El TOT Festival, al Poble Espanyol, arriba a la seva 9na edició

(Ola Muchin en plena actuació. Foto de Luka Dakskobler)

S’ha celebrat aquest darrer cap de setmana, els dies 17 i 18 de març de 2018, la novena edició del TOT Festival que se celebra al Poble Espanyol i que dirigeix Diego Murciano. Un festival que compte amb diversos escenaris a l’aire lliure però també en espais tancats, com és el Teatre i la Carpa, partida en dos aquesta perquè pugui acollir dos espectacles.

El Poble Espanyol

Segurament el gran atractiu d’aquest festival sigui l’espai on té lloc, aquest fantàstic escenari natural/artificial que és el conjunt del Poble Espanyol, un lloc ideal per passejar sense patir pels cotxes, i per gaudir de la diversitat cultural i arquitectònica d’Espanya, tal com la van retratar l’any 1929 els seus autors: els arquitectes Ramon Reventós i Francesc Folguera, i els artistes Xavier Nogués i Miquel Utrillo, primeres espases de l’art de l’època. Com explica la publicitat del Poble: ‘El 1927, els quatre artistes visiten, en un flamant Hispano-Suiza cedit per l’Ajuntament, 1.600 poblacions espanyoles fent centenars de fotografies, anotacions i dibuixos per aconseguir plasmar la seva idea: un poble on es reprodueixen edificis de les diferents regions d’Espanya tot formant una mena de collage.’ Un collage d’una organicitat tan extraordinària que en comptes de derruir-lo, com estava planificat, l’Ajuntament va decidir preservar-lo i ha durat fins avui com una de les meravelles més singulars de Barcelona.

Entrada del barri andalús al Poble Espanyol.

El TOT Festival

Feta l’apologia, convé ara centrar-nos en el programa del TOT Festival, del que aquest cronista en va poder veure només algunes peces el diumenge 18, amb un sol preciós que va magnificar la jornada. Notable va ser la presència de diverses companyies llatinoamericanes, argentines concretament, com és la gran artista de les ombres fetes amb les mans, Valeria Guglieti, que viu a Barcelona des de fa ja molts anys, Perla Teatro amb Mitos de Nuestra Tierra, Las Marionetas Tangueras del gran virtuós del tango Claudio Frost, o Canapé de Polenta amb El Poder de la Amistad.

L’interessat en saber més sobre el programa, vegin la pàgina web del Festival aquí.

Parlarem a continuació dels quatre espectacles que vaig poder veure del prolífic i interessant conjunt de la programació.

Kukuryku, de Ola Muchin

Sens dubte, una de les propostes més interessants vista el diumenge al Poble Espanyol. Instal·lada en un petit escenari de la Plaça Major, l’artista polonesa que viu a Barcelona, Ola Muchin, va demostrar una categoria d’alta volada de les que es troba poc al nostre país. Desconec on va aprendre teatre, tot i que des de fa cinc anys recorre Europa actuant en diversos espais amb ganes de conèixer diferents llenguatges (relacionada actualment amb el col·lectiu del Taller de Marionetes de Pepe Otal), però amb el seu espectacle Kukuryku es va ficar el públic a la butxaca. I tot gràcies al simple domini de la seva presència i d’una intel·ligència innata dalt de l’escenari, capaç de connectar sempre amb els espectadors, petits i grans, forçant al límit just la seva heterodòxia gamberra i sense mai sortir del bon gust i de l’ofici estricte de l’actriu que domina el seu cos.

Foto de Luka Dakskobler.

Humor fresc i intel·ligent, en una barreja d’espectacle de clown, de màgia, de circ i de titelles, en un espai com és la Plaça Major que ofereix moltes distraccions visuals i sonores al públic, i sense pràcticament cap paraula, la fórmula de Muchin va funcionar a la perfecció. Hauria pogut estar hores desplegant el seu enginy de paròdia circense amb trucs i gags subtils, absurds o descabellats, i el públic hagués aguantat atrapat per l’energia de l’actriu. Llenguatge internacional i profundament europeu, amb aquest substrat que ofereix un país amb tanta tradició teatral com és Polònia, aterrat de sobte a Barcelona. Un regal que esperem es segueixi prodigant en properes aparicions i propostes.

Kàtia, de Ka Teatre

Es va estrenar al Teatre del Poble Espanyol aquesta fresca proposta que signen les dues actrius de Ka Teatre, Maria Berenguer i Montse Pelfort, amb la producció de La Casa de Teatre Nu. Una peça que busca connectar amb els nens i també amb el públic familiar través de dos personatges, mare i filla, que presenten una situació avui cada vegada més freqüent: una nena adoptada a Rússia que, amb ganes visitar el seu país, convenç a la seva mare de fer el viatge a l’orfenat on la van anar a buscar.

El perill de caure en el sentimentalisme o en el melodrama s’elimina des d’un principi gràcies a l’espontània naturalitat de l’actriu que fa de nena i a la presència de la mare, la qual realment aconsegueix un aire de maternitat contemporània quasi bé total. I és la gràcia i la fresca desimboltura de les dues actrius, plena de gags que connecten amb els més petits, allò que alça aquest espectacle en la direcció d’un acabat impecable. El fil de l’acció resol amb senzillesa i convicció el viatge a Rússia, amb un final que aconsegueix despertar l’emoció del públic. En tractar-se de la primera proposta d’aquesta jove companyia de dues joves actrius, ens hem de felicitar de que el resultat sigui una obra tan pulcre, fresca i ben feta, amb un llenguatge que busca la senzillesa malgrat el seu ric desplegament escenogràfic. Un espectacle amb corda llarga del que en sentirem a parlar.

X de Ramonlluc, de La Finíssima

Amb aquest espectacle ha volgut celebrar Lluís Bosch, l’actor que s’amaga darrere del seu alter ego Ramonlluc, els seus 10 anys d’activitat amb el personatge, un trobador de caire medieval dels que van o més aviat anaven, de fira en fira –en Ramonlluc de Selvanyola- amb el que en Lluís s’hi troba molt còmode des de fa anys.

I realment, la imatge que aconsegueix donar és del tot convincent i apropiada al caràcter del personatge, amb un castellet mínim que defineix amb pulcritud l’estilització que aquest tipus de teatre ha d’oferir en els seus aspectes visuals. La factura dels titelles, de fusta i encaixats com anell al dit a l’escenografia, completen el quadre a la perfecció.

S’ha de dir que Lluís Bosch ha trobat una fórmula que funciona molt bé i amb la qual se sent còmode per explicar qualsevol tipus d’història, sempre encaixada dins dels paràmetres del recitatiu medieval trufat de rodolins, de meravellosos anacronismes i d’un humor sorneguer i un pèl irreverent, com s’escau en aquesta mena de prosa. Cito aquí un fragment que l’autor m’ha enviat com exemple dels seus trets esmentats: ‘El cas és, benvolguts, que d’una terra llunyana, on les guerres i batalles se succeïen inacabables, on les venjances i rancúnies eren la raó de viure dels seus habitants i la sang els rius omplia i els donava roig color, on les donzelles casadores tancades restaven a les més altes torres de tots els castells per tal de ser protegides d’importuns cavallers amb armes massa llargues o massa dures…, d’allí, deia, va néixer aquesta història d’amor’…

10 anys que Ramonlluc de Selvanyola celebra dalt de l’escenari, amb un espectacle que resumeix algunes de les seves històries: La Perduda Daufina o el Conte de Cristany i Ermelinda, entre altres. Un treball de teatre de fira de petit format que busca i es recrea en la síntesi estilística del teatre popular de titelles.

Les Marionetas Tangueras de Claudio Frost

Vet aquí una petita joia que aquest gran mestre ballarí del Tango, l’argentí resident a Barcelona Claudio Frost, va oferir al públic del TOT Festival. Una parella de titelles de mida humana ballen el tango amb un únic manipulador. Per fer-ho, el titellaire cedeix al ninot masculí les seves cames, mentre utilitza les seves mans per moure les cames del ninot femení. És possible aquest desdoblament de cames i braços  per realitzar una geometria en moviment tan complicada com és la tanguera de dos cossos que ballen? Frost demostra que sí que és possible, una interpretació de sofisticat virtuosisme que només un gran coneixedor d’aquest ball culte i popular és capaç d’assolir.

Dos temes, un de tango clàssic i una milonga ràpida i vertiginosa, van sorprendre a les famílies que s’acostaren al Jardí Escultòric on actuava el ballarí. Un bombó que tant podia servir d’aperitiu com de postres per als demés espectacles en exhibició.