Va començar el divendres 3 de maig la 30 edició de la Fira de Titelles de Lleida amb una tremenda bateria d’espectacles, alguns del quals anirem comentant en aquestes cròniques lleidatanes. També s’iniciaren les activitats complementàries amb les importants sessions a l’Espai Professional que hi ha a la carpa davant del mateix Centre de Titelles de Lleida.

Presentació de l’Estudi sobre el Sector dels Titelles, a Catalunya i a tot Espanya.

Dins les activitats programades a l’Espai professional per l’associació TTP (Teatre Tots Públics), n’hi havia una relacionada directament amb el món dels titelles: la presentació de l’Estudi de diagnosi del sector del teatre visual i de titelles a Catalunya, impulsat per l’ ICEC que es va fer a finals del 2017 a càrrec de Toni Rumbau i Unima Catalunya.

Van ser els encarregats de presentar l’acte Nèlida Falcó, cap d’Arts Escèniques de l’ICEC, de la Generalitat de Catalunya, Eudald Ferré, president d’UNIMA Catalunya, i Toni Rumbau, autor del mateix. Igualment es va presentar el projecte d’un estudi similar que es farà a tot el país, encàrrec d’Unima Federación España a Toni Rumbau i a José Luíis Melendo. Pablo Girón, secretari d’Unima Federación España, va presentar el projecte al nombrós públic que va acudir a la convocatòria.

Aquest segon estudi ve d’alguna manera a complementar el primer, estenent-lo a tot el país i amb la particularitat de que comptarà amb la creació d’una eina digital per actualitzar any rere any la recollida de dades, amb la intenció d’extreure’n el coneixement necessari per al bé del sector.

‘Jon Braun’, d’Anita Maravillas.

La companyia Anita Maravillas, del País Basc, va presentar el seu últim espectacle ‘Jon Braun’ al Caixafòrum de Lleida, una obra dirigida per Iván Alonso i ambientada en el Far West americà, en l’època llegendària dels indis i els colons blancs que ocupaven les seves terres.

I com no podia ser d’una altra manera,. l’obra va meravellar al públic familiar que omplia la sala, atrapats els nens en la impecable manipulació de Miren Larrea i Valentina Raposo, dues excel·lents titellaires, ben conegudes a Barcelona -qui no recorda les genials improvisacions i els diàlegs de personatges com Leonor, o la mateixa Canija, aquella enyorada creació de Marga Carbonell i Miren Larrea.- La improvisació però també la construcció a càrrec de Valentina Raposo, una artista d’enorme vàlua ben coneguda en el mitjà.

Amb Jon Braun, les dues titellaires s’han llançat a una aventura de dimensions més que mitjanes, amb una rica i complexa escenografia (obra d’Iñaki Ziarrusta)  i un argument en forma d’aventura iniciàtica d’uns nens que descobreixen el món i es veuen obligats a enfrontar-se a les injustícies i els abusos dels que són víctimes.

L’obra flueix magníficament gràcies al gran ofici i el control que les titellaires tenen dels personatges, uns versàtils titelles que es mouen en tota mena d’espais, i sobretot gràcies al joc de les veus, que s’entretenen més en les onomatopeies, els càntics i els rumors diversos, que en els diàlegs pròpiament dits, reduïts aquests al mínim indispensable, en donar prioritat la proposta al ritme i a una estilística de síntesi que el teatre de titelles sempre agraeix.

Una obra de maduresa que demostra l’alt grau de professionalitat adquirit per aquesta companyia, una de les més actives i potents del panorama titellaire del País Basc.

‘La Jana i els 3 ossos’, del Centre de Titelles de Lleida.

Va ser un plaer veure la reposició d’aquesta obra del Centre de Titelles de Lleida, creació de Joan-Andreu Vallvé, en la que es despleguen els elements de l’estil tan característic de l’autor i de la companyia, que han sabut trobar un llenguatge capaç de connectar amb els nens més petits, als quals s’adrecen des d’un registre i una tonalitat que bé podríem qualificar de ‘maternal’, de manera que el públic queda atrapat des del primer minut pel llenguatge dels titelles i per la música i les cançons que la van explicant.

Dos manipuladors, Albert García i Marta Rossell, hàbils i dotats de bones veus i presència, són els encarregats de conduir l’acció, acompanyats per la traductora a llengua de signes, Merche Chacon, un contrapunt visual d’enorme importància que dóna una gran profunditat a l’acció, en dotar-la d’aquest component tan singular i desconegut pels neòfits, que la intèrpret sap dotar de gràcia, versalitat, ritme perfecte i alhora del dramatisme que representa no poder escoltar els sons de l’espectacle.

L’obra avança així amb la suavitat dolça pròpia del llenguatge de Joan-Andreu Vallvé, sempre en paral·lel als signes que tradueixen les paraules emeses, creant una situació quasi d’hipnosi a la qual els nens i els grans queden abduïts sense adonar-se’n.

Un llenguatge que a Lleida i a tants llocs de Catalunya compta ja amb un públic devot i entregat.

‘¡Ay! ¡Ya!’, de Macarena Recuerda Shepherd.

Va impressionar al públic de la Fira aquesta producció de l’Antic Teatre interpretada per Macarena Recuerda Shepherd (autora també de la idea) i Idurre Azkue, en la que el públic es veu confrontat a un constant exercici de percepció doble i ambigua.

Està fàcil dit, però aconseguir aquesta dualitat de perspectives és un dels reptes que el bon teatre de titelles sempre busca, no d’una manera expressa -llevat de les comptades excepcions- però sí inconscientment, en ser una de les qualitats pròpies del llenguatge dels objectes i les formes animades: ésser i no ésser, vida i mort, aparença i realitat.

Les persones som i no som el que som. L’aparença enganya, i la primera visió d’una cosa sempre n’amaga d’altres. En aquest cas, les dues noies de ¡Ay! ¡Ya! cerquen aquest efecte en l’embolic de la trobada entre dos cossos, els seus, capaços de crear formes diverses que trenquen els motlles automàtics de la nostra percepció. Però el més extraordinari de la seva feina és que ho fan sense artificis, a la ‘vista del públic’, sense amagar allò que fan, és a dir, des de la més absoluta autoconsciència, tant la pròpia com la dels espectadors, a qui s’enganya sense enganyar-los, a fi i efecte de que siguin capaços de copsar el propi fenomen de la seva percepció.

Per aconseguir aquesta autoconsciència de la visió, cal crear formes ambigües, jugar al ‘trompe-l’oeil ‘en la fusió dels cossos, en els moviments d’allò que es veu. I fer-ho amb naturalitat, sense entrar en forçats codis teatrals, amb la mirada intel·ligent de qui actua directament davant del públic sense l’ajut de cap paraula, des del silenci o, a vegades, amb una determinada sonoritat que tanmateix es talla tan sobtadament com ha arrencat.

L’efecte és brutal, directe i automàtic, i si hi ha resistència dels espectadors, es tracta de la natural resistència que tenim les persones a deixar de veure les coses tal com les volem veure, és a dir, sense renunciar als nostres prejudicis i estereotips.

L’actuació de Macarena Recuerda i Idurre Azkue va ser com un esclat de clarividència, com si als espectadors de la Fira els hi haguessin tret de sobte el vel que només deixa veure titelles i coses ja vistes. Què s’amaga sota la cara visible de la percepció? Som capaços de veure dues coses a la vegada mantenint l’atenció en la pròpia ambigüitat de la percepció?

Un exercici brillant per provocar l’autoconsciència perceptiva, que sens dubte hauria de ser un dels objectius més cercats i més refinats de les arts del teatre.

‘Eh man hé, la mecánica del alma’, de Zero en Conducta.

La companyia Zero en Conducta va ser l’encarregada de l’espectacle inaugural de la Fira que aquesta vegada va tenir per escenari el gran Teatre de la Llotja. Un compromís d’una gran responsabilitat que els actors-ballarins-titellaires d’aquesta companyia catalano-valenciana-mallorquina-mexicana van acomplir amb una mestria extraordinària i amb un èxit rodó. La prova són els premis que l’espectacle ha rebut: el de la Millor Interpretació, el dels Festivals Internacionals i el del Jurat Juvenil. Per cert, una obra de la que el Centre de Titelles de Lleida n’ha estat coproductora.

Elena Lalucat, Amok Cor, Pino Steiner, Julieta Gascón i Putxa són els cinc intèrprets que s’han llançat a aquesta arriscada aventura dirigida pels dos membres fundadors de Zero en Conducta, Julieta Gascón i Putxa, un repte enorme d’enfrontar-se a la manipulació d’un únic titella que no té fils, ni tijes ni guants, sinó que es mou manipulat directament per les mans, els peus i el cos sencer dels cinc intèrprets.

L’ambigüitat entre el titella i el manipulador, entre allò que està viu i allò que està mort, entre l’animat i l’inanimat, aquí salta brutalment de registre en multiplicar-se per cinc, ja que la vida o la respiració del titella es veu confrontada a la dels seus cinc manipuladors, cinc potències obscures que l’animen des de la foscor però que nosaltres podem veure, espectadors privilegiats d’aquesta tensió interior del personatge, projecció vital dels seus manipuladors i que, per efecte del mirall escènic, és també la projecció de cadascú de nosaltres mateixos.

Cinc potències invisibles de l’ànima, els cinc manipuladors titellaires, -la mecànica invisible a la que es refereix el títol-, que alhora es fragmenten i juguen a emmirallar-se, sempre a la recerca d’una visió interior i alhora exterior de la vida, de la respiració, ja que l’important és ser conscients d’aquesta mecànica de la vida amb la seva radical ambigüitat entre vida i mort.

El titella és també una metàfora de la creació, de com podem ser capaços de fer respirar la matèria a través d’un ninot, mitjançant la disciplina de l’automatització col·lectiva d’un cos múltiple de deu mans. I mentre la música d’una orquestra neix de la suma sonora dels seus instruments i intèrprets, la respiració de la matèria vista en directe en un escenari neix de la suma increïble de les mans i els cossos dels cinc titellaires que li donen vida.

La gran dificultat del repte empès per Zero en Conducta és que per aconseguir aquesta suma s’ha d’haver creat primer la solfa gestual que sigui capaç de crear-la, és a dir el llenguatge d’una manipulació a cinc, una solfa que la companyia ha hagut d’inventar al llarg dels seus anys de treball.  Una feinada de creació de llenguatge que podem dir ha assolit tots els seus objectius.

El públic, entregat i posat dempeus, així ho va corroborar amb els seus aplaudiments. Chapeau!