(Marioneta gegant d’Alauda Teatro vista per dins. Foto T.R.)

Continuem les nostres cròniques del Festival de Teresetes de Mallorca, amb una atenció envers els següents treballs presentats a Palma: Germans, de la cia. Les Maladroits (França); Daltabaix!, de Matito Teatre (Catalunya); Ingeni Machina, de Alauda Teatro (Castilla León); Esbarjo fest, de La Marciana (Mallorca); i Excalibur i altres històries d’animals morts, de Hermanas Picohueso (Mallorca).

Germans, de la cia. Les Maladroits

Segurament va ser aquest muntatge que va inaugurar el Festival la nit del 27 de maig a la sala petita del Teatre Principal de Palma, un dels que més va impactar i sorprendre al públic del Festival, en plantejar un retorn al passat de la Guerra Civil Espanyola fet per dos germans néts d’un espanyol refugiat i instal·lat a França, on va iniciar una nova vida. Una temàtica que es sustenta en la necessitat real d’indagar sobre el seu passat d’un dels dos membres de Les Maladroits, Arno Wogerbauer, que en efecte és d’origen espanyol per part de mare.

Foto companyia.

Va sorprendre l’actitud d’autocrítica del posicionament francès en el tauler de joc europeu dels anys trenta, una realitat ben coneguda però poc acceptada pel país veí, i també l’excitació i l’entusiasme que segueixen despertant els fets de la Guerra Civil Espanyola setanta dos anys després de la seva fi. Sobretot si es té en compte que un cop acabada aquesta guerra, en va començar una altra, la Europea, en la que els protagonistes i tants d’espanyols hi van seguir combatent, ara en la Resistència.

L’obra, com ens van explicar els mateixos autors/intèrprets, l’esmentat Arno Wogerbauer i Valentín Pasgrimaud, va néixer a partir d’unes improvisacions en el marc d’un taller fet amb el Théâtre de Cuisine, de Christian Carrignon, un dels pioners del teatre d’objectes a Europa. I, realment, ens trobem davant d’un cas de ‘teatre de cuina’ en el seu sentit literal, ja que tota l’obra està emmarcada en l’espai d’una cuina, on els dos germans prenen  cafè i revisen documents del seu avi, a la recerca d’una història per a ells desconeguda de guerra, mort, amistat, exaltació revolucionària i ideals polítics esfondrats dels anys trenta del segle XX.

Foto companyia.

S’ha de dir que la valentia dels Maladroits és considerable en atrevir-se a abordar aquesta temàtica i que el resultat aconsegueix saltar tots els esculls d’una tal empresa, que podrien ser molts: desconeixement de la realitat, partidisme exagerat, imparcialitat de partida, exaltació revolucionària démodée, etc. Certament els dos autors/intèrprets han profunditzat en la història, la gran i la minúscula dels fets petits, malgrat els seu posicionament ineludible envers el costat correcte de la Història, de manera que predomina i s’expressa amb claredat l’exaltació revolucionària del costat republicà.

En la forma, el muntatge explora totes les possibilitats objectuals que ofereix una cuina i molt en concret els elements propis del cafè que els actors estan prenent. És a dir, tot l’univers escènic gira a l’entorn del sucre i del cafè, els quals aconsegueixen convertir l’espai de la cuina en els múltiples escenaris on transcorre l’obra: la regió de Las Minas al llevant espanyol, Barcelona, el front d’Aragó, l’exili i els camps de refugiats a França.

És a través dels objectes emprats que es poden explicar els fets amb tota la seva cruesa i el seu fort dramatisme multiplicats per mil, sense ofendre els sentits dels espectadors, és a dir, fent-los digeribles gràcies a la distància que permet veure la realitat des de dues òptiques distintes i complementàries: des de la proximitat màxima que ofereixen els objectes i des de la distància màxima pròpia de la miniatura i de la condició objectual dels personatges i les situacions. Sens dubte aquesta doble perspectiva que es percep simultàniament, característica pròpia del teatre d’objectes, és una de les claus de la proposta, capaç de colpir amb tanta força el públic.

El contrapunt a l’exaltació de les ‘veritats revolucionàries’, indispensable si no es volia caure en una simple aclamació dels tòpics d’esquerra, van ser dos moments claus de l’obra. El primer és quan els dos amics de la infància, Pablo y Ángel, cadascú en un bàndol diferent, s’enfronten a vida i mort, un presoner de l’altre. Quin és el resultat? D’entrada, el presoner mor ajusticiat per l’altre. Però de seguida els dos germans comprenen que si l’avi Ángel hagués mort, ells no existirien. Llavors canvien el resultat per un altre desenllaç: en comptes de passar-lo per les armes, Pablo deixa escapar viu al condemnat.

El segon moment clau és quan, ja al final de l’obra, un dels germans es deixa emportar per l’enaltiment revolucionari, fet d’himnes i banderes, mentre l’altre se li enfronta, dient que no té ganes de deixar-se portar per exaltacions que són d’una altra època i d’unes altres persones. Els dos es barallen i per uns moments reviuen el drama de tota guerra civil, dels germans enfrontats cara a cara.

Les Maladroits van deixar moltes preguntes en l’aire: els enaltiments dels anys trenta d’himnes i banderes segueixen en peu de guerra setanta i dos anys després? Tan fàcil és arribar a les mans per causes ideològiques provades ja per la Història? Què s’ha de fer amb la memòria històrica que desperta entusiasmes del passat?

Parlant amb els actors després de l’espectacle, em comentaven l’estranyesa que els va fer constatar l’entusiasme i l’enardiment que sentia tanta gent d’esquerra a França quan es parlava de la Guerra Civil Espanyola, com si hi hagués un desig de reviure les mateixes emocions. Els vaig dir que seria bo conèixer les obres del periodista Manuel Chaves Nogales, com A Sangre y Fuego, o El Maestro Juan Martínez que estuvo allí, o El amigo de los perros, de Leonardo Padura, on les polaritats enfrontades desvelen les seves mútues misèries. Un antídot adequat als enardiments ideològics dels anys trenta, que molts semblen avui enyorar.

El treball de Les Maladroits va demostrar que hi ha maneres sanes d’apropar-se al passat des d’una catarsi teatral basada en el joc amb posicions respectuoses, crítiques i conscients. El públic així va semblar veure-ho, premiant els dos actors/autors amb enardits aplaudiments.

Daltabaix!, de Matito

Es va poder veure a l’imponent pati de la Misericòrdia de Palma l’últim espectacle de la companyia Matito, que porta el nom del personatge inventat per Arnau Colom, un putxinel·li de nova creació -com és habitual en la tradició catalana, en la que cada mestre titellaire té la llibertat d’inventar els noms i els rostres dels seus herois, malgrat n’hi hagi hagut de comuns a diverses companyies, com el ben conegut i famós Perico-.

Foto companyia.

Ens trobem davant d’un titellaire d’extraordinàries capacitats, Arnau Colom, format a l’Institut del Teatre i que compta amb unes insòlites habilitats físiques i vocals, de manera que per posar veu al seu putxinel·li, no necessita llengüeta ni cap pròtesi distorsionadora, sinó que ell mateix és capaç de posar veu al titella amb una energia i una força que no té res a envejar a cap mestre llengüeter. I és precisament per aquestes aptituds i el coneixement que té de l’ofici escènic, que a Colom li agrada exercir aquest nervi bellugadís que, com també li passa al seu amic i col·lega Eudald Ferré, l’empeny a voler experimentar noves formes de tractar el guant, removent els codis tradicionals, tot buscant com inserir l’actor en el context trencat del castellet.

Foto companyia.

I això és el que fa amb Daltabaix!, un muntatge en el que la història s’enclava en una escenografia composta del que podríem anomenar les restes o el naufragi d’un castellet, l’estructura de fusta del qual, com un esquelet desllorigat, apareix sense robes, a la manera de simples suports que serveixen més que res per penjar coses i poder recolzar el braç del manipulador. Una atractiva i metamòrfica escenografia que dona peu a un joc dels titelles en el que prima tant l’actor-manipulador com el titella i els seus moviments saltant d’un lloc a l’altre.

A destacar també la figura de l’actriu, narradora i titellaire Clara Algaba, que posa un to fresc i desimbolt a l’acció dels titelles. Una presència que s’ha convertit ja en una fòrmula dramatúrgica pròpia del teatre Matito.

Foto companyia.

La història explicada és de bons i dolents, en una línia d’impecable correcció política d’esquerres, en la que el bons són en Matito, una ovella que volen esquilar i els treballadors d’una fàbrica, i els dolents els guàrdies que la vigilen i l’empresari malentranyat i feroç, transmutat en un llop. Una història de línies senzilles que permet fer viable l’enfollit joc cinètic dels titelles saltant pels estris desencaixats del castellet el·líptic, com si aquest fos una gàbia de portes obertes de la que els titelles s’han escapat, amb les ganes folles de fer-hi els seus mil i un disbarats, cridant com lloros les seves bogeries.

Amb direcció de Carlos Gallardo, Daltabaix! inicia una nova línia de treball d’en Matito i de l’Arnau Colom, una exploració vers els nous espais escènics possibles del titella de guant i del teatre de figures en general. Una línia difícil i arriscada, apta només per a navegants amb la capacitat i la destresa d’aquest jove mestre titellaire que és Arnau Colom.

Ingeni Machina, d’Alauda Teatro

També al pati de La Misericòrdia, vam poder gaudir d’un treball de la companyia de Burgos Alauda Teatro, composta per Rafael Benito y Isabel Sobrino, i en la que en aquest cas han intervingut els seus dos fills Gabriel i Andrés Benito. Un treball que consisteix en una instal·lació que de fet és un desplegament d’instal·lacions, en les que regna una marioneta gegant de 5 metres d’alçada.

Marioneta gegant. Foto T.R.

He dit desplegament perquè la meitat del pati de la Misericòrdia es va omplir d’una sèrie d’andròmines reunides de la següent manera:

– L’esmentada marioneta gegant;

– Una carpa de 5X5 m que acull diversos autòmats mecànics tots fets de fusta;

– Una caravana que reprodueix al seu interior el funcionament d’una càmera fotogràfica que capta i reflexa com una lent l’espai exterior i el seu moviment;

– Una piràmide enigma, amb forats on s’ha de posar la mà per descobrir mecanismes ocults que provoquen reaccions exterior inesperades;

– Grues i politges en diversos aparells mecànics amb els que els espectadors hi poden jugar;

– Un tricicle amb una hèlice i un dispositiu mecànic que, en pedalejar, genera electricitat suficient per fer girar i sonar un manubri automàtic que posa música ambiental al recinte.

Tot plegat constitueix un conjunt de mecanismes plens d’enginy i d’inventiva, que demostren el domini que ha aconseguit aquest mestre tallista i titellaire que és Rafael Benito.

La marioneta gegant des del darrere. Foto T.R.

Un capítol apart és la marioneta de cinc metres, feta de diversos materials, entre el ferro i la fusta, que els espectadors podien manipular tirant d’unes cordes: cap, braços i cames. Es tracta d’una peça realment bonica, tota ella una vertadera obra d’art, una recreació que en certa manera és un homenatge als materials nobles que utilitzen els titellaires als seus tallers, la fusta en primer lloc -el moll de l’os del cos de la marioneta està constituït per unes branques de fusta- i el ferro, deixant a la vista els interiors del personatge.

Interior de la marioneta. Foto T.R.

Han jugat els seus creadors -Rafael Benito i el seu fill Gabriel- amb les múltiples dimensions que ofereix un titella gegant com aquest: el pla general de llarga distància, el pla mig quan s’observa des d’uns pocs metres, i el primer pla de l’observació minuciosa i a un pam dels ulls. És llavors quan es poden veure els detalls miniatura, abans només intuïts, amb els que s’ha vestit l’estructura interior visible: vegetació que brolla pels forats i racons, preciosos insectes fets de filferro, i formes diverses que busquen un hàbitat artístic i noble en les entranyes esquelètiques de la marioneta.

Niu dins la marioneta. Fotgo T.R.

Unes instal·lacions d’art, enginy mecànic i marioneta que els espectadors van gaudir amb fascinada mirada i enorme satisfacció.

Esbarjo fest, de La Marciana

Es va presentar al Teatre Sans de Palma l’obra Esbarjo Fest, de la companyia La Marciana, de Mallorca, una obra que combina amb molta destresa els malabars, la música, el clown i l’anomenat ‘titella de boca’, com li diuen els argentins.

Aina Zuazaga i Marc Florencio són els dos actors que defensen l’espectacle a l’escenari, dotats d’una molt bona presència, constituint una original parella còmica que diuen treballar ‘On Line’, amb una càmera entre els espectadors que així ho indicava, però follament il·lusionats per fer-ho a la televisió pública. Amb aquest punt de partida argumental, l’obra fila tota una sèrie de gags i de seqüències còmiques, en les que els dos actors despleguen les seves habilitats artístiques.

Foto companyia.

Destaquen  els malabars de Marc Florencio, fets en clau d’humor i amb números molt ben resolts, malgrat les limitacions de l’espai escènic. Igualment Aina Zuyazaga mostra unes bones virtuts titellaires en donar vida al seu titella de boca.

Un espectacle de cabaret fresc i ple d’enginy, ben adaptat al públic familiar, i que el públic assistent al Teatre Sans va gaudir amb ganes i molta participació.

Excalibur i altres històries d’animals morts, de Hermanas Picohueso

Vet aquí un dels muntatges que havia despertat força expectació, sobretot després de sentir a un dels seus directors, Diego Ingold, durant les Jornades Professionals, en el debat sobre noves narratives dins el teatre d’objectes. Una obra en certa manera profètica, ja que havia plantejat el tema pandèmic abans de la irrupció del COVID-19 i que, després de creuar els mesos de silenci i confinament, retorna als escenaris havent incorporat aquest últim capítol de l’actualitat al seu argument.

Foto companyia.

La companyia insistí en no sentir-se identificada en el context del teatre de teresetes, i que aquella era la primera vegada que havien recorregut als titelles, per encarnar als dos protagonistes de l’obra: la ovella Dolly i la curiosa Laika, la gossa russa arribada directament de l’Espai. S’ha de dir que les Hermanas Picohueso treballen en aquesta línia que barreja teatre documental amb ficció, i que se serveixen de tota mena de materials, estris i objectes per acostar-se, analitzar i desmitificar moltes de les convencions i dels llocs comuns d’avui en dia.

Foto companyia.

Utilitzen també el ‘mirall’ de les càmeres en viu o en diferit, cosa que ajuda a crear i creuar les imatges entre sí, ja sigui pescades directament en l’escenari, ja sigui enregistrades des de l’ordinador. Un  tipus de feina en la línia de companyies com l’Agrupación Señor Serrano, un dels referents de les Picohueso, però que la companyia mallorquina ha sabut traslladar a uns registres de fresca desimboltura i d’una informalitat molt ben treballada.

Foto companyia.

Aquest to entre desimbolt i gamberro els permet tractar el tema de les epidèmies, les vacunes i els muntatges de governs i farmacèutiques, des del pamflet unes vegades, des de la denúncia d’unes fictícies entrevistes televisades que dos dels actors fan als protagonistes animals, unes altres vegades. De fet, qui porta el suposat programa que es diu L’Ortinorracó, és la ovella Dolly, fruit d’una clonació com tothom sap i ben morta i enterrada.

Foto companyia.

I és que cal parlar aquí de la condició morta dels animals participants, clau en la concepció de l’espectacle. El seu estat difunt és allò que permet establir totes les distàncies que es vulguin, i canviar alegrament de registre, de temàtica i de subjecte. Tambér justifica que siguin titelles els que els representen. Permet que la denúncia del maltractament animal i de l’especulació a l’entorn de la salut i de les malalties pandèmiques es faci des d’un sentimentalisme desenfadat i pamfletari, sense per això perdre la seva eficàcia: el contrapunt de la condició difunta dels personatges salva tots aquests esculls, destacant encara més l’absurditat de moltes de les situacions denunciades.

Cal destacar el bon fer dels dos actors que posaven veu als personatges principals, Lluki Portas i Diego Ingold en els papers de l’ovella Dolly i la gossa Laika. Van mostrar una capacitat d’improvisar extraordinària i un domini de la temàtica sempre inscrita en l’humor càustic de la proposta, una barreja d’absurd, comèdia banal televisiva i humor negre de difunts.

L’obra, en aquesta renovada versió amb l’actual pandèmia del COVID-19 incorporada, s’allargà fins a l’hora i mitja, una durada que s’explica per la necessitat de situar-la en el context actual i que sens dubte el rodatge acabarà afinant. Els espectadors, entusiasmats per la proposta i còmplices de l’humor intel·ligent que l’impregnava, van aplaudir a rabiar.

Etiquetas: , , , , , , , ,