi dels titelles, no només com a investigador sinó també com a creador. Per desgràcia, la seva mort prematura, quan només tenia 33 anys, víctima d’un tumor cerebral, va impedir la continuació dels seus estudis i va representar una pèrdua que podem qualificar de dany irreparable per al teatre de titelles a Portugal.

El que provoca un gran impacte de seguida és la quantitat de material que va generar en tan poc temps, aproximadament entre el 1964 i el 1971, que aborda diversos aspectes d’interès filològic, etimològic, etnològic i sociològic. A més, també cal tenir  en compte el seu esforç per difondre el teatre popular portuguès a escala nacional i internacional. Això també revela com de diferent podia haver estat l’escena dels titelles de Portugal, des de la seva mort fins al present, i sobretot tot el que s’ha perdut, especialment quant a repertori, titelles i investigació.

Henrique Louis Delgado das Neves va néixer el 22 de febrer del 1938 a Lisboa. El 1963 comença a treballar a les oficines administratives de la CAL, la Companyia d’Aigua de Lisboa, sota la direcció d’Henrique Trinidad, un amant del teatre de titelles que es dedicava al desenvolupament artístic i cultural de la Casa do Pessoal (Casa del Personal) de l’empresa. Trinidad es converteix en el seu amic i col·laborador, i fa que s’interessi pel teatre de titelles amb el grup fundador de Robertoscope, una iniciativa dirigida als nens.

Henrique Delgado va col·laborar en l’organització d’aquest grup amateur, i hi va fer múltiples tasques, com dibuixar i pintar pancartes, telons de fons, accessoris, constuir caps de titelles, de fusta i pasta de paper, titelles de guant, a més d’escriure textos originals.

En aquest context, s’encarregà de fer la investigació sobre titelles, amb l’objectiu d’adquirir més coneixements i alhora enriquir la biblioteca de la Casa do Pessoal. L’organització d’aquesta biblioteca especialitzada, amb diversos volums i en diversos idiomes, li va permetre estudiar en profunditat la teoria i la tècnica dels titelles.

Entusiasmat, un cop que ja havia alimentat un gran interès per aquest camp, inicià una àmplia investigació pel seu compte i la tasca d’assessorament, la qual cosa el va portar a participar en diverses iniciatives.

Al final del 1967 va crear i va dirigir el Teatro Lilipute. El debut, favorablement acollit per la crítica, va ser al gener del 1968 amb l’obra O Rei Ardeu i amb la col·laboració literària del periodista, escriptor i crític Mario Castrim (1920-2002), autor del text.

Paral·lelament, la seva gran influència en el desenvolupament i l’estudi dels titelles es desenvolupa a través dels nombrosos articles publicats a la premsa de l’època. El seu primer article va ser publicat quan ell tenia 26 anys al diari A Voz de Moçambique (7 de març del 1964), titulat “Títeres e Marionetas. Dois espectáculos populares”, i hi discuteix i sosté la importància dels titelles, i defensa que també han de tenir el seu lloc d’honor al costat dels actors de carn i ossos.

Els descobriments

El període de recerca sobre titelles i titellaires populars portuguesos se centra sobretot des del final del 1966 fins que va morir, el 1971. Delgado comença amb una reunió amb el bonecreiro popular António Dies (3) (19? -1986), que va participar en el rodatge de Don Roberto (1962), dirigit per José Ernesto de Sousa (1921-1988). En assabentar-se per António Dies que existien barraques de fira en què s’exhibien titelles de guant i de fil, va quedar totalment sorprès, ja que ni tan sols imaginava que a Portugal hi hagués titelles.

Uns dies més tard descobreix l’existència, fins llavors gairebé desconeguda, dels Bonecos de Santo Aleixo per les descripcions de l’etnomusicòleg Michel Giacometti (1929-1990). Delgado s’hi havia posat en contacte perquè necessitava consultar la documentació sobre la història del teatre de titelles a Europa. A partir d’aquí comença la seva investigació de veritat, a la qual dedica tot el seu temps, desenvolupant un autèntic treball de camp buscant minuciosament entre els titellaires populars portuguesos. Però no va ser fàcil per guanyar-se la seva confiança i convèncer-los que parlessin sobre les seves experiències, recelosos com eren davant de qualsevol sospitós i gelosos dels seus secrets. Recorre milers de quilòmetres, sovint per pobles on només s’hi podia arribar amb moto o bicicleta. Envia desenes de cartes i nombrosos documents de consulta i recopila una biblioteca personal important, tot i ser sempre conscient d’estar molt lluny d’obtenir resultats definitius.

El 1967 es convertí en el responsable de la secció “Bonifrates” de la revista portuguesa Plateia (4), en la qual publicà reportatges sobre el teatre de titelles i importants entrevistes a diversos titellaires, resultat de les seves investigacions, la qual cosa li va servir per difondre el seu art al públic general.

Un gran treball de divulgació

Henrique Delgado va treballar esporàdicament en moltes publicacions portugueses: Autores, Vértice, Vida Mundial, Seara Nova, O Comércio do Porto, O Século Ilustrado, República, Diário de Lisboa, Diário Popular, A Capital, O Século, Diário de Notícias, Flama e A Voz de Moçambique, entre d’altres.

Llegint els seus articles es pot sentir la seva ansietat i preocupació. Henrique Delgado considerava que Portugal era “un veritable museu del teatre de titelles tradicional en viu” (5) i s’enfronta a l’oportunitat única de donar a conèixer tota aquesta realitat. Però també era una cursa contra el temps, perquè va viure en una època de transició en la qual els vells bonecreiros tradicionals portuguesos estaven desapareixent i, amb ells, també el seu estil de vida i el seu repertori, que havien anat passant oralment de generació en generació, i una tota la història de centenars de titelles. Aquesta obsessió i la frustració per la falta de suport el turmentà contínuament.

En paral·lel a aquest estudis, escriu sobre la història del teatre de titelles o del perfil dels titellaires que desenvolupaven diversos projectes artístics i educatius, com Lilia da Fonseca (6) o Lena Perestrelo, entre d’altres. També va intentar, en la mesura del possible, entrevistar titellaires estrangers que actuaven a Portugal, com Philippe Genty.

Cal destacar que molts dels articles que va publicar no eren pagats, però aquestes iniciatives eren part dels seus objectius principals, que considerava una autèntica missió: promoure i contribuir al coneixement dels titelles de Portugal al seu propi país i a l’estranger.

En aquest sentit i amb un gran esperit d’iniciativa, comença per enviar nombroses cartes a titellaires, experts i investigadors del teatre de titelles d’arreu del món, amb els quals estableix i manté contactes regulars. En aquelles cartes, va enviar diverses col·leccions de fotos de titellaires portuguesos d’aquell temps, sobretot dels Bonecos de Santo Aleixo, que van tenir una recepció summament positiva, ja sigui amb la publicació dels seus articles o amb el desig de visitar Portugal, com li expressà, per exemple, George Speaight (1914-2005). Un bon retrat d’aquestes relacions és la important correspondència que va mantenir amb els investigadors més importants en el món dels titellaires i les marionetes, com A. R. Philpott (1904-1978), George Speaight, Hans R. Purschke (1911-1986), Paul-Louis Mignon i Bussell Jan (1909-1985), entre d’altres.

Gràcies a aquestes relacions, els seus articles es publiquen en diverses revistes i diaris d’arreu, principalment sobre els Bonecos de Santo Aleixo, al voltant dels quals desenvolupa investigacions importants que desperten la curiositat de titellaires i molts dels investigadors estrangers que vénen a visitar Lisboa, com Dan Kirchner, director del Puppetry Theatre of South Africa, o Daya Samaratunga, d’Sri Lanka, i va impulsar la difusió internacional del teatre de titelles portuguesos en un moment en què era molt poc conegut. El seu pare, Luis Delgado Neves, compta que es van publicar articles en “16 revistes i diaris d’onze països”, perquè Henrique Delgado coneixia diversos idiomes.(7)

Del local i el global

El 1968 es va fer membre de la British UNIMA i d’UNIMA France, i es va convertir en col·laborador i corresponsal de diverses revistes d’UNIMA, des Puppet Post, dirigida per Philpott, de l’Educational Puppetry Association (EPA), a The Puppet Master: the Journal of British Puppet and Model Theatre Guild, passant per les revistes alemanyes Perlicko-Perlacko i Figurentheater, entre d’altres.

En la correspondència amb Philpott,(8) queda retratat el seu esforç per mantenir una investigació digna i les dificultats que hi tenia. L’amistat amb Philpott es reforça a cada carta, i Delgado hi comparteix els retrocessos socials i polítics de l’època i l’opressió que sent pel règim portuguès d’aquell moment, O Estado Novo, que paralitzava la cultura i condicionava absolutament la llibertat artística. A les cartes hi explica com era de difícil la vida artística a Portugal, el problema de la censura, la prohibició, per exemple, la representació de l’obra O Judeu (El Jueu) del dramaturg Bernardo Santareno (1920-1980), de qui era amic , i arriba a comparar la vida dels intel·lectuals a Portugal amb la d’Antonio José da Silva, el Jueu.(9)

També són molt importants els seus treballs sobre els carros ambulants dels titelles de fira. Quan es fa conscient de la seva existència, escriu diversos articles sobre Manuel Rosado (1909-1919?), que va arribar a tenir un pavelló de “6 x 22 metres”, i sobre Joaquim Pinto (1899? -1968). A través de les seves entrevistes podem conèixer una forma de guanyar-se la vida —actualment extingida— de famílies que viatjaven pel país de fira en fira, presentant espectacles de titelles de guant i de fil, i portant orquestres.

En una de les seves visites a Manuel Rosado, Delgado va descobrir un escenari per a titelles únic i molt pràctic, del qual publica un article a Plateia i també a la revista alemanya Perlicko-Perlacko.(10) Els béns de la col·lecció de titelles de Manuel Rosado es troba al Museu da Marioneta i és realment impressionant.(11)
En els articles sobre Joaquim Pinto, que va morir poc després, podem adonar-nos de la importància que era el conjunt de titelles que havia pertangut a la seva família durant generacions i que, per desgràcia, la gran majoria es va perdre, igual que els repertoris respectius.

Hi ha una quantitat considerable d’articles sobre els Bonecos de Santo Aleixo. És un veritable plaer assaborir les entrevistes amb l’equip “original” dels bonecos, a Manuel Jaleca (1893-1976) o a Talhinhas Antonio (1909-2001), així com les descripcions de les nits amb ple de camperols que assistien a les seves representacions i arribaven a gaudir plenament de les cinc o fins i tot vuit hores d’espectacle. També recull una part del seu repertori i és implacable en la difusió nacional i internacional d’aquest grup tan peculiar.

Ell també va escriure sobre bonecreiros populars que es presentaven en fires, parcs, carrers i platges, fent visibles els problemes i dificultats en què vivien. També hi coneixem Clarinda de Azevedo, una titellaire que sabia utilitzar la llengüeta! Ens parla d’Henrique Duarte, germà de Joaquim Pinto, o d’Augusto Sergio, que tenia una mena de refugi triangular força curiós que va cridar l’atenció d’Henrique Delgado, encara que també de George Speaight i de Howard Tom, com s’afirma en una carta a Philpott.

En termes de la història del teatre de titelles, també cal assenyalar les seves contribucions a la investigació sobre “bonifrates de capa” i “títeres de porta”, amb l’enviament d’imatges a Hans R. Purschke, a més dels seus últims estudis, en què es va centrar en l’origen de la paraula portuguesa “bonifrate”.

Una carrera truncada

A més dels seus estudis, Henrique Delgado va defensar l’ús dels titelles a les escoles, va impulsar diverses iniciatives en aquest sentit i fins i tot va impartir cursos de titelles. Un cop més, va ser innovador, ja que a Portugal s’havia fet molt poc en aquesta àrea, a part que els llibres dedicats a aquesta art eren molt escassos. Per això, un dels seus desitjos era fer un manual de els titelles.

Al final del 1969 va rebre una beca de la Fundació Calouste Gulbenkian per estudiar el teatre de titelles i la seva activitat a Portugal. El seu pla de treball reflecteix la seriositat de la seva investigació: realització de tres monografies, una sobre l’activitat dels Bonecos de Santo Aleixo, una altra sobre l’activitat dels teatres de titelles de fira i una tercera sobre l’activitat dels teatres de titelles no populars, sobre el període dels últims cent anys. També volia organitzar un àlbum amb fotos de titellaires, titelles, escenaris i altres materials; fer un registre del repertori tradicional, i elaborar un diccionari de titellaires.

Henrique Delgado preveia que tot aquest treball estaria complet al final del 1971, però per desgràcia la seva malaltia no va permetre que aquest projecte s’acabés de concretar.(12) La notícia de la seva mort va ser notícia en publicacions portugueses i estrangeres, que tenen en comú el fet l’expressar la tristesa per una mort tan prematura i les seves dramàtiques conseqüències per a la història dels titelles de Portugal.

L’escriptor portuguès António Torrado, en una entrevista, va parlar dels seus records d’Henrique Delgado. El veia com un investigador que es prenia el seu treball com un autèntic científic, de forma molt meticulosa i exigent, que va viure totalment dedicat, gairebé obsessivament. La seva obra reflecteix el retrat d’una època i un home notable avançat al seu temps que volia la llibertat creativa i desenvolupar l’art dels titelles a Portugal, però que per damunt de tot… respirava i vivia per al teatre de titelles.

Notes:

(1) Delgado, Henrique; Pla de treball per un any d’activitat (inèdit) – Fonts per a una història de Bonifrates, primer volum; Museu da Marioneta de Lisboa, col·lecció Henrique Delgado.

(2) Els treballs d’Henrique Delgado van arribar als nostres dies gràcies a la dedicació incommensurable de la seva família i, més concretament, de la seva mare, Maria Eugénia Delgado, i de la seva filla Maria José Delgado, que va donar els béns del seu pare al Museu da Marioneta. Un agraïment especial al Museu da Marioneta per la consulta i la cessió d’imatges per a aquest article i per fer possible una publicació sobre Henrique Delgado.

(3) Un dels titellaires populars més cèlebres, que va presentar la seva experiència i coneixement a João Paulo Seara Cardoso (1956-2010), director artístic del Teatro de Marionetas de Porto, que el va acompanyar al final de la seva carrera i va recrear part de seu repertori.

(4) Revista portuguesa d’espectacles, especialment de teatre i cinema, que va existir entre 1951 i 1986.

(5) Delgado, Henrique; “Preàmbul” (inèdit); Titellaires portuguesos; Museu da Marioneta; col·lecció Henrique Delgado.

(6) Lilia da Fonseca (1906-1991): escriptora i fundadora del Teatro de Branca-Flor. Per a més informació, vegeu Ribeiro, Rute; Branca-Flor: o Teatro de Lilia da Fonseca (1962-1982); Lisboa, Museu da Marioneta / EGEAC, 2007.

(7) Delgado, Luis Marqués, “Paraules d’un pare”, a Fuentes para uma historia dos Bonifrates, primer volum; Museu da Marioneta, col·lecció Henrique Delgado.

(8) Aquesta correspondència és part dels béns d’Henrique Delgado del Museu da Marioneta.

(9) António José da Silva, el Jueu (1705-1739). Dramaturg portuguès mort per la Inquisició. Les seves òperes de titelles presentades al Teatro do Bairro Alto, a Lisboa, van conèixer un gran èxit a la seva època.

(10) Delgado, Henrique; Kapuzen-Puppenspieler, p. 15 (1970).

(11) A més d’altres titellaires “descoberts” per Henrique Delgado.

(12) En la correspondència amb Philpott, Delgado li va confiar que volia publicar un llibre en anglès sobre el teatre de titelles tradicional, una intenció que va trobar el ferm suport de Philpott i fins i tot va arribar a posar-se en contacte amb Tom Howard (director del Chelsea Puppets Theatre Group i membre líder del British Puppet and Model Theatre Group i la Secció Anglesa d’UNIMA). Un altre projecte que la seva mort prematura no va deixar fer.

Ribeiro, Rute; Henrique Delgado: contributos para a história da marioneta em Portugal. Lisboa: Museu da Marioneta/EGEAC, 2011.

Per veure el text original en portuguès, consulteu el reportatge publicat a Titeresante.es.