(Yael Rasooly a ‘Paper Cut’)

El Festival de les Teresetes de Mallorca, com sol passar en les manifestacions artístiques de qualitat, va ser una caixa de sorpreses en la que, un rere l’altre, els espectacles s’anaren succeint en un seguit d’experiències teatrals, poètiques la major part dels casos, catàrtiques molt sovint, i sempre amb obertures de coneixement sensible i emotiu.  Parlarem en aquest article dels següents espectacles: Núvol núvol, de Periferia Teatro (Murcia); Penjant d’un fil, de Di Filippo Marionette (Itàlia); En Pere de la plaça, de Binixiflat (Mallorca); El follet groguet, d’Estudi Zero Teatre (Mallorca); i Paper Cut, de Yael Rasooly (Israel).

Núvol núvol, de Periferia Teatro

Vet aquí un espectacle que amb el temps i el rodatge ha anat madurant com el bon vi. L’havia vist just després de la seva estrena, al Titirijai de Tolosa de 2019 (veure aquí), i ara al Catalina Valls de Palma, i haig de dir que veure’l de nou m’ha permès entrar-hi amb més profunditat, i comprendre alguns dels misteris d’aquesta petita història que ens ofereixen els de Periferia. No tots, perquè em vaig adonar que una de les virtuts principals de l’obra Núvol núvol, és que deixa les portes obertes perquè cadascú es faci la seva pròpia teoria sobre el desenllaç.

Recordo que en els meus comentaris sobre l’obra parlava de les ales i de com l’obra tracta d’aquesta pròtesi espiritual o anímica que tenen els àngels i algunes persones afortunades, que els permet volar i segurament encara més coses. Símbol de llibertat, vaig dir llavors, però hi podríem afegir més ressonàncies metafòriques: d’innocència, de vitalitat, del poder de la imaginació que ho fa tot possible, de sensibilitat aèria o espacial, del secret del joc i del jugar…

Dos són els personatges de l’obra: un follet alat, àngel o com se li vulgui dir, que exerceix funcions de faroner en un núvol, i un jove aviador que té la sort o la desgràcia d’aterrar en aquest núvol, obligat per una averia. L’un espiritual o anímic, capaç de viure als núvols i de fer ‘pico-pico’ amb els ocells, l’altre humà, immers en l’univers pragmàtic, a qui la seva afició a volar el permet entrar en aquesta esfera de realitat doble que es sustenta en la imaginació. L’un té ales, l’altre no. L’un vola sol, l’altre necessita una pròtesi mecànica. De fet, els dos necessiten pròtesis, les ales en el cas de l’àngel, que són de treure i posar.

Crec que allò que ens diu la història és quelcom de molt senzill i alhora molt profund: és a través dels desdoblaments que ofereix la imaginació que ens podem emmirallar en altres éssers que gaudeixen de la llibertat de poder fer el que volen, tenir ales, volar i viure als núvols. Una condició que sempre anhelem, com si l’haguéssim tingut i perdut, o com si hi aspiréssim en un futur.

L’obra ens planteja: són transferibles aquests atributs? Tenen un preu de compra i venda? S’aconsegueixen mitjançant la transacció emocional, sentimental o comercial? Es poden guanyar i perdre? Sembla que el mercadeig no li va gaire bé a l’assumpte de les ales. Allibera o esclavitza? L’anhel d’escapar a la gravetat, és consubstancial a la condició humana? Els ocells ho han aconseguit, però topen amb els límits de l’atmosfera. Nosaltres ens en hem sortit pujats en coets i embolcallats de tecnologia. Que fem amb les ales que ens dóna la imaginació?…

Preguntes que el gran ofici de les dues titellaires, Mariso García i Iris Pascual, més el bon ull observador i sintetitzador de Juan Manuel Quiñonero Redondo, que firma la direcció, ens regalen amb aquesta obra senzilla i poètica, i per això mateix capaç de dir molt i arribar lluny, sense necessitat de gastar masses paraules. Un exercici de síntesi i de neteja narrativa que indica el bon fer i el moment dolç en el que es troba Periferia Teatro.

Penjant d’un fil, de Di Filippo Marionette

Sempre és un plaer veure aquest espectacle de la parella artística que composa la companyia Di Filippo Marionette, Roda López i Remo Di Filippo. Una obra que combina l’art del fil amb aquesta difícil capacitat de despertar connivència i complicitat amb els espectadors. En efecte, un dels secrets de Di Filippo Marionette és posar la sofisticada tecnologia del titella de fil enmig d’una presència dels dos actors-titellaires plena d’empatia espontània i natural.

Quan això passa, defenses i barreres es dissolen, deixant que l’espai s’alliberi de les presses del temps i es vagi carregant d’aquells atributs que tantes vegades es diu del teatre de marionetes: màgia, poesia, suspensió temporal, innocència, ingenuïtat, capacitat de volar i vèncer la gravetat…

Al magnífic escenari del pati de La Misericòrdia, Di Filippo Marionette va tornar a enamorar al públic amb el seu espectacle, del que ja n’he parlat diverses vegades a Putxinel·li (veure aquí) i a Titeresante (aquí). I la màgia del fil capaç de trencar la fletxa del temps s’imposà de nou en el ritus teatral de les marionetes.

En Pere de la plaça, de Binixiflat

Ja sol ser un costum veure al Festival de Teresetes a aquesta veterana companyia del mestre titellaire mallorquí que és Biel Porcel. I dona gust veure com l’enorme ofici en l’art d’explicar històries i de fer-les visibles amb els titelles, aconsegueix captar amb tanta atenció la mirada de grans i petits.

Es presentà aquesta vegada Binixiflat amb l’obra En Pere de la plaça, basada en la rondalla mallorquina En Pere beneit, que parla d’un personatge, en Pere, tan bo i simple que tothom el titlla de babau. Parla amb els animals, es refia de tothom i tothom s’enriu d’ell. Viu amb sa mare i no sap fer gran cosa. Com és lògic, el conte demostra que malgrat la seva aparent ximpleria, s’hi amaguen aptituds interessants, amb capacitat de vèncer la trapelleria dels qui se n’enfumen.

Un personatge molt atractiu en quant representa la persona dissonant, excèntrica en el sentit literal i metafòric de la paraula. És clau la seva capacitat de parlar amb els animals, fins i tot amb les mosques. Qui sap avui parlar amb aquests éssers més aviat menyspreats per no dir odiats i exterminats pel progrés? Trobar-ne algun és un miracle. Per això és tan interessant aquesta rondalla: ens situa en un registre de llibertat imaginària, en un espai d’obertura total, lluny de les convencions socials que ens diuen que els animals existeixen només per ser menjats, i ara, per ser salvats de la nostra cultura depredadora. Si és veritat, com pensem, que els humans som l’espècie superior del Regne Animal, llavors és de caixó que hauríem de saber tractar i entendre la parla d’aquests éssers que ens són inferiors. És per això que podem dir que en Pere, lluny de ser un simple, tot i sent-ho, és un avançat que ha comprès aquestes necessitats evolutives de poder conversar amb els animals.

Va ser divertit, per altra banda, veure com la rondallística popular de la illa basa els mèrits i els graus de saviesa del protagonista en la seva intel·ligència comercial: treure un bon preu de qualsevol mercaderia i saber-lo vendre bé. Indirectament, ens parla d’aquests gens socials que afecten tant a la idiosincràsia mallorquina com a la catalana, pels quals tenim el mercadeig i l’instint comercial ben ficats al moll de l’os.

En Biel Porcel ens va parlar de tot això amb un extraordinari domini de les veus i amb una saviesa narrativa que només es té quan a les espatlles es porten molts anys de pràctica i d’experiència. Ho va fer amb una tonalitat entre irònica, fresca i desimbolta, atrapant d’aquesta manera l’atenció de grans i petits. A destacar la força dels titelles, de trets vigorosos, ben treballats. El públic entès del Pati de la Misericòrdia va premiar la feina del titellaire amb generosos aplaudiments.

El follet groguet, d’Estudi Zero Teatre

Es va presentar a la sala petita del Teatre Sans de Palma l’obra El follet groguet, una obra d’interpretació solista de l’actriu Maria Roselló, amb direcció de Pere Mestre, sent l’autora Pepa Ramon. Un treball excel·lent d’aquesta actriu de la companyia del Teatre Sans, que desborda energia per tots els seus porus. Cal recórrer al tòpic aquí per qualificar aquesta energia: de la que s’anomena ‘positiva’ en un cent per cent, ideal per dirigir-se a un públic mixt de grans i petits en tota la seva amplitud espectral.

Bona presència, agilitat corporal, llenguatge que s’endinsa en la parla quotidiana dels mallorquins, amb les tonalitats pròpies de quan ens dirigim als nins, veu afinada que sap cantar en diferents registres, saltant del lirisme al to més desvergonyit, capaç d’acompanyar-se bé amb la guitarra… Maria Roselló va desplegar una verdadera exhibició de les seves extraordinàries habilitats. Però ho va fer amb un esperit de total naturalitat, com qui no fa res, única manera sana de dirigir-se al públic infantil i familiar.

Els nens de seguida es van sentir implicats, atrapats en aquella boja festa d’aniversari. I els grans vam deixar de banda les nostres cuirasses i defenses per deixar-nos portar pel torrent de vitalitat exultant que corria per l’escenari.

L’aspecte plàstic de l’obra té, per descomptat, un pes important: la tintura omnipresent del color groc, que dona peu al títol. I que va en conjunció amb la naturalesa del personatge: un follet de dos-cents anys. Aquesta anomalia és el clic conceptual que genera la distància necessària per entrar de ple en l’espai de la imaginació i del ‘tot és possible’. D’alguna manera, amb aquesta longevitat transgressiva l’actriu es converteix en titella, en un sentit simbòlic: quelcom que es belluga, parla i es mou però que és impossible, perquè no té vida. Clar que aquí de vida n’hi ha molta, però tothom sap que una persona de dos-cents anys no existeix, no és real. És aquesta dualitat entre real i irreal, possible i impossible, allò que dispara la imaginació del públic i de l’actriu, que de sobte se sent encarnar un paper que només pot generar catarsi: la de viure aquestes ambigüitats ontològiques, les mateixes que vivien els xamans quan es convertien en ocells, o en esperits voladors.

Crec que Maria Roselló va saber posar-se a la pell d’aquesta catarsi transformadora, que s’ha de viure com si fos de veritat perquè els espectadors s’ho creguin i entrin al joc.

El públic, agraït, va respondre amb sentits aplaudiments.

Paper Cut, de Yael Rasooly

El Festival havia guardat la nit del dissabte per a un dels plats grossos del seu programa: l’actuació d’aquesta gran actriu i titellaire d’Israel que és Yael Rasooly, que durant la setmana va impartir un curs sobre la relació de l’actor amb l’objecte (veure aquí). I s’ha de dir que la funció no va defraudar al públic que omplia de gom a gom la platea del Catalina Valls.

Ens trobem també aquí amb una d’aquestes actrius que saben transformar-se a l’escenari. I ho fa Rasooly utilitzant, com se sol fer en el teatre de figures, la via directa de la imaginació. Allà davant, asseguda darrere d’una taula d’oficina, no hi ha només una persona actriu de l’espècie humana, sinó tot el món invisible i imaginari que l’envolta, definit per la situació plantejada: una humil secretària enamorada del seu boss. I per desplegar aquests espais imaginaris del personatge, l’actriu recorre a les seves tremendes capacitats interpretatives així com musicals.

S’ha de tenir en compte que Yael Rasooly és una actriu que ha fet una brillant carrera de cantant professional, que va començar als deu anys, quan anava de gira amb un cor infantil per tot el món. Filla de pares melòmans, la música sempre ha estat al centre de la seva vida.

L’altre via per on s’obren els espais de la imaginació és el cinema negre americà, de pel·lícules dels anys quaranta i cinquanta, amb la figura d’Alfred Hitchcock com a principal referent.

És a dir, Rasooly ajunta diverses línies narratives per anar-les creuant afí d’explicar la seva situació vital. Però ho fa tot a mà, amb els objectes que l’envolten, amb el seu cos i la seva veu. I ho fa a través de pinzellades visuals i sonores, mai d’una manera explícita, sinó sempre amb un potent sentit de l’humor, molt sovint negre i recargolat, propi de qui és víctima dels excessos enardits de la seva imaginació.

Es pot dir que la seva és un tipus d’interpretació-huracà, capaç d’emportar-se d’una volada el públic, ficar-se’l a la butxaca, jugar amb ell, treure’l de nou a passejar per l’escenari i deixar-lo reposar una estoneta mentre li ofereix unes cançons precioses, per tornar després a embolcallar-lo i ficar-lo en la ona del cicló. Però a la vegada, aquesta força va parella amb una exquisida delicadesa en els detalls, en la dicció, en algunes gestualitats refinades, en la veu capaç de passar per tots els registres, des del cabaret més canalla, la veu trencada d’una Piaf,  fins al lirisme més subtil i saborós.

Hi ha dramatisme i humor, però al seu darrere s’hi amaga també un sentit tràgic, velat i difús, un teló de fons que posa gravetat a l’espectacle, trencat constantment per la vena còmica de l’actriu i del personatge, però que apareix en les figures rígides de les màscares de paper, dels personatges de cinema, dels cops de geni que ho engega tot a passeig. És segurament aquesta dimensió amagada la que dona gravetat a la lleugeresa aparent de l’espectacle, convertint Paper Cut en una obra potent i molt contemporània, que parla de la buidor de les nostres vides i que proposa com metodologia alliberadora l’ús lliure de la imaginació activa i creadora, capaç de trencar les cotilles, les convencions i els directrius que intenten frenar o directament eliminar la nostra vitalitat i els anhels de llibertat que la sustenten.

El públic s’aixecà enardit per aplaudir.

Etiquetas: , , , , , , , , ,