(Carme Serna i Mercè Sancho de la Jordana , en ‘Re Cor’)

Si l’objectiu de l’Estudi sobre el Teatre de Titelles, Visual i d’Objectes (TTVO) que s’està duent a terme sota els auspicis de la UNIMA Federació Espanya i el conjunt de partners que el recolzen (veure aquí), és aconseguir una radiografia el més fidedigne possible del sector, l’objectiu de les entrevistes fetes a titellaires rellevants (veure aquí) no és altre que aprofundir en aquesta diagnosi i posar en relleu la mirada propera i la dimensió humana dels seus protagonistes.

D’aquesta manera, a l’anàlisi minuciosa i prolixa de les variables socioeconòmiques, tècniques i laborals feta a través dels qüestionaris i del seu posterior trasllat a les gràfiques i xifres que ens informen de la situació general del sector (veure aquí), les entrevistes en profunditat aporten el testimoni detallat dels professionals, amb llurs visions personals i auto-observadores de la feina feta i del futur que s’entreveu. Dues perspectives distintes que es complementen a la perfecció per aconseguir una visió global i de múltiples dimensions del TTVO, capaç de sumar l’estadística del conjunt a la subjectivitat dels protagonistes.

És per això que, en l’àmbit concret de les entrevistes en profunditat, toca ampliar el radi de l’enfoc fins ara predominant, centrat en les figures que podríem denominar  ‘fundacionals’ -les generacions aparegudes a les dècades dels anys setanta, vuitanta i noranta- i començar a introduir les més joves que van néixer als anys 80 i 90, les quals van començar a pujar als escenaris bàsicament a la primera dècada del segle XXI. Ja ho hem fet en el cas de la titellaire de Santiago, Celtia Figueiras (veure aquí), i ara ho farem amb Carme Serna, de la companyia Disset Teatre, de Mallorca.

Mercè Sancho de la Jordana i Carme Serna, en ‘Re Cor’

És interessant recalcar la presència cada cop més notòria, tot i que encara massa exigua, de professionals amb formació reglada, eixits de les poques escoles existents amb dedicació al TTVO. Tal és el cas de la nostra entrevistada, la mallorquina Carme Serna qui va crear l’any 2005, junt amb Mariaje López i Juanma Palacios, la companyia Disset Teatre al sortir de l’Institut del Teatre de Barcelona. És a aquesta escola on es formà la Carme amb el mestratge de l’Alfred Casas, professor que amb silenci i sense escarafalls, ha estat clau en l’emergència de diverses generacions de titellaires a tot el país (veure entrevista aquí).

Alfred Casas dirigint el taller ‘Meumainmio’, Institut del Teatre (2018)

Disset Teatre és una companyia que amb els anys s’ha guanyat una sòlida reputació, amb espectacles d’una sofisticada qualitat, des dels primers que li van donar l’empenta inicial, El Vol de Calàndria, La Gola del Llop o Les Fades de la Bella Dorment, els quals van girar exhaustivament per tota Espanya i bona part d’Europa, fins el seu darrer treball, Re-Cor, un espectacle al meu parer fonamental pel que fa a un salt qualitatiu majúscul en la consolidació del seu projecte artístic (veure aquí).

Imatge de ‘Re Cor’

Aquestes característiques de qualitat, comunes en moltes de les actuals companyies joves emergents, adquireix uns destacats tons d’exquisidesa en el cas de Disset Teatre per uns trets difícils de definir però que es podrien explicar amb aquests termes: un domini sempre sòlid del cos pel que fa al moviment, la presència i la gestualitat; un gust refinat tant en els aspectes formals (titelles, objectes, imatges, escenografia) com en el contingut; una honestedat de partida pel que fa a temàtiques i perspectives vitals; i una insòlita valentia a l’hora d’enfrontar-se a temes que eviten els tòpics i no fugen de la complexitat. Segurament es podrien afegir més trets característics, però crec que aquests són els que marquen l’estil, així com  els nivells de qualitat i d’entrega que van més enllà dels límits propis d’una companyia.

Interior Museu de la Porciúncula, Palma. Foto T.R.

Caldria mencionar aquí el context d’on surt Disset Teatre, i no em refereixo als anys de formació a l’Institut del Teatre de Barcelona, sinó a l’atmosfera de la ciutat de Palma i l’illa de Mallorca, on, malgrat totes les mancances i els retrets que els agents culturals manifesten a tort i a dret,  propicia un mar de fons artístic i creatiu d’una elevadíssima potència. En efecte, crec que Mallorca, i les Illes Balears per extensió, constitueixen un ecosistema cultural petit però d’una densitat acusada i proveïda d’una important altura qualitativa la qual denota el seguit de generacions que han gaudit d’uns nivells alts de culturització avançada. Sens dubte no és aliè a aquesta realitat el fet de ser Mallorca una illa visitada i cobejada per bona part de les elits artístiques i culturals del planeta, on forasters i autòctons s’han pogut emmirallar i mirar-se mútuament des de fa ben bé un parell de segles amb l’atenció pausada que garanteix la famosa Calma, publicitària i real, pròpia de l’illa.

Escena mallorquina. Rajola al Museu da la Porciúncula, Palma. Foto T.R.

Una realitat que la mateixa Carme Serna explicita indirectament, quan comenta l’alt nivell dels estudis de teatre que va poder fer a l’escola de la britànica Leona Di Marco, o quan esmenta el ferment cultural que bullia a l’illa i que empenyia els joves a sortir per formar-se a ciutats com Barcelona, València o Madrid. 

Però és hora de donar la paraula a la Carme perquè ens expliqui com van ser els seus inicis en l’aventura teatral amb Disset Teatre.

Orígens

Carme Serna —El meu interès pel teatre va començar quan tenia disset anys i vaig sentir la necessitat d’apuntar-me a una escola que hi havia llavors a Palma, dirigida per Leona Di Marco  Va ser més aviat una intuïció, ja que jo no coneixia a ningú que fes teatre, vaig pensar que era una cosa que m’agradaria i, a més, la tenia al costat de casa. He de dir que era una escola molt bona, Leona era una dona anglesa de teatre, que va ser molt important a l’illa, les seves classes eren d’una professionalitat absoluta, fèiem veu, moviment, màscares, Comedia dell arte, treballàvem Shakespeare, Chéjov, Sófocles…

Carme Serna en l’ôpera dels Tres Rals, de Bertolt Brecht, amb els alumnes de l’Escola Leona di Mauro

Sovint venien amics seus estrangers, actors professionals i reconeguts, a fer-nos una masterclass. Quasi tots els actors que van acabar anant a Barcelona provenien de na Leona. Molta gent hi anava per preparar-se (i no agafava a tothom, ella escollia als seus alumnes) i poder entrar després a l’Institut del Teatre o a alguna altra escola. Jo volia marxar de sa illa, aquí se’m feia tot molt petit, vaig veure que el teatre se’m donava bé i ho vaig voler provar. Vaig apostar per això. Vam ser tota una generació d’actors que en aquella època vam anar a Barcelona per entrar a l’Institut: n’Aina Calpe, Xavi Frau, Agnès Llobet, Mariaje López, Juanma Palacios, Xavi Núñez,  … I la majoria ens vam formar amb na Leona Di Marco.

Institut del Teatre

L’any 2001 vaig entrar a l’Institut del Teatre. Llavors no sabia ni tan sols que existia el teatre visual. Potser havia vist alguna obra de teresetes clàssiques a Mallorca, però era un record molt efímer. El teatre d’objectes com hibridació, això no ho coneixia. Vaig entrar per Text i aviat em vaig canviar a Gest.

L’abric

Llavors no existia sa branca de teatre visual. Hi havia tres opcions: Musical, Text i Gest. Hi havia moltes assignatures optatives, i va ser molt important un taller a tercer de teatre de titelles i objectes. Aquest taller, que es va titular L’Abric, dirigit per l’Alfred Casas, va ser sa llavor, l’espurna que va encendre la passió cap a aquest món. Hi vaig veure unes possibilitats creatives immenses, em va obrir el ulls del teatre. A mi m’avorria el teatre de text, era una època en què hi havia molta bonança econòmica, i tot ho trobava molt avorrit. En canvi, el que m’encenia eren els projectes que tenien a veure amb el teatre visual.

Carme Serna en ‘L’Abric’, taller a l’Institut del Teatre

L’experiència amb L’abric va ser brutal, va ser un taller, sí, però va triomfar a la Fira de Lleida, on va rebre el premi al millor espectacle, una transcendència que no solia passar amb els tallers dels estudiants. Això va ser el petit foc que va engegar aquestes inquietuds cap aquí.

Imatge de ‘L’Abric’

Treballar amb Alfred Casas és molt fàcil, sembla que tot es vagi fent sol. Treballa des de la confiança i la llibertat. La seva manera de dirigir era molt pràctica, cordial i propera, donava molta seguretat. Ell sempre ha estat present a Disset Teatre, pendent d’allò que fèiem, ja sigui com a escenògraf o posant la seva mirada, ha estat important en la nostra carrera, a nivell personal i de Disset Teatre. Saps que sempre estarà allà. És brutal.

Recordo l’època de quan vam sortir de l’Institut com d’esplendor. Érem joves, te menges el món. Surts de l’Institut, amb una formació que està molt bé, amb una obra bona,  L’Abric, amb la que vam fer molts bolos, va ser preciós. Em considero molt afortunada d’haver viscut aquells moments, per les oportunitats que van sorgir, quan tens tota l’energia, totes les hores del món, uns objectius molt clars, tots els camins oberts al davant.

Imatge de ‘L’Abric’

A quart, hi havia una assignatura que era la construcció d’un titella, també amb l’Alfred Casas, amb qui vaig acabar creant un titella de fusta. Volia fer-ne alguna cosa, li volia donar vida, i llavors vaig connectar amb la Mariaje López, a qui li agradaven els titelles, la vaig enredar, a ella i a l’Alejandro Navarro, per fer alguna cosa. Així vam començar. En realitat, jugàvem amb els titelles, i a partir d’aquí vaig començar a generar idees. Així va néixer El Vol de Calàndria. Vàrem guanyar el premi al Millor projecte de teatre visual 2008 de l’Institut, uns diners que donaven per dur a terme un projecte, i així vam poder muntar El Vol de Calàndria.

El Vol de Calàndria

Era una obra sense paraules, a partir d’aquell titella que havia construït, la història també la vaig fer jo, la vaig dirigir, tot molt ambiciós, però en tenia moltes ganes. Vam anar a França i a Bèlgica, va tenir molta volada, va ser el nostre punt de partida.

Calàndria i ocell

El nom de Disset Teatre va sortir per casualitat. Necessitàvem un nom per poder-nos inscriure, de fet en teníem un altre de nom, però ens van dir que no podia ser, i llavors, en haver de decidir ràpid, vam triar un número, i va sortir el 17. Després han passat algunes coses maques amb aquest número, algunes coincidències estranyes i curioses….

Després d’El Vol de Calàndria, vam decidir que teníem ganes de provar amb el públic familiar. Era una qüestió estratègica, per tenir una obra amb més sortida, per consolidar-nos com a companyia, tenir bolos i una certa fortalesa. Faríem coses per a nins, sí, però amb una exigència i una qualitat impecables. Això sempre ho hem buscat. Hem d’estar orgulloses del què fem i sentir-nos bé.

Imatge de ‘El Vol de Calàndria’

Amb el Vol de Calàndria havíem anat a Charleville, i allà vam veure moltes coses, i recordo que ens va xocar una de molt petita, dues al·lotes que feien coses amb fils, molt inspirador, i vam decidir que volíem investigar a partir d’aquests materials, els fils. Però va passar llavors que la Mariaje havia estat amb el Jordi Palet (amb un espectacle que es deia Trenca closques), i teníem amb ell molt bona relació. Ell volia fer una versió de la Bella Dorment i ho vam trobar fantàstic, perquè encaixava amb la idea que teníem de treballar amb els fils. Vam pensar que era ideal, perquè teníem moltes ganes d’experimentar amb materials de llanes, cotó, fils, agulles de tricot, el fus, la filosa, i que envoltar aquest conte amb aquest material li donaria una altra capa simbòlica -ja que el moment àlgid del conte és quan la Princesa Englantina es punxa amb el fus , utilitzar els objectes i reforçar la història.

Les Fades de la Bella Dorment

El resultat va ser Les Fades de la Bella Dorment. Es va convertir en l’espectacle per excel·lència de Disset Teatre: ens va llançar, vam anar a tots els festivals, al Fetén de Gijón vam guanyar el premi al Millor espectacle d’objectes, i això ens va permetre entrar a tots els circuits del país, per totes les Comunitats Autònomes, la companyia va viure un moment àlgid molt bo, quelcom d’insòlit sent una companyia de Mallorca, que sempre costa més per arribar a segons quins circuits de fora.

Imatge de ‘Les Fades de la Bella Dorment’

Va ser un moment d’esclat de feina i gires per tot arreu. Però ja se sap que tot es complica sempre. La primera crisi del 2008 s’arrossegà amb els anys. De fet, mai vam tornar a la situació anterior a la crisi, de sobte ens van començar a regatejar els catxets, quan abans això no es feia. Tot i així, nosaltres seguíem tenint bolos per tot arreu.

Va coincidir que tant la Mariaje como jo, vam ser mares. A nivell personal, era una il·lusió anar de gira amb el bebè, els portàvem a tot arreu, ho fèiem des d’una innocència brutal, perquè la realitat va ser molt dura, i insostenible, amb un bebè de 4 mesos, agafant dos avions a la setmana, dormir als hotels cutres de carretera, la Mariaje, jo i el tècnic Pep Pérez, entre els tres ho fèiem tot. Podíem compartir la maternitat, però va ser alhora molt cruel, també respecte al bebè, que l’havies de despertar a les sis del matí per anar a muntar, al servei d’unes exigències laborals molt bèsties.

Imatge de ‘Les Fades de la Bella Dorment’

I això en una realitat social difícil, ja que la societat no valora la maternitat fins a aquest punt, i exigeix en canvi el màxim d’eficàcia. Tot plegat molt guapo, però molt insostenible. Aquest espectacle de Les Fades va continuar durant molt temps, fins i tot quan ses nines eren grans, i de fet encara ens el demanen ara. Però després, ja no hem tornat a tenir un espectacle amb tant d’èxit

Imatge de ‘Les Fades de la Bella Dorment’

Els espectacles de Disset Teatre es van anar succeint, amb títols com La vertadera història d’en Pere Pocapor (2013) (veure aquí), El Carnaval dels Animals (2013), Quin embolic d’emocions!  (2014) (veure aquí), En Martí i en Siurell Màgic (2015) (veure aquí).

Imatge de ‘Quin embolic d’emocions!’

Una nova crisi dugué la partida de la companyia, el 2016, de na Mariaje López, en Pep Pérez i en Juanma Palacios, quedant a bord na Beatriu Solivellas, que el 2013 entrà a formar part de l’equip de producció i distribució. i incorporant nous col·laboradors com Mercè Sancho.

Titelles de ‘En Martí i el Siurell màgic’

Als següents espectacles, que hem rodat sols per la nostra Comunitat, hem incorporat nous col·laboradors. Són propostes per a escoles –Una orquestra de Planetes (2018) (veure aquí)-, Sales Alternatives -Petjades (2018)- fins arribar a l’últim muntatge de Disset Teatre, Re-Cor (veure aquí), del que estem molt orgulloses malgrat la dificultat en la distribució. Una coproducció de Disset Teatre amb el Teatre Principal de Palma, estrenada en desembre 2018, dins la línea de ‘Nous Llenguatges’.

Com elabores els teus espectacles?

Depèn de cada moment, però si mir enrere veig que en tots hem cercat una mescla de llenguatges (moviment, text, objectes, titelles) en la forma, també ens hem exigit una qualitat en el que presentam i també ens agrada cercar un compromís en els temes que tractam. Amb les Fades va ser les ganes de treballar na Mariaje i jo juntes amb els fils i llanes i en Jordi Palet, amb en Pere Pocapor va ser una inquietud sorgida inicialment d’en Juanma Palacios que la va escriure i dirigir, abordàrem el tema de la por.

Imatge de ‘En Pere Pocapor’

Amb Quin embolic d’ emocions i Martí i el siurell Màgic, volíem parlar de temes compromesos amb els infants sense perdre el nostre segell, temes com la mort, així com parlar de les emocions, posar-los nom, textures i colors. A Petjades parlam d’una nina que cerca refugi. Totes tingueren molt bona rebuda i les poguérem moure bastant. Amb Re-cor va ser preguntar-nos, na Mercè Sancho de la Jordana i jo, de què teníem necessitat de parlar i a partir d’aquí, vas enredant a la resta d’equip que també posen tot el seu talent i coneixements al servei del projecte i la cosa creix i es fa col·lectiva, ja és de tots.

L’equip de ‘Re-Cor’: Mercè Sancho de la Jordana, Carme Serna, Beatriu Solivellas (producció) i Albert Mèlich.

Avantguarda i tradició

Realment, crec que de tradicional mai n’hem fet. Quan ens proposaven els tallers de l’Alfred o la René Baker, sempre eren treballs d’hibridació. La tradició no la conec. M’he centrar en el teatre d’objectes com un llenguatge que es barreja amb altres llenguatges, amb el teatre d’ombres, per exemple, que hem utilitzat moltes vegades.

Imatge de ‘Re Cor’

Penso que els objectes són uns recursos més que té l’actor i que et serveixen per combinar el gest, el moviment, la dansa, saps que amb els objectes es creen universos visuals molt potents. De fet, jo diria que es creen universos particulars, perquè no només són visuals, tenen un significat simbòlic i conceptual més enllà de la part visual que seria més ‘superficial’. Això no vol dir que no m’interessi el tradicional,  però la meva formació és més de gest i de treball amb els objectes. És des del cos que m’acosto a aquest món dels objectes.

El futur

Crec que el futur d’aquest tipus de teatre pot ser molt potent. I cada vegada ho és més. També per les noves tecnologies que hi encaixen molt bé. Vivim una època molt visual, el món dels cartells, d’Instagram, el mateix teatre de text cada vegada és més visual, i els objectes tenen una càrrega metafòrica brutal. La imatge s’ha fet molt important, i ara jo veig teatre visual i d’objectes a tot arreu. En tinc una visió molt àmplia. Tots els artistes que exposen objectes amb valors dramàtics és per a mi teatre d’objectes. Són situacions que costen de definir, i per això m’agraden, que siguin difícils de definir.

Imatge de ‘Re Cor’

Circuits

Si em preguntes què s’hauria de fer en relació als circuits, jo diria injectar més diners. I a Mallorca encara més, aquí tenim el handicap de la insularitat, costa molt rodar les obres. Per exemple, amb Les Fades de la Bella Dorment vam tenir un distribuïdor de Madrid, i ell ens va dir que ni boig agafava companyies de Balears, ja que era una dificultat afegida: calen tres dies per fer un sol bolo a la Península, això és molta despesa. Hem de pujar els catxets, l’Ajuntament ha de pagar viatge i estança. Tot es fa més difícil. Hi ha les ajudes de l’Institut d’Estudis Baleàrics, però no són suficients, primer perquè paguen tard, i de vegades no és el 100%, la resta l’has de posar tu, és tot molt agafat amb pinces. Per tant, primer s’hauria de posar el focus en aquest handicap d’insularitat per poder-nos moure i estar als circuits.

Titelles de ‘En Pere Pocapor’

Després, a nivell interilles, hi ha el circuit TalentIB, però ens trobam amb el problema que no hi ha espais d’exhibició equipats per un muntatge com Re-Cor, per exemple.

El Teatret de Sebastià Vergés al Pati de la Misericòrdia de Palma.
Foto de Irma Borges.

A Mallorca tenim el Cacim del Consell de Mallorca, que més que un circuit és un catàleg, on pots oferir, si hi entres, els teus espectacles als municipis de l’illa, que tenen, en funció dels habitants, un pressupost que cobreix el cost del bolo. Però s’hi mesclen companyies professionals i associacions, hi ha poc marge. A més a més, crec que les ajudes haurien d’anar a les companyies i productores, no als municipis. 

Quan un programador municipal té un pressupost de cultura inexistent o ridícul, no té marge per assumir catxets,  quan et regateja i tu no pots baixar, llavors agafa les companyies amateurs o propostes de contacontes…, que són més barates. És un flac favor, no promociona ni la qualitat ni la professionalitat. Haurien de donar més visibilitat a produccions professionals, i haurien de córrer més risc artístic, en general. Sempre estàs en aquesta balança entre la venda i l’art, a vegades arrisques més i altres menys, tots hem de sobreviure, però els programadors arrisquen poc.

Teatre Principal de Palma. Foto Paucabot, Wikipedia

Aquí tenim una associació professional, a la qual hi som sòcies, que es diu Illescena, per a empreses de teatre professional i, per exemple, recentment ens hem ajuntat amb productores de Canàries, per crear la Federació Insulares, i fer més pinya a Madrid, perquè tenim els mateixos problemes d’insularitat a circuits peninsulars com Platea.

Fixa’t amb l’últim espectacle, Re-Cor, hem estat dos dies al Teatre Principal, un al Teatre Catalina Valls dins la FiraB!, tres bolos al Teatre Xesc Fortesa, i un altre més dins el Festival Teresetes. Set funcions. I és una obra en la que hem apostat molt creativament i econòmica, i ja veus. Fora de Mallorca, ni un bolo. Al 2019 vàrem apostar per festivals i no hi va haver sort de ser seleccionades i al 2020 amb la pandèmia… Però la sentim i volem ben viva. Ara que tot comença a moure’s de nou, volempoder mostrar-la a altres Comunitats.

Els Festivals

Els festivals són realment molt importants. Hem anat a molts, i n’hi ha que funcionen molt bé. Per a mi, el més important és que dinamitzin el sector i que surtin bolos a les companyies. Que surti feina. Que sa cosa se mogui. Que generin públic, treball i que arrisquin.

Matija Solce amb Pulcinella, al Pati de la Misericòrdia. Festival Internacional de Teatre de Teresetes 2019. Foto de T.R.

En general trobo que falta més obertura. Els veig molt compartimentats, si és per a públic infantil, si és per a titelles, per a teatre de text… S’ha d’obrir la visera que tenim als ulls, perquè el teatre és llibertat, obrir sa mirada, i no cenyir-nos per definicions, que empresonen, si aconseguim tenir aquesta mirada més oberta, serà millor. Vivim en una època de canvis i la hibridació hauria d’estar assimilada com cosa normal. Més esperit d’obertura, més flexibilitat.

Aina Gimeno, directora del Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca. Foto de Pablo Caracuel

El Festival Teresetes, a Palma, ha estat sempre un recolzament, sempre hi hem estat. Aquest any amb Disset Teatre no tenim res de nou, però hi participo com actriu i he aportat al procés de creació col·lectiva amb la companyia La Mecànica. Un espectacle preciós, proper a Disset, que es diu Les petites coses, també de cos, titelles i objectes, que ha tengut molt bona acollida entre el públic i que ara l’altre dia ens vàrem dir que anam a Feten!

També és molt important, als festivals, la part de convivència entre els artistes, permet que les companyies mos coneguem, que hi hagi intercanvi entre els professionals, debat, opinions… El festival Fetén, de Gijón, va ser molt important per nosaltres. Ens va llançar.

La Formació

Aquí no hi ha formació específica pel teatre visual i de titelles, ni públic ni privat. Tenim una Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, i des del Festival Teresetes, es demanava d’introduir-hi una formació de teatre visual. Al 2018-19 s’aconseguí l’assignatura optativa de teatre d’objectes. Jo vaig guanyar la plaça, de manera que sobre aquest tema puc parlar com a professora.

Edifici de l’ESADIB, l’Escola d’Art Dramàtic de les Illes Balears, al centre de Palma. Foto Google map

Va durar dos cursos, i s’ha aturat a causa d’un cúmul de circumstàncies marcades per la pandèmia. El primer any va ser brutal. Va obrir molt sa mirada dels estudiants.

Treballant en un taller amb alumnes de l’Esadib

El segon any va començar també amb molt d’èxit. Però va venir la pandèmia i vam haver de continuar amb classes On Line. Això em va impedir fer una aula oberta per mostrar el que fèiem, per donar-ho a conèixer, molt important per motivar als futurs interessats. Els alumnes estaven tancats, havien perdut el contacte, i això va fer que no hi hagués un mínim d’alumnes, de manera que l’assignatura va caure. Hi podria haver hagut més interès per part de l’escola, evidentment, però no va ser així. Tots els professionals volíem que això seguís… i es va deixar.

Treballant en un taller amb alumnes de l’Esadib

Ara ho haurem de reivindicar un altre cop. Tot es posa difícil.

És bàsic que a totes les escoles d’art dramàtic hi hagi assignatures, que no sigui optativa, perquè llavors deixes aquesta formació molt precària, perquè encara pateix de molta feblesa… Ha de tenir més importància, més recolzament.

Bodegó de Jaume Calafet durant les classes On Line de Carme Serna a l’Esadib
Composició de Maite R. durant les classes On Line de Carme Serna a l’Esadib
Composició de Manu durant les classes On Line de Carme Serna a l’Esadib
Composició de Sílvia Arbona durant les classes On Line de Carme Serna a l’Esadib

Penso que avui un actor ha de conèixer l’objecte, per poder-te enfrontar a un procés creatiu, i si saps d’objectes, tindràs moltes més possibilitats. És bàsic per obrir portes a la creativitat.

Per altra part, els coneixements corporals són també molt importants, per poder tenir relació amb els objectes. Crec, en aquest sentit, que la formació que vaig rebre a l’Institut del Teatre cobria molt bé tots aquests aspectes. Allà ja tenen experiència i un model, valdria la pena estudiar-lo i implementar-lo a altres llocs.

Imatge del taller fet per Carme Serna junt amb dos altres professors, Luis valenciano i Xavi frau, dins del festival Cíclop 2018, a Sineu. Títol del taller: ‘La nit canalla’

Una de les coses més positives és poder establir relacions amb altres escoles, per exemple nosaltres ho vam fer amb la de Charleville, tant amb l’Escola com amb el Festival. Vam tenir classes amb els professors d’allà, ens hi vam traslladar i durant una setmana, vam compartir la formació amb ells, això va ser molt important per a nosaltres.

El nou edifici de la ESNAM, École Supérieure National des Arts de la Marionnette, a Charleville-Mézières, França

Les Escoles d’Art Dramàtic haurien d’aprendre de les que ja tenen un recorregut, com és el cas de Charleville o de Barcelona.

Museus

Considero que són molt importants i necessaris, però si es fa una bona dinamització, sigui de titelles o d’art contemporani. Es interessant que hi hagi tallers, que es facin activitats paral·leles. Només mirar, no serveix, s’ha de dinamitzar, per apropar les obres al públic, generar activitats educatives. Aquí a Mallorca, les companyies no tenim locals per assajar. A Barcelona és molt més fàcil. A Mallorca no. Tenir un espai per tenir coses penjades, quan necessitem espais, no m’entra al cap…

Un museu pot reivindicar el seu patrimoni, però que sigui una provocació, que creï projectes, contacte, comunió. Per exemple, amb Disset Teatre hem treballat amb Es Baluard (Museu d’Art Contemporani de Palma).

També a la Fundació Pilar i Joan Miró, vam fer una feina molt interessant. En ocasió d’una exposició d’un artista coetani de Joan Miró, Josef Albers, vam fer un conte que estava relacionat amb la seva obra, va ser fàcil, perquè era un artista que treballava molt amb els objectes, com Miró. Objectes per res-significar, jugàvem a trobar formes amb els seus alumnes…. Vam entrar en la figura i en l’univers de l’artista i es van generar moltes coses.

Cartell de l’exposició Albers/Miró

El teatre d’objectes és amplíssim, sempre a cavall entre el teatre i l’avantguarda contemporània, i tot el que es suma ara de tecnologia. Per tant, els museus són i poden ser molt importants, però si es dinamitzen.

Organitzacions

Aquí s’ha format recentment UNIMA Balears, una novetat, estem just començant, ara ens reunim per zoom, i compartim les nostres realitats, propostes per tirar endavant, és un preciós moment de trobada. Veus que no estàs sola, que n’hi ha més, i d’aquí poden sortir coses.

Presentació de la UNIMA Balears al Festival de Teresetes de l’any 2019. D’esquerra a dreta: Gabriel Janer Manila, Max, Toni Masegosa, Beatriu Solevillas, Aina M. Gimeno i Biel Porcel. Foto T.R.

Organitzar-se és essencial, primer per estar junts, i després per crear simbiosis amb altres associacions.

La Crisi del COVID-19

Com he dit abans, les classes que havien començat han caigut, una llàstima.

A nivell de companyia, ens ha afectat molt perquè es va aturar tot. Hi havia algunes funcions que van caure. Et quedes sense ingressos, però has de mantenir l’estructura de la companyia, és un forat negre. Aquí a Mallorca hi ha hagut ajudes del Consell de 1000€ si tens un treballador, 2000€ dos treballadors…, però no les hem pogut ni demanar perquè bastant és pagar lloguer, gestoria…, i el primer que fas és deixar de pagar el teu sou i no cotitzar. 

Afecta a tot el sector i profundament. Companys meus han hagut de marxar. I me fa molta pena veure com a una companyia professional li costa tant sostenir-se. Ara no tenim cap projecte de futur. Estem fent feina en altres coses, per a altres companyies. Però mantenim la nostra estructura i ens agradaria donar recorregut a Re-Cor. La veritat és que no sé si la situació podrà ser sostenible. L’estructura la paguen els bolos. És un forat negre.

Mercè Sancho de la Jordana i Carme Serna, en una escena de ‘Re Cor’

Però jo vull ser optimista. Tenim una fortalesa brutal. Per altra part, també penso que no trigarà a haver-hi un boom. En temps de crisi sempre es generen coses molt interessants, per exemple, que ens ajuntem entre nosaltres, que no siguem tan individualistes. Tot i ser una illa, a Mallorca hi ha moltes inquietuds artístiques, i molta qualitat en el que es fa. Sóc optimista.

Etiquetas: , , , , , ,