(Titelles fets a l’escola. Fotografia de Cris Buenaño)

Avui els venim a parlar d’un projecte singular, no és un espectacle, no és un taller, es tracta d’un projecte que ha anat creixent durant dos anys en uns dels barris de Barcelona que més ha connectat amb la tradició titellaire de la ciutat.

El barri de Roquetes situat a Nou Barris, s’ha convertit en un punt de referència per als titellaires a partir de La Titellada, la Mostra de Titelles de Roquetes, un festival que l’any passat va arribar a la seva 17a edició, un compromís de visualització dels titelles liderat per l’Associació Titellaire de Roquetes. A aquesta iniciativa, que ha aconseguit mantenir-se en el temps, s’afegeix un altre festival: El Ròmbic, Festival de Teatre de Titelles per adults de Barcelona, amb 9 edicions.

Fotografia de Cris Buenaño

Sens dubte el treball d’entitats i equipaments culturals de Nou Barris ha donat els seus fruits, i és per això que cada vegada més, trobem projectes d’interès en aquesta zona perifèrica de Barcelona. És el cas del projecte TOB, un projecte pedagògic que s’està fent a l’Institut Escola Turó de Roquetes i que té com principal eix d’actuació el Teatre d’Objectes.

Momo i Thomas Louvat. Fotografia de Nico

Per a endinsar-nos en aquesta experiència, hem fet una entrevista a Momo, artista llicenciada per l’institut del teatre i especialitzada en teatre físic i d’objectes, i a Thomas Louvat, la persona que porta la mediació des del programa de cultura i educació del Pla de Barris.

Com neix aquest projecte?

Thomas:

El projecte neix de la voluntat de la direcció del Centre Educatiu d’integrar de manera transversal la pràctica artística a l’aula. D’una banda hi ha una voluntat de dotar el centre educatiu d’un projecte singular, que li doni una identitat pròpia. De l’altra banda, la tradició del barri de Roquetes amb les titelles. Per això es decideix crear un eix singular d’arts escèniques i teatre d’objecte.

Representació. Fotografia de Cris Buenaño

Què vol dir l’eix singular?

Thomas:

L’eix singular és una modalitat del programa CAIXA D’EINES. Parlem d’eix singular quan un centre educatiu estableix una disciplina artística com a eix vertebral del centre, amb incidència a l’alumnat de tots els nivells educatius. Generalment s’implementa en instituts escoles de nova creació ja que permet donar continuïtat educativa, facilitant el pas de primària a secundària i reduint l’abandonament escolar.   

L’eix singular d’arts escèniques i teatre amb objectes és un projecte de la CAIXA D’EINES, programa de cultura i educació del Pla de Barris de l’Ajuntament de Barcelona, co-dissenyat amb la direcció de cultura i educació de l’Institut de Cultura, el Consorci d’Educació de Barcelona i l’Associació 30 de Febrer que també s’encarrega del seu desplegament.  

Com es va rebre el projecte des de l’equip pedagògic?

Thomas: El desplegament d’un projecte així necessita temps i treballar per fases. Per això i d’entrada, es va planteja treballar a tres anys vista.

Provant amb les ombres. Fotografia de Cris Buenaño

Es va decidir instal·lar l’eix singular durant el primer curs a primària, amb una explicació a l’inici de curs al claustre seguit d’una formació de sensibilització a les arts escèniques i el teatre d’objectes. La formació va marcar un abans un després. Vam passar del desinterès o la desmotivació a la percepció de les pràctiques artístiques com una eina real per a l’aula.

Momo: Els primers mesos de l’arribada del projecte al centre, van ser uns mesos intensos de sensibilització, introducció i sobretot coneixement mutu per començar a encaminar i a dissenyar el projecte.

Entendre’ns i començar a construir aquest espai comú indefinit i nou, no va ser cosa fàcil, però des de l’inici hi va haver molta escolta i obertura per part de tothom per tal de confiar i remar juntes en el nou projecte.

Fotografia de Cris Buenaño

Thomas: A partir del segon curs, es reprodueix la mateixa metodologia amb el professorat de secundària, on es treballa des de les optatives artístiques amb processos de creació.

Enguany serà el tercer any i després de dos cursos veiem com l’eix singular passa d’una idea conceptual a un projecte real on la implicació de l’equip educatiu és cada vegada major i els infants i docents tenen present l’imaginari del teatre amb objectes en el seu aprenentatge a l’aula.

Els alumnes, com viuen el contacte amb els titelles?

Momo: Els alumnes van rebre el projecte molt positivament des de l’inici. L’entusiasme de l’alumnat va ser molt bo. La curiositat de la canalla és una força molt positiva, es van entregar a jugar i a aprendre.

A primària, per exemple, ha sigut molt positiu en tot moment. El teatre d’objectes, com a concepte, era quelcom nou tant per als infants com per als docents, i és a través de tirar-se a la piscina en les sessions de treball, que han anat coneixent la disciplina i el joc sense filtres.

Fotografia de Cris Buenaño

Per altra banda, la construcció i creació  dels titelles és una part en la que es gaudeix molt. Sempre s’ha intentat que la construcció la fessin els i les alumnes, que cadascú construís el seu titella o, si eren en grup, que tothom participés en el procés de construcció i creació. Aquest any ha sigut molt gran la feina feta; s’han creat titelles de mitjó per als més petits de 1er, siluetes per a les ombres, titelles de paper maché i vestides a 3er, titelles amb testos i materials a 4rt, de tela i articulades a 5è, vestides i cosides pels alumnes, i a 6è es van fer uns materials audiovisuals diferents.

A secundària la relació amb els titelles ha sigut més complexa, potser perquè existeix el mite de que els titelles són per a nens i nenes. Tanmateix, quan es tractava de fer “manualitats”, entraven molt concentrats en el joc de crear els seus personatges amb objectes quotidians.

Quin reptes comporta un projecte com aquest per a un titellaire, una artista que ara té el rol de “mediadora”?

Momo: El projecte ha sigut un repte en tots els sentits: com a titellaire, com a artista i com a persona.

Com a titellaire el repte ha estat haver d’aprendre com traslladar un món que per a mi és tan habitual i comú, a uns alumnes i docents pels quals no ho era gens. Trobar la manera comuna de comunicar-nos i unir el món docent i educatiu amb el món del teatre d’objectes i titelles.

Fotografia de Cris Buenaño

Jo m’he format com a artista i quan m’he relacionat amb el teatre i les arts escèniques, fins ara sempre havia sigut  dins un entorn artístic: formació, companyies de teatre, produccions, tallers… Aquest projecte em va posar el repte d’haver-me d’adaptar i gestionar el meu món artístic envers uns receptors fora d’aquest àmbit, on el llenguatge que per a mi era tan habitual i de treball, els era llunyà. Això va suposar que per part meva havia d’estar oberta i receptiva a trobar la manera de comunicar-nos i entendre’ns, mentre alhora construíem un món comú i cada vegada més ple de context artístic.

Un altre repte ha estat entrar al món de l’ensenyament i de la docència. No sols pel fet d’entrar a les aules com a especialista en teatre d’objectes i titelles, sinó també per començar a treballar en un entorn educatiu on la intervenció s’ha fet des de l’horari lectiu del centre i no com a extraescolar. Això vol dir que els alumnes no triaven formar part del projecte, ni els docents, sinó que de cop s’hi trobaven envoltats. Per això també ha sigut un repte, perquè des del primer moment, he intentat ser respectuosa i molt oberta al lloc on entrava a treballar, per oferir el millor de la professió i la disciplina des d’un lloc amistós i gens invasiu. El canvi de rol va ser tot un repte també, passar de ser artista en projectes escènics, a ser “formadora” o “profe” com t’anomenen moltes vegades els alumnes. Vaig haver d’aprendre el nou rol.

Alguns objectius del projecte més enllà de la part pedagògica…

Momo: Jo crec que uns objectius del projecte més enllà de la part pedagògica, és el fet d’acostar un context artístic tant al centre, als docents i als alumnes com a les famílies vinculades al centre educatiu. Aprofitar els vincles d’entitats, espais i comunitats associades a les arts escèniques i al teatre d’objectes i titelles del barri per fer el projecte més complert. Que no es quedi com una iniciativa purament educativa dins el centre docent, sinó que sigui l’inici per crear un teixit artístic al barri de Roquetes; un teixit que pugui generar sinèrgies des del centre educatiu i els alumnes cap a fora, cap a les entitats i espais que ja té el barri.

Fotografia de Cris Buenaño

Un altre objectiu que potser diria traspassa el projecte i el converteix en més personal, és el desig que els alumnes i les famílies del centre coneguin un món que segurament fins ara desconeixien i que els pugui aportar eines o curiositats en el seu dia a dia.

Thomas: Com deia abans la Momo,un dels nostres reptes és que ara que el projecte està funcionant en horari lectiu, hauríem de poder teixir vincles i col·laboracions amb els agents culturals del territori.

Com t’ha enriquit aquest projecte com a titellaire/artista?

Momo: Com a titellaire m’ha enriquit el fet de treballar amb els i les alumnes des de la posició de formadora, ha fet que mentre anava aprenent a gestionar-me en aquest rol, també aprengués a comunicar i compartir el que he anat aprenent durant els meus anys de formació i d’experiència laboral.

Fotografia de Cris Buenaño

Crec que, durant els dos anys que portem de projecte, he crescut molt en l’habilitat de traduir aspectes de qualsevol àmbit a un marc artístic i escènic. El projecte pretén que el teatre d’objectes i de titelles es converteixi en un fil conductor que acompanyi el currículum dels alumnes durant els seus anys de permanència al centre, una eina per treballar diferents àrees i matèries del currículum escolar, una eina més a les aules per connectar aprenentatges entre si. Això m’ha regalat haver d’estar sempre entre lo què es treballa a l’escola de manera curricular i la part artística; he hagut de crear ponts entre matèries o inventar-me quina podria ser la visió artística o de titelles de continguts curriculars. És divertit, és com si fos un improshow de temes que apareixen i jo hagués de buscar la manera de traduir-los al teatre d’objectes.

Com a persona, treballar amb tots els alumnes del centre està sent una experiència molt bonica. Poder compartir amb aquestes personetes un món que tant estimo i m’implica vitalment, i que potser ells no coneixien. Pensar que he compartit el món dels titelles i objectes amb els infants i veure’ls gaudir, ha sigut meravellós. Veure com s’enduen allò que han après a casa, com han jugat a fer ombres i titelles a casa… La il·lusió quan ells et comparteixen que han fet alguna cosa de teatre o que han muntat una obra de teatre amb els seus ninos, és molt bonic.

Alguna anècdota que vulguis compartir…

Momo: Ara no sabria què dir… però així ràpid, m’ha vingut al cap que no només són els alumnes els que et diuen que han jugat amb titelles i amb objectes a casa, sinó que és molt divertit quan també són els docents els qui t’expliquen que ja no es miren les tisores de la mateixa manera, que han explicat una història de no sé quina assignatura amb objectes d’oficina o que les idees que et proposen es van esbojarrant cada vegada més.

Fotografia de Cris Buenaño

Obrir la mirada, crear vincles i sinèrgies… Tot això s’aconsegueix quan a les vores de la ciutat els col·lectius d’artistes, també una mica out-sinders (Circ-teatre de titelles) i gestors implicats en la transformació social aconsegueixen portar projectes únics, singulars, com és el cas del TOB a l’Institut Escula Turó de Roquetes.

Des de Putxinel·li desitgem que aquests projectes es multipliquin, que la sensibilització a través de l’art segueixi, i que cada vegada siguin projectes més comuns sense perdre la seva singularitat.

Enllaços d’interès: