El Festival d’Òpera de Butxaca, que el 2007 es va veure forçat a parar, ha tornat als escenaris de Barcelona, concretament al Teatre La Seca, que dirigeix Hermann Bonnín. Amb nova direcció artística de Marc Rosich i amb la ferma mà a la gerència de Dietrich Grosse, Òpera de Butxaca ha tornat amb un doble programa de luxe: Java Suite, de Marc Rosich (llibret) i Agustí Charles (música), i Lost Circle, a càrrec de l’Aequatuor Ensemble de Basilea. Dues coproduccions del Festival amb el Theater Basel de Suïssa.
Que Putxinel·li s’apropi a aquests títols no és només per el lligam orgànic de qui escriu aquestes línies amb aquest entranyable Festival (en vaig ser fundador el 1993 i director artístic fins al 2007), sinó perquè tots dos projectes, i molt especialment el segon, tenen una estreta relació amb el món de les titelles, entès en el sentit més ampli i obert.
Tots dos aborden una mateixa temàtica, el món de la relació dual o del desdoblament, que en si mateixa defineix el gènere dels titelles en el sentit més literal i “objectual”: l’escenificació visual i, en general, plàstica de la dualitat.
Sé que sota aquest paraigua de la dualitat hi caben tantes coses com arguments hi ha al món, però el que aquí ens permet relacionar l’òpera amb el món dels titelles és, d’una banda, el caràcter cambrístic de les tres propostes i, de l’altra, el mateix llenguatge de l’òpera contemporània, en què la música, en comptes de complir la seva funció habitual d’acompanyar, emfatitzar, tenyir o ser l’atmosfera d’un drama de personatges, busca objectuar-se en l’espai i en el temps com un element substantiu més del que apareix a l’escenari.
‘Java Suite’
La interessant dualitat que proposen Marc Rosich i Agustí Charles en la seva òpera de butxaca se centra en el que podríem anomenar “el recargolament morbós de la dualitat interior” quan es neutralitza a si mateixa, perd tota la seva capacitat creativa i alliberadora i es desgasta en un desenvolupament narcisita constant i autodestuctiu, que en aquest cas està representat per la relació dels dos germans, atrapats en una fixació especular que intenta sortir de si mateixa per tornar una vegada i una altra amb menys dignitat.
Aquest tancament negatiu, narcisista i autodestructor fa que només es puguin relacionar amb l’Altre aliè a través de la dualitat (en l’obra, el jove amant de la germana) i mitjançant el menyspreu i la vexació.
Traduït al llenguatge dels titelles, seria com si un titellaire es relacionés amb el seu titella a través d’una relació morbosa de tancament competitiu i narcisista, menyspreant el tercer (l’observador que en la comparació titellaire no pot ser altre que l’espectador), objecte de burla, sarcasme i negació.
A Java Suite, la relació dels dos germans, condemnats al suïcidi o a l’autodestrucció, es proposa com a metàfora de la nostra vella cultura europea o occidental, tancada en la seva autocontemplació obstinada que la fa subjugar i humiliar les altres cultures, les que no pertanyen al seu cercle privat.
El vídeo que acompanya l’escena i que es projecta en una gran pantalla, que s’aixeca a manera de ciclorama al fons de l’escena, ens parla d’una altra dualitat, en aquest cas visual, en què els tres personatges de l’obra apareixen sota l’aigua a càmera lenta, com un segon pla simbòlic de l’acció, amb uns personatges empantanegats en les aigües emocionals de l’inconscient.
M’ho vaig passar molt bé veient una excepcional Maria Hinojosa, molt poderosa, que va enlluernar, amb Xavier Mendoza brodant el paper del germà i un Max Grosse en el difícil paper de l’amant pràcticament mut que va destacar per la seva comoditat escènica i una presència molt convincent i assentada. La música, per la seva banda, va complir amb brillantor la seva funció d’objectivar i fer realitat l’espai malaltís en què es tanquen els dos germans, atrapats en la seva bombolla.
‘Lost Circles’
És en aquestes dues obres dirigides per Georges Delnon, a càrrec del conjunt Aequatuor, en què la referència al teatre visual, d’objectes i de titelles sens dubte és més pertinent.
‘Im Bau’ (‘A la cova’)
A la primera de les dues, Im Bau, del compositor Michel Roth escrita a partir d’un text de Franz Kafka, la soprano protagonista, Anne-Des Krüger, encarna un personatge, humà o animal, que busca tancar-se en una cova per protegir-se dels perills que amenacen a fora.
La música objectualitza sonorament —i espacialment— les amenaces exteriors, que emergeixen precisament de l’interior de la cova o, dit en altres paraules, de la psique humana —o animal— de la protagonista. Podria parlar d’un “teatre de titelles acústics”, en el qual els titellaires són els músics manipulant els comandaments dels seus instruments, d’on surten els fils que subjecten les formes sonores que ocupen l’espai i representen les amenaces, els perills i els enemics imaginaris del personatge.
Potser per objectivar aquesta realitat subtil d’uns titelles invisibles que només s’expressen amb el so, Georges Delnon ha volgut il·lustrar l’obra amb unes petites accions de l’escenografia, que es mou subtilment, manipulada per uns fils reals lligats a un titellaire que s’amaga vestit de negre.
A diferència del que és habitual (que la música il·lustri l’acció de les titelles), en aquesta obra passa el contrari: els objectes i la seva manipulació funcionen com una subtil il·lustració del que passa a l’escena, entre les amenaces encarnades per la música i la cantant.
Dualitats: veus i sorolls interiors que sorgeixen de qualsevol lloc davant la mirada impotent de la protagonista, que veu com el seu desig de protegir-se no fa callar les veus. Sons que expressen la dualitat dels altres jos ocults que creixen quan la consciència intenta expulsar i posa barreres i fronteres per aïllar-se’n.
És en va: igual que a Java Suite, ens trobem davant la metàfora de l’Occident entestat a envoltar-se de fronteres per mantenir-se fora de perill, per acabar sent sabotejat per la realitat d’aquestes amenaces, ocultes en uns interiors propis que es volen impol·luts i resguardats.
‘Ana Andromeda’
En aquesta obra del compositor Alfred Zimmerlin a partir d’un text d’Ingrid Fichtner, la mateixa soprano encarna un personatge que ha patit un accident mortal. Enfrontada a la mort, viu un procés interior de recapitulació de la seva pròpia vida per diferents episodis que se succeeixen cap enrere en el temps fins arribar al moment del seu naixement. Néixer i morir es fonen llavors en un bell acte d’afirmació alliberadora.
Però el més interessant de la posada en escena és la presència d’un doble de la cantant, que l’acompanya mut però actiu en tot el seu procés de regressió vital, establint d’una manera contundent el misteri de la dualitat de l’ésser humà.
Espècie de titella humà que sorgeix en el moment propici i necessari, aquest doble és el mirall i el complement físic i emotiu de la dona agonitzant. Li dóna suport i l’acompanya, s’emmiralla en ella encara que sigui un home i formi un agut contrast amb l’exquisida feminitat de la cantant.
En alguns moments fins i tot tenim la impressió que ens trobem davant de dos titelles els fràgils fils dels quals són els de l’existència. I encara que una d’elles canti i l’altra calli.
El misteri que s’oculta en aquesta dualitat enriqueix l’obra i crea un meravellós contrapunt físic, espacial i simbòlic a la bella música lírica de Zimmerlin, que, com en la peça anterior, de Roth, també busca construir-se en l’espai, embolicant l’espectador amb murmuris i les veus interiors de la protagonista.
A l’encert d’aquesta refinada posada en escena (que signen el director Georges Delnon i l’artista Marie-Thérèse Jossen), cal afegir-hi l’extraordinària i intensa interpretació de la soprano Anne-Des Krüger, que és alhora subtil i vehement, i capaç d’expressar l’extrema complexitat de seus dos personatges. Més tens el primer, obligada a encarnar els dramàtics contrastos de les seves pors i dualitats interiors, més relaxat el segon, gràcies al suport físic del seu doble, el titella mut encarregat moltes vegades de moure els fils vitals de la seva propietària agonitzant.