Quan acaba un any, la tradició imposa dos moviments: fer balanç del que ha passat, i posar el focus en allò que està per arribar. Passat i futur criden la nostra atenció o, el que és el mateix, el temps exigeix que li rendim homenatge, detenint-nos en els seus dos moviments preferits. Exigència traïdora, sens dubte, tenint en compte la seva velocitat actual de creuer: mentre ens entretenim en el que va ser, valorant els pros i els contres de les nostres accions passades, ell ens envesteix d’improvís, sense donar-nos temps a veure’l arribar de front. El futur se’ns tira a sobre quan mirem cap enrere, entretinguts en valoracions que no serveixen per a res, potser queixant-nos d’allò que va passar, com si el destí del que ja està sentenciat fos una d’aquestes administracions mundanes del temps, amb els seus funcionaris de cares avorrides, als quals podem reclamar compensacions pels maltractaments rebuts. I mentre omplim els formularis d’espatlles al futur, aquest ens envesteix com un toro de lídia dels que banyeguen sense previ avís.
Ull dels Germans Quay. Exposició Metamorfosis, CCCB, 2014.
És clar que si només mirem cap endavant i ens oblidem del passat, seguirem ensopegant sempre amb la mateixa pedra, complint amb aquesta maledicció que ens persegueix com a espècie.
Què fer doncs? Els titelles, ciència que aposta per les dualitats d’aquest món, ens diuen que val la pena provar la mirada doble: un ull al passat, un altre al futur. Una actitud d’intel·ligència cognitiva que ajuda a dilatar el nostre temps d’observació. En ancorar un ull en el passat mentre es dispara l’altre cap al futur, el nostre ésser es dilata en l’espai creant un cercle que té com a centre el punt mig de la mirada.
Quan això succeeix, les tradicions es converteixen en miralls que ens remeten als temps del futur, i a l’inrevés, les modernitats d’última hora ens reflecteixen els arcaismes d’allò que vam ser i dels quals procedim. Per aquest motiu els programadors intel·ligents opten per mostrar sempre les dues cares del temps de què estem compostos: antigues tradicions encara vives carregades dels seus meravellosos arcaismes, i formes noves de ruptura que tensen el vell gènere de les marionetes cap als seus límits més perifèrics.
Rellotge astronòmic de l’Ajuntament de Praga.
Es tracta d’una exigència que el temps estén avui a totes les arts, amb l’afegit que Einstein ens va imposar: els temps són privats i relatius a cadascú, és a dir, el que serveix a un no té per què servir als demés. Dit d’una altra manera, els camins de la creació són personals i intransferibles. I que cadascú se les empesqui com pugui.
Davant semblant acumulació de distàncies i de diferències, l’art se’ns apareix com un ús del temps indispensable per crear aquelles formes de permeten trobar llocs comuns per a la comunicació, el contacte i la col·lectivitat. Com dèiem en l’anterior article dedicat al Nadal, els titelles es dediquen a això: proposar figures, formes, objectes i artefactes capaços d’unir la diferència, d’ajuntar la distància.
Temps. Rellotges de la Casa-Museu Medeiros e Almeida, Lisboa.
En trobar-se un dels extrems del temps creatiu en les foscors d’allò que està per esdevenir, s’entén que l’exercici compositiu tingui les dificultats d’actuar sobre un buit, ja que en una de les seves potes ‘no hi ha res’. Per aquest motiu el zero, la foscor, el no-res, l’imprecís i l’abisme, són avui part del nostre món. Alguns diuen que els mals artistes omplen aquest buit amb soroll, capten la pol·lució que hi ha en els entorns i el fan servir com a punt de partida i d’arribada. Segons aquests crítics, bona part de l’art contemporani estaria fet d’aquesta mena de soroll i de porqueria residual. No obstant això, quan no hi ha on recolzar-se, és difícil per no dir impossible determinar on es troba el bon art. En tot cas, allà cadascú amb la seva sensibilitat, la seva honradesa i les seves exigències cognitives.
Cap d’un deu desconegut. Figura d’Eva Svankmajer. Exposició Metamorfosis, CCCB, 2014
Importa per això veure l’art i la vida com temps que s’encarna, que pren forma, es corba i es configura. En tenir el temps la punta obscura del futur a la qual es dirigeix o que simplement no veiem, una foscor que és com una interrogació constant, es comprèn que les seves creacions tinguin sempre un costat fosc i misteriós. Sobre aquesta interrogació i aquest buit, causa del nostre desassossec, es recolza la nostra llibertat.
Cap buit. Gabinet de Curiositats de Jan Švankmajer. Exposició Metamorfosis, CCCB, 2014.
Els titelles participen plenament de totes aquestes paradoxes relatives al temps i a les formes. La seva condició de figures o objectes intermediaris els dóna aquesta tremenda potencialitat d’ajuntar la diferència i la distància, de combinar el visible amb la foscor, la claredat amb el misteri, la vida amb la mort. Els extrems més radicals del nostre món es troben reflectits en els espais de la marioneta.
Elektra, La Fura dels Baus. Foto de Mats Backer
Per això el futur, que el temps ens proposa com aquesta zona fosca plena d’incògnites, de buits i de possibilitats, és tan amic dels titelles: lluny dels robots que busquen independitzar-se dels esperits humans per sotmetre’ls, els titelles permeten als humans avançar amb el peu coix de les identitats múltiples, la mirada doble dels miralls interiors, i amb la força de les paradoxes encarnades: ple i buit, realitat i mite, viu i mort, passat i futur.
Feliç 2017!