La Setmana Santa ha estat sempre, als països catòlics del sud europeu, una època de processons i d’exhibició de molta imatgeria per il·lustrar els episodis dramàtics de la vida de Jesús, sobretot des de que el barroc va accentuar aquesta vessant icònica de l’Església papal. Una sort en certa manera pel nostre gremi dels titelles, ja que aquesta explosió figurativa que de les esglésies s’estenia pels carrers, va ser ben aprofitada pels titellaires, molts dels quals recorrien als tallistes de sants per a la confecció dels seus ninots.
Crist amb la creu de la processó de Verges.
És curiós que en tota la Península Ibèrica no s’hagi conservat pràcticament cap figura d’allò que se’n deia les “Màquines Reials”, nominació que tenia el teatre de marionetes –generalment de tija de ferro que sostenia els caps, com en els pupi sicilians (veure els articles de Franscisco Cornejo a Titeresante o a Fantoche sobre aquest tema)– durant els segles XVII i XVIII, amb un repertori que es pot dir anava en paral·lel al del teatre clàssic espanyol. Tampoc s’ha conservat cap ninot dels utilitzats al Teatro do Bairro Alto de Lisboa, on es representaven les obres de António José da Silva “O Judeu” (veue referència en Wikipedia aquí).
Pel que fa a Barcelona i a Catalunya, el buit respecte a la presència de marionetes i de Màquines Reials encara és més notori, ja que no s’ha conservat cap documentació –almenys que s’hagi trobat fins ara– sobre la seva existència. Un buit sospitós, si es té en compte que durant tot el segle XVII i bona part del XVIII, Barcelona va ser una ciutat festiva en la que hi havia més dies de festa que de treball (com explica molt bé Albert García Espuche als seus llibres sobre la ciutat d’aquesta època).
Verge de la Macarena de l’Església de Sant Agustí, de Barcelona, al carrer Hospital, el Divendres Sant.
Les processons oficials a Barcelona van desaparèixer fa anys, i només s’han mantingut les fetes des del voluntariat d’algunes confraries andaluses a l’Hospitalet i també al centre de la ciutat, concretament les que surten de l’església de Sant Agustí i de Sant Jaume, que amb els anys han adquirit molta notorietat i importància social, amb una enorme presència de públic que espera ansiós aquestes processons modestes però molt populars i seguides amb gran devoció.
Creuant les Rambles de Barcelona.
Fora de Barcelona, però, les coses són molt diferents. S’han conservat moltíssimes processons, amb un pes creixent dels elements pagans, com són les desfilades de “manaies” o de soldats romans, que en alguns llocs, com a moltes localitats de Girona, començant per la seva mateixa capital, adquireixen un relleu majúscul. Els carrers de moltes de les ciutats de Catalunya es veuen aquests dies ocupades per batallons de legionaris que constitueixen una mena de segons exèrcits voluntaris i anacrònics, però molt orgullosos d’exhibir-se i de marcar al pas al ritme dels timbals i amb tocs de trompeta que per regla general fan més referència als cornetes de l’exèrcit espanyol que als de l’antiga Roma.
Esquadra de Manaies de Verges.
Cada localitat intenta distingir-se en algun o altre aspecte de la Setmana Santa, amb la finalitat actualment ja no dissimulada de competir en la tasca d’atraure turistes i visitants, cosa que ha dinamitzat aquestes festes a uns extrems fins fa poc inimaginables. A Manresa, per exemple, l’any 2000 es va recuperar la processó amb desfilada de romans així com l’anomenada “Processó dels Gremis”. Mieres destaca pel seu vell costum que sembla que prové del segle XVIII pel qual a la processó hi participen uns personatges singulars, com els botxins, els dimonis banyuts i el nunci o pregoner, que reciten en arcaica prosòdia la sentència a mort de Jesús en alguns punts claus del recorregut processional. També és a destacar el cas extraordinari de les Passions de Olesa, Esparreguera i Ulldecona, en les que hi participen pràcticament tot el poble i que adquireixen unes magnituds del tot impensables en societats cada vegades laiques.
Manaies de Verges.
Donada la profusió de celebracions de la Setmana Santa a Catalunya, és ben difícil veure on es troben les singularitats més acusades. Però no hi ha dubte que una d’elles és la Dansa de la Mort de Verges, una relíquia medieval d’un altíssim valor històric i antropològic que segueix no només vigent, sinó amb una força i una presència cada vegada més accentuades.
Un rabí en la representació de la Passió a Verges.
Vaig tenir ocasió de visitar Verges aquest darrer Dijous Sant i puc dir que vaig quedar impressionat per l’auster dramatisme d’una dansa que fa posar la pell de gallina, malgrat ens trobem en ple segle XXI i hi hagués una tal afluència de públic que es pot dir que tot el poble de Verges estava en ple estat de “overbooking”.
Cargols convertits en lluminàries d’oli als carrers de Verges.
En efecte, la processó de Verges mostra aquest arcaisme que s’ha conservat ben bé de miracle, ja que no deixa de ser quelcom d’excepcional que d’una manera ininterrompuda s’hagi anat realitzant aquesta antiga dansa les arrels de la qual s’han de buscar en velles cerimònies d’origen medieval.
S’ha de dir, però, que la processó de Verges, a més de la Dansa de la Mort, conté una multitud d’elements del tot originals i memorables, si es té en compte a més el llarg espectacle de dues hores de duració que es fa a la plaça del poble i que ha comptat, en els últims anys, amb una revisió escènica a càrrec del Noi de Verges, en Lluís Llach, fidel assidu a la processó. Potser un dels elements més curiosos sigui la presència d’un grup de jueus que acompanyen a Jesús en el seu calvari durant tota la nit, recitant versos en els que mostren la seva rancúnia envers qui s’ha proclamat Rei d’Isreal o Fill de Déu. Unes figures, les dels jueus, que competeixen en les seves delicioses estrofes d’un arcaisme evident, trufades de preciosos castellanismes i que molts dels voluntaris que exerceixen aquestes funcions refinen i esmolen amb personals aportacions generalment molt reeixides.
Dos dels jueus increpadors (un amb caputxa i l’altre sense) durant l’espectacle a la plaça de Verges.
Tornant al tema de la Dansa de la Mort, diu Jordi Roca i Rovira, autor del imprescindible llibre “La processó de Verges”, editat per Quaderns de la Revista de Girona: “La dansa de la Mort de Verges és l’única que ha sobreviscut de les moltes que les tradicions populars conservaven a les nostres comarques. … Moltes d’elles presentaven escenificacions diferents de la que es pot veure encara a Verges, però tenien una unitat en els missatges que volen transmetre a l’espectador.”
Escena de la Dansa de la Mort en l’escenari de la Passió de Verges.
Els llocs que cita Jordi Roca en un mapa al seu llibre són els següents: Perpinyà, Beget, Sant Feliu de Pallerols, Les Planes, Rupià i Verges respecte a les Danses de la Mort dins la Setmana Santa. A Ripoll i a Cadaqués n’estan documentades d’altres que es feien en temps de Carnestoltes.
La Dansa de la Mort amb el rellotge.
Els estudiosos (a més de Jordi Roca i Rovira, cal esmentar el llibre, comentat pel mateix autor a la seva web –veure aquí– de Francesc Massip i Lenke Kovács titulat “EI baile: conjuro ante la muerte”. Ed. CIOFF. Ciudad Real, 2004.) consideren que la forma de l’actual Dansa de la Mort de Verges prové del Barroc i és fruit del Concili de Trento, que va establir noves vies d’adoctrinament per al control de la societat. Ho seria especialment el desenllaç de la mateixa Dansa, que acaba dins l’església amb una inclinació sotmesa de la Mort davant del Crist i de la seva Resurrecció.
Dansa de la Mort a un carrer de Verges.
El que més sorprèn de l’actual Dansa de la Mort de Verges és sens dubte el seu grau de sòbria austeritat, amb un ritme marcat pel tabal que sona greu i apagat –com si haguessin destensat la pell del tambor– i que no marca tots els passos sinó que deixa que un d’ells es faci en el buit sonor, en complet silenci. Això dota a la Dansa d’una forta tensió dramàtica, augmentada pel fet de ser nens alguns dels ballarins vestits d’esquelet. Davant els tambors i les trompetes dels Manaies (Manages com en diuen a Verges), ben compassats pels repics de les seves llances contra el terra, la sobrietat del Tabal (l’esquelet que amb el timbal dirigeix la Dansa) més els passos sords del esquelets, imposa al carrer per on passa un silenci que podríem definir de sepulcral. No és la remor de la Mort medieval de les Danses Macabres o de les Danses que giraven a l’entorn de la Pàl·lida en un desgavell de vitalitat abans de caure a les seves mans, sinó el buit del sepulcre que ens crida ja “des de l’altre costat”, com si un alè de la Mort s’hagués encarnat en els ballarins, encarregats aquests de materialitzar-lo davant nostre. Per això aquest silenci que s’imposa al seu pas, un silenci que els carrers antics de Verges, il·luminats per les torxes o pels cargols convertits en lluminàries d’oli, no fan més que augmentar, en el fred i la humitat de la nit.
Dansa de la Mort a un carrer de Verges.
Un barroc que sembla sortit de les criptes soterrànies on s’enterraven els morts, als cementiris o a les esglésies, o on es rendia culte a les calaveres, com succeeix a l’església de Santa Maria delle anime del purgatorio de Nàpols. Un barroc ombrívol i tètric que tanmateix avui, ficats com estem en una civilització sorollosa i consumista –i, per això mateix, altament barroca pel que fa a l’excés i a la saturació d’artificis inútils–, més aviat ens sembla procedir de la més fosca, austera i baixa Edat Mitjana, quan les coses essencials es solien representar amb un mínim d’artifici i sense floritures. Impressions subjectives que vaig sentir aquest Dijous Sant a Verges.
El Tabal.
Per altra part, la repetició mecànica dels mateixos passos i les mateixes composicions dels ballarins, sempre en creu, fan pensar a la cadència d’un rellotge que marca el temps, un tema del barroc literari per excel·lència, ben accentuat pel mateix rellotge sense manetes que un dels esquelets nens ensenya als espectadors. Un tema d’una modernitat acusada, ja que avui el temps també ens arriba mesurat i subdividit pels cronòmetres impecables de la civilització digital. Potser sigui aquest aspecte el que dóna tanta vigència i actualitat a la Dansa de la Mort de Verges, que atrau any rere any a milers de curiosos, els quals acudeixen per veure saltar els esquelets i sentir el pas d’unes hores que semblen estar marcades per rellotges d’una profunditat que està més enllà dels digitals. Com si els humans tinguéssim necessitat de saber que entre la multitud de temps que avui se’ns ofereix i tenim a mà, n’hi ha un que marca el seu propi ritme, diferent del nostre, però comú a tots: el de la Mort.
