Vet aquí una exposició important i entranyable, la de la companyia de Canet Els Comediants, que mostra en una molt treballada exposició un compendi de la seva densa i prolífica carrera artística. Va ser el dijous 21 d’abril, a les 19h de la tarda, quan s’inaugurà amb petards, coets, disfresses, cercaviles, polítics, parlaments i algunes màscares movent-se pels jardins del Palau Robert, l’exposició, presentada pel seu director, Joan Font, i per l’arquitecte artífex de l’espai expositiu: Dani freixes.
Joan Font i Dani Freixes inauguren l’exposició. Fotografia Palau Robert.
Com no podia ser d’una altra manera, els Comediants es van fer amos de l’edifici, de la façana per a la inauguració, i ja a l’interior, de la seva escala que puja al pis de dalt: per les finestres, els forats, els racons i les baranes d’aquell espai noble, treuen el cap i s’exhibeixen per rebre al públic una munió de figures, gegantons i capgrossos, que durant quaranta anys han acompanyat a la colla de Canet. Personatges populars que han ballat i actuat per milers d’escenaris de tot el món i que ara vetllen l’exposició amb la felicitat estampada als seus rostres.
L’exposició té forma de túnel o de budell del temps, en el que el visitant entra per submergir-se en el món dels Comediants, en un recorregut infinit i barroc que a vegades no saps on comença i on acaba, efecte laberíntic produït pel joc de miralls que Dani Freixes ha utilitzat, creant la sensació d’una continuïtat que trenca l’espai convencional del passadís. Un recorregut que avança amb ziga-zagues rectilínies i petites espirals, les que creen els espais de cada capítol de la vida de la companyia, sempre tractats d’una manera sorprenent.
Màgics són els baguls que es van succeint, amb la cara interior de les tapes ocupades per una pantalla de vídeo, cosa que els hi dóna vida i profunditat. És como si cada bagul, a través dels objectes que sobresurten i de les imatges que es desgranen del seu interior, ens anés explicant allò que han viscut i viatjat, les històries que s’amaguen a les seves entranyes, els secrets dels vestuaris, dels mil objectes d’atrezzo que s’hi amunteguen o de les robes que es desborden pels cantons.
Una biografia, la dels Comediants, de somni, que tanmateix traspua un fotimer d’hores de treball i de dedicació dels centenars d’actors i d’artistes que hi han treballat. Quan es segueixen les seves gestes i els espectacles que han anat sortint de la factoria de Canet, un ha de reconèixer l’esforç titànic d’aquesta companyia, que amb el temps s’ha convertit en un referent mundial, en haver creat tot un llenguatge i una estètica de teatre festiu, d’una vitalitat i d’un colorit desbordants, esdevenint un model paradigmàtic pel que fa a les actuacions de carrer i a la celebració d’esdeveniments dirigits a públics massius i globals.
Focs durant la inauguració. Fotografia del Palau Robert.
Una estètica que emfatitza els seus elements mediterranis i que busca la relació amb els quatre elements bàsics de la Natura: terra, aigua, aire i foc. Un món de cicles naturals, que saluda el sol quan és de dia, i la lluna quan és de nit.
La Lluna. Fotrografia de Lluís Danès.
Per construir el seu món i els seus espectacles, Joan Font i els demés creadors de Comediants s’han capbussat en la imatgeria popular i en les festes tradicionals de la Península, i molt especialment en les catalanes, traient tot el suc a les figures del bestiari festiu, dels gegants, dels cabeçuts, dels dimonis i de les bèsties escopidores de foc.
Ara bé, la seva presència ha impactat tant al públic català, que és a través d’ells -així com de les altres companyies que van picar pedra al seu costat a partir dels anys setanta- que moltes d’aquestes tradicions basades en el foc, els gegants i en les bèsties han revifat a Catalunya, i molt especialment aquest fenomen avui tan estès de les colles de diables i dels correfocs. S’ha de dir que gran part d’aquesta revifalla popular té el seus orígens en la feina dels Comediants: van establir el model, la iconografia, l’esperit de transgressió i del ‘cada vegada una mica més’ que avui impregna el món dels diables i de les festes de foc.
Cartell de l’exposició.
Un capítol important seria parlar de les persones que hi ha hagut darrere dels espectacles i de les grans i petites produccions, amb en Joan Font al capdavant, proveït aquest d’una energia optimista i engrescadora d’excepció, de les que no es deixen vèncer pels obstacles, per grossos que aquests siguin. Només així s’entén aquesta empenta que els ha permès creuar les dècades, envestint el segle XXI amb la força que demostren.
Però tornem a l’exposició. Vaig tenir la sort de visitar-la minuts abans de l’entrada dels polítics, quan tot era a punt per a la inauguració, però amb les peces encara verges de la mirada dels espectadors. Em feia de guia Susanna Canals, companya de Dani Freixes i la mà dreta de l’arquitecte a l’hora de col·locar les peces i tenir cura dels detalls.
Susanna Canals, Dani Freixes i Jordi Pujol, de Marduix Titelles, durant l’inauguració.
Exposició barroca, molt teatral, en la que els seus autors s’han trencat les banyes per mostrar la complexitat d’una companyia itinerant d’actors i titellaires com els Comediants: el vestuari, les màscares, els artefactes musicals, visuals o sonors, els viatges, els camerinos, les disfresses, les carrosses, les figures gegantines i sorprenents, els dimonis grossos i els petits,… Veient-la, pensava: així hauria de ser un imaginat Museu del Teatre, en el que s’hi pogués posar tot allò que forma part de l’espectacle viu, sense cansar ni avorrir.
cartells de la companyia. Fotografia Palau Robert.
Tot l’espai és un continu escenogràfic i es pot dir que el criteri expositiu és d’acumulació -feliç i necessàriament barroc-: és com si els actors i directors de la companyia no s’haguessin volgut deixar res al tinter. La sensació és de totalitat, i l’efecte, d’impacte.
L’optimisme que defineix un dels trets principals dels Comediants està perfectament representat a l’exposició pel fil de continuïtat que estableixen els quatre miralls posats a cada trencant, de manera que un té la impressió de que potser hi ha corbes -els racons i les voltes de cada espai i capítol temàtic- però que la direcció del quefer artístic i dels viatges és infinit i no s’atura: és una línia recta, que s’acaba mossegant la cua….
Els viatges… Un dels temes bàsics que fan de leiv motiv de l’exposició: baguls i maletes són a cada compartiment, com si fóssim en un tren que no s’atura mai i en el que cada vagó és un espectacle o un capítol de la llarga vida dels Comediants. L’aventura i les sorpreses de les ciutats visitades, dels continents recorreguts.
I les grans efemèrides: les Olimpíades de Barcelona, la Expo de Sevilla, la Expo de Lisboa 98, la Expo de Hannover el 2000, o el Fòrum de Barcelona el 2004… Una carrera enfrontada al més difícil encara, al risc i als compromisos monumentals…
L’exposició, amb els seus miralls i efectes visuals, serveix perquè tant els visitants com els propis membres de la companyia es vegin reflectits i puguin així reflexionar sobre aquest recorregut vital i artístic, d’un optimisme energètic i provocador, que és també el recorregut de tota una societat i de moltes capes de població que van viure d’a prop o de lluny aquesta aventura. Per això serveixen les exposicions: emmirallen l’espectador i desperten l’autoconsciència. Una distància indispensable per veure què han estat aquests anys i tot aquest excés de vitalitat i d’energia tan generosament despresa i escampada pels escenaris del món.
Ara som en una altra època. Els temps han canviat i les energies de les companyies també s’han modificat. El present imposa els rigors del màrketing, una pràctica de les empreses de vocació global i una estricte comptabilitat de costos i beneficis. Per això esdevé indispensable poder disposar dels necessaris miralls (el mestre Dani Freixes és aquí una figura clau) i d’aquestes mirades retrospectives: els joves beuen i estudien unes glòries nascudes d’una empenta primigènia que es basava en el buit d’uns moments en els que tot es podia inventar; i els vells s’admiren d’allò que van ser capaços de fer i construir. Molts es van quedar pel camí: els esforços i els excessos tenen un preu car. Els que han sobreviscut no tenen més remei que adjuntar el somriure irònic, l’optimisme congènit (en el cas de Joan Font) o la riallada que fuig amb saviesa de la nostàlgia.
Potser la gran virtut de l’exposició dels Comediants és haver utilitzat el barroc (la doble mirada dels miralls) per matar la nostàlgia i excitar la reflexió filosòfica.
Una energia, la dels Comediants, que està ben viva i que compta amb la distància i la saviesa d’un ofici brutal per seguir fent de les seves.
Felicitats!
