(Participants del debat: Jaume Amigó, Sara Serrano, Carles Cañellas i Jordi Palet)

El divendres 11 de juny a la tarda, va tenir lloc a l’Espai Maragall de Gavà, el primer dels actes del Festival Internacional de Titelles de Gavà, presentat la setmana anterior amb la inauguració de l’exposició Titelles del Món, una mostra de la magnífica col·lecció de titelles de Jordi Monserdà, de la companyia Galiot Teatre (veure aquí), que s’ha pogut veure durant dues setmanes a la sala d’exposicions de la Biblioteca Josep Soler i Vidal de Gavà.

La Revolta dels Titelles.

S’inicià l’acte amb la presentació del documental La Revolta dels Titelles, elaborat per l’equip que des de l’any 2012 ha dut a terme tot un seguit d’entrevistes (més de quaranta) als principals protagonistes del teatre de titelles a Catalunya. La idea ha estat explicar la transformació que hi va haver de les formes tradicionals dels teatres de titelles, ombres i marionetes, que de sobte van incorporar la presència de l’actor, van relativitzar la importància del clàssic castellet, i han acabat ampliant el gènere en allò que s’ha acabat denominant teatre visual i d’objectes. Una transformació que tingué lloc en els anys 60, 70 i 80, aquí però també a tot Espanya, a Europa i a bona part del món occidental. Canvis tots ells que s’han allargat fins al dia d’avui.

Jaume Amigó.

La Revolta dels Titelles va ser el resultat d’una col·laboració entre la Bibliomusicineteca i la revista Putxinel·li/Titeresante, amb un equip de persones compost per Ferran Baile, Toni Rumbau, Jesús M. Atienza, Cesc Martínez i Sac-Nité García.

Van parlar en la presentació de Gavà Ferran Baile, Jesús M. Atienza i Toni Rumbau. Els tres van exposar la voluntat indagadora del projecte, entre la història, el testimoni i el documentalisme, en una professió en la que no hi sol haver massa atenció mediàtica ni documentalista.

Presentadors: Jaume Amigó, Ferran Baile, Toni Rumbau i Jesús M. Atienza.

Com van viure els protagonistes aquells primers anys decisius? Quins van ser els resultats i quines les conseqüències? Com es valoren les diferents èpoques que han viscut aquesta transformació de les arts escèniques del titelles i dels objectes?

Aquest primer documental, muntat pels cameràmans i cineastes Sac-Nité García i Jesús M. Atienza, consisteix en un resum de les principals línies d’actuació d’aquesta ‘revolta’, la qual, com tot allò que té a veure amb el món del teatre de titelles, visual i d’objectes, té una enorme complexitat: les primeres companyies no tradicionals, el llegat de la tradició del Titella Català, les figures de mestres com el senyor Harry V. Tozer i Herta Frankel, el naixement de l’Escola de Titelles i el Taller de Marionetes de Tozer a l’Institut del Teatre, Barcelona capital del fil, els titelles al carrer…

La Revolta continua

Els presentadors van explicar que hi ha la intenció de continuar el projecte ampliant-ho a tot Espanya, amb noves entrevistes filmades i literàries, a fi de recollir els testimonis dels principals titellaires que arreu de l’Estat van viure aquestes transformacions.

Ferran Baile.

Però a diferència de la primera etapa, que s’ha fet sense cap remuneració econòmica, en aquesta segona etapa es pensa buscar la col·laboració de diverses entitats que puguin pagar unes mínimes despeses de les feines de filmació i redacció de les entrevistes.

Jesús M. Atienza.

La Revolta dels Titelles compta amb una pàgina web (veure aquí) on es poden veure lliurement totes les entrevistes, amb els enllaços a les entrevistes literàries publicades a Putxinel·li (veure aquí).

Toni Rumbau.

Una de les línies d’actuació és buscar la complicitat amb la Unima, tant la Federació com les diferents Unimes autonòmiques.

Debat: l’evolució dels espectacles de titelles en els darrers trenta anys, la revolta continua.

Pel director del Festival de Gavà, Jaume Amigó, no es podia celebrar aquest 30è aniversari del Festival Internacional de Titelles sense fer un debat sobre el moment en el que es troba la pràctica i la professió en el seu conjunt, tenint en compte la perspectiva que ofereix aquesta mirada històrica de la Revolta dels Titelles, així com les successives crisis que hem viscut des del 2008 passant per la pandèmia del COVID-19.

Carles Cañellas.

És per això que va voler celebrar una trobada entre dues personalitats històriques, com són en Joan Baixas i en Carles Cañellas, i dues de més joves, que representen noves maneres d’entendre el teatre, com són el director d’escena i membre de la cia. Farrés Brothers, Jordi Palet, i la dramaturga, activista teatral i membre de l’equip del IF Barcelona, Sara Serrano. Joan Baixas va excusar la seva presència per raons d’última hora, tot i que la seva figura va estar en l’aire de la sala de debats de l’Espai Maragall, després d’haver-lo sentit parlar en el documental de la Revolta dels Titelles.

Va ser Jaume Amigó qui va trencar el gel del debat, proposant tot un seguit de reflexions a l’entorn d’aquest gènere de gèneres que és el teatre de titelles, i donant la paraula als tres convidats.

Carles Cañellas va fer una petita exposició històrica de com el teatre de titelles, després de la Guerra Civil Espanyola, va entrar en decadència, i no va ser fins que van arribar els nous aires d’allò que es feia a Europa, que no s’iniciaren aquí les noves formes que de seguida van trencar amb els vells codis. Un esclat d’opcions possibles que obrí la pràctica titellaire a l’experimentació i a la hibridació amb altres llenguatges.

Carles Cañellas.

També va puntualitzar Cañellas que notava a falta en els titellaires actuals una manca d’interès per l’ofici. Això fa que moltes vegades les companyies presentin els seus experiments com novetats, quan de fet el que mostren és una manca de coneixement de la història del teatre de titelles, que durant el segle XX va passar per totes les avantguardes europees.

Va posar l’exemple de les marionetes i les tècniques del fil, que demanen un coneixement pràctic que té a veure amb l’aprenentatge de l’ofici, el qual, per sí mateix, és capaç d’obrir portes a la creació escènica que difícilment s’obririen sense aquesta disciplina de la instrucció. Ell mateix va aprendre el fil d’aquesta manera, en el si del Grupo-Taller de Marionetas de Pepe Otal, a través dels clàssics sistemes de l’observació i el mimetisme. Avui en dia, els que comencen volen anar molt de pressa, i això va en detriment d’aquesta finezza i savoir faire que ofereix l’ofici.

Jordi Palet.

Jordi Palet va explicar que el món dels titelles se li apareix com una mena d’universos paral·lels, que no sempre són els seus. Per a ell, els titelles i els objectes constitueixen uns instruments més en la seva paleta de dramaturg i de director d’escena. Format a l’Institut del Teatre com a dramaturg, va conèixer el món del teatre visual i d’objectes a través del professor Alfred Casas, un món que de seguida el fascinà per les immenses possibilitats que ofereix al llenguatge escènic per explicar coses sense necessitat d’utilitzar les paraules. Més que les disciplines específiques de les distintes tècniques tradicionals del teatre de titelles, les quals sempre ha admirat i respectat des de lluny, ell prefereix veure el món del titella i de l’objecte inclòs en el llenguatge general de les arts escèniques, una dimensió visual i conceptual que amplia la capacitat expressiva.

Jordi Palet.

A més de l’Alfred Casas, considera Palet molt important allò que ha après amb persones com en Xavier Bobés, amb qui ha fet diversos tallers, i que l’ha dut a valorar els aspectes rituals i de com el teatre no deixa de ser una forma de fer explícita la consciència o la percepció directa de compartir el temps.

Sara Serrano, nascuda a Murcia i formada en dramatúrgia, dansa, teatre físic i visual, va exposar la naturalitat amb la que ella tracta els aspectes visuals i l’ús dels objectes en l’escenari, un ampliació de l’univers teatral que permet tractar temàtiques més subtils i explorar nous espais de representació.

Sara Serrano.

Per a ella, ara tot està barrejat i aquesta és la gràcia del llenguatge escènic tal com ella el concep i practica. A la pregunta de si hi ha ‘revolta’ ara, va respondre que ens falta mirar més a les arrels (amb pensament crític, per descomptat), per a construir tot sabent allò que els nostres precedents han fet. La gent no acostuma a mirar enrere, de maneres que molt sovint s’acaba inventant la sopa d’all.

També va parlar Sara de la realitat Noruega, un país on hi ha treballat i residit forces anys, i on les polítiques teatrals no estan pensades per funcionaris sinó per un consell d’artistes que saben bé del que parlen i que coneixen les seves respectives disciplines. I malgrat que després l’execució d’aquestes polítiques estigui en mans dels tècnics administratius corresponents, el sentit i la utilitat de les mateixes està garantit i funciona realment molt bé. Una realitat ben lluny de la nostra.

Sara Serrano.

Quan es presenta una nova producció en alguna convocatòria, tens l’opció de poder-la defensar en persona o de parlar dels seus punts febles amb els responsables artístics institucionals, en el cas de que no sigui concedida. Un altre costum que hi ha a Noruega és que sempre que es fa una nova producció, es pot gaudir de la mirada d’uns experts externs, que opinen sobre l’obra i aporten d’aquesta manera unes perspectives interessants. Una pràctica que, segons indicà Jordi Palet, també es fa aquí, concretament al si de l’associació professional TTP (Teatre Tots Públics).

Comentant la situació al nostre país, creu Sara que les noves realitats de canvi que hi ha en les arts i el teatre del nostre país existeixen i són molt més potents del que ens pensem, però no tenen visibilitat. És a dir, es treballa molt en reductes opacs pel gran públic i per les administracions, lluny dels focus i amb escassos mitjans, de manera que tard o d’hora aquesta feina sortirà a la llum.

També es va parlar sobre la necessitat de que el sector s’organitzi a través de les seves associacions, tot i que aquest aspecte, per als qui estan actius en les feines de creació, els cau lluny per una raó molt simple: no hi ha temps per a dedicar-s’hi. Així ho exposà Palet, per a qui les feines de crear noves produccions és tan feixuga i absorbent, que no hi ha hores disponibles per pensar en les qüestions professionals.

Moment del debat.

Segurament manca més estructura per poder fer front a aquestes necessitats, amb les persones adequades que s’hi puguin encarregar.

Sobre el futur del Teatre de Titelles, tothom va coincidir que estava assegurat, ja que aquesta barreja de llenguatges que són els titelles, els objectes i el teatre visual, cada vegada és més valorat i utilitzat pel teatre en general. De fet, per a molts és el verdader futur de les arts escèniques.

Jaume Amigó va concloure la trobada posant el Festival a disposició de la professió, a qui en realitat li està dedicat, junt al públic de Gavà. Una plataforma, la dels Festivals, indispensable per consolidar i donar força al complex ecosistema del Teatre de Titelles, Visual i d’Objectes.

Vegeu la presentació i tot el debat sencer aquí:

Etiquetas: , , , , , , , , , , ,