Federico García Lorca dalt d’un cavall de cartó, (dalt d’un titella, podríem dir) fotografiat a la casa de Fuente Vaqueros, en el dia del seu primer aniversari (1899) Foto Ediciones Destino.
Si associem el nom de Federico García Lorca al teatre de titelles, d’immediat ens venen al cap un parell de les seves obres, ambdues conegudes i representades: Los títeres de Cachiporra. Tragicomedia de Don Cristóbal y la señá Rosita. I també: El retablillo de Don Cristóbal.
Més desconeguda és: La niña que riega la albahaca y el príncipe preguntón, peça per a titelles representada per primera vegada l’any 1923, en el transcurs d’una vetllada teatral que es va celebrar a la casa familiar que la família García Lorca posseïa a Granada. El mateix Federico es va fer càrrec de la direcció i la construcció dels titelles va ser encomanada a Hermenegildo Lanz.(per a més detalls sobre aquesta vetllada poden consultar el meu article publicat a putxinelli.cat: Una nit de Reis amb els titelles de Federico García Lorca, Manuel de Falla i Hermenegildo Lanz)
Anys després, el 25 de març de 1934, coincidint amb l’estada de Federico García Lorca a l’Argentina, el Teatro Avenida de Buenos Aires, oferia una representació de El retablillo de Don Cristóbal. Lorca i els seus titelles van despertar molta admiració. Aquell exitós espectacle protagonitzat pel personatge de Don Cristóbal, esdevindria un factor influent en la posterior carrera professional i artística de reconeguts titellaires argentins, com: Javier Villafañe, César López Ocón, Otto Freitas, Sara Bianchi, Mané Bernardo, Lucho Claeyssen, els germans Di Mauro, Ariel Bufano i Roberto Espina, entre d’altres.
El 5 de maig de 1935, amb motiu de la celebració de la Fira del Llibre i amb la col·laboració del pintor Miguel Prieto, el poeta de Granada dirigia El retablillo de don Cristóbal, representat per la companyia experimental de titelles La Tarumba.
El 10 de setembre de 1937, en plena guerra, la companyia Arte y Propaganda, dirigida per Mª Teresa León i Felipe Lluch Garín, estrenava en el Teatro de la Zarzuela de Madrid: Los títeres de Cachiporra. Tragicomedia de Don Cristóbal y la señá Rosita.
Per a continuar rastrejant la interrelació entre García Lorca i els titelles, ens cal un flashback per a ressituar-nos i posar especial atenció sobre una de les seves obres menys conegudes, la primera que va veure representada en un escenari professional: El maleficio de la mariposa, estrenada al Teatro Eslava de Madrid, la nit del 22 de març de 1920. L’estrena va resultar un gran fracàs. Per quines causes?
La gènesis de El maleficio… podem considerar que parteix de l’interès del dramaturg, director i empresari teatral Gregorio Martínez Sierra, per a produir i dirigir una obra escrita per aquell jove poeta de Granada. Havia assistit a una sessió privada on Federico García Lorca llegia uns poemes… Un d’ells, narrava la història d’una papallona amb problemes de vol, que cau en un niu d’escarabats:
“allí la recogen, la auxilian y la curan y allí se enamora de ella el hijo de la cucaracha. Pero cuando la mariposa recobra la gracia del vuelo, se eleva en el aire dejando desolado al pobrecillo amante”
Que els personatges de El maleficio de la mariposa siguin insectes i que el lloc de l’acció sigui un prat d’herba i flors, ens fa entendre d’immediat – sense cap dubte ni vacil·lació- que Federico pensés en que aquella havia de ser una obra per a titelles. I també entenem com a lògic que Gregorio Martínez Sierra pensés en programar-la formant part d’unes funcions anomenades “Teatro para niños”
En aquells inicis, Federico va titular l’obra “La ínfima comedia”, en referència a l’anatomia reduïda dels titelles i encara més a la dels personatges.
Si la creació poètica de Federico, havia despertat l’admiració de Martínez Sierra, també havia esperonat, tant o més, la de Catalina Bárcena, primera actriu de la companyia…
Martínez Sierra, escriu a Federico: “Es el caso que he decido hacer muy pronto “La ínfima comédia” , però no en guignol, sino formalmente, con los actores vestidos de animalitos. Ya tiene hechos los bocetos Barradas, y mañana probará algunos trajes ya confeccionados.”
Sembla ser que Martínez Sierra, -malgrat estar casat amb l’actriu María de la O Lejárraga- mantenia paral·lelament una relació sentimental amb Catalina Bárcena…
L’empresari i director, a l’hora de confegir el repartiment de El maleficio…adjudica a la Bárcena el personatge amb més protagonisme: l’escarabat enamorat. El personatge de la papallona l’interpretava la coneguda cantant i ballarina: La Argentinita.
Tota aquella auca d’insectes, aquells petits animalets dotats d’una morfologia –no cal dir-ho- ben distinta de la humana, difícilment podien ser imitats i representats per actors i actrius de forma convincent. Per contra, eren personatges ideals per a ser adjudicats a titelles, tal i com havia previst d’inici Federico.
La decisió unilateral de l’empresari no va agradar gaire al poeta… , però el cas és que el projecte va seguir avançant amb aquella errònia decisió de canviar ninots per persones. I amb un primer canvi de títol, de: La ínfima comédia va passar a dir-se: “La estrella del prado”.Posteriorment , es va produir un nou canvi de títol, el definitiu: El maleficio de la mariposa.
Federico García Lorca, no confiava gens en que l’obra fos ben acollida pel públic. La seva prevenció es va veure confirmada la nefasta nit de l’estrena. Totes les crítiques van ser unànimement demolidores. Cas d’haver estat interpretada per titelles, l’estrena hagués estat un èxit?
El diari El Heraldo de Madrid, publicava la seva crítica l’endemà de l’estrena: Creo que no es necesario acudir a la zoología para desarrollar un pensamiento que no le falta belleza però que resulta grotesco por la forma en que se nos presenta.
El Sol, publicava: La alegoría resultaba diluïda i confusa, y los espectadores dieron pruebas elocuentes de impaciència. De todos modos, la aspiración del Sr. García Lorca era nobilísima y su trabajo notable de versificación, aunque algo monótono…
Gil Fillol, escrivia a La Tribuna: …al sensible fracaso de “El maleficio de la mariposa” contribuyó mucho la pesadez de la interpretación…
Alejandro Miquis, deia a El Universal: Me parece desacertada la elección de actores para representar insectos, porque no pueden alcanzar una atmósfera escénica trascendente.
Deixant a banda que en aquella desafortunada estrena al Teatro Eslava, agradessin més o menys el tema i l’argument de El maleficio de la mariposa, i cenyint-nos únicament a l’aspecte estètic i interpretatiu, a la morfologia teatral dels personatges insectes, podem aventurar -posteriors posades en escena així ens ho demostren- que l’espectacle hagués guanyat en versemblança –versemblança irreal i màgica, valgui la contradicció- essent interpretat per titelles. I com a conseqüència, la recepció del públic hauria estat molt més favorable.
L’any 1963, el Teatro Nacional de Guiñol de Cuba, amb seu a l’Habana, va posar en escena El maleficio de la mariposa, tot respectant els seus orígens, és a dir, amb els personatges insectes interpretats per titelles.
Amb el pas dels anys, el rotund fracàs de la primera estrena de El maleficio de la mariposa s’ha anat diluint i n’ha quedat poca constància…
L’any 2005, la creadora artística Charo Feria, s’adjudicava la direcció, adaptació, escenografia i vestuari de El Maleficio de la mariposa, destinada a un públic infantil. Música per a piano de Pedro Calero. Els insectes van ser interpretats per actors i actrius de carn i os, eludint així, -una vegada més- que originàriament havien estat concebuts per a uns intèrprets amb còrpora de cartó i fusta. A jutjar per la imatge adjunta, s’endevina una posada en escena molt naïf i amb poc clímax poètic… Hauria estat més encertat servir-se d’intèrprets titelles?
“Dad al César lo que es del César y a Dios lo que es de Dios”, diu la famosa dita de la fabulació bíblica. Podem fer-nos-la nostra tot adaptant-la, per tal que vingui a dir:“Doneu als titelles i les marionetes el que és susceptible de ser representat per intèrprets inorgànics. I als actors i actrius el que és susceptible de ser representat per intèrprets biològics”.
I ja per acabar,apreciats visitadors i visitadores de putxinelli.cat, sense sortir-me del tema Lorca que ens ocupa, vull fer-los una recomanació de lectura que considero apropiada per a fer més suportable aquest estiu tan calorífic: ¡Lorca, Lorcadia!.El meu darrer llibre de teatre, publicat per Arola Editors. Una dramatúrgia-collage que inclou fragments de les 32 obres teatrals escrites per Federico García Lorca, les destinades a intèrprets de carn i os i les destinades a intèrprets de cartó i fusta.
