(Inauguració de l’exposició dels Bonecos de Sano Aleixo al Palau Llobera de Solsona. D’esquerre a dreta: Ana Meira, Josep Barcons, José Russo, Toni Rumbau, Néstor Navarro i Víctor Zambujo. Foto Rebecca Simpson)
Dins del marc del festival Espurnes Barroques, s’ha presentat una exposició dels Bonecos de Santo Aleixo a la sala Francesca de Llobera, del Consell Comarcal del Solsonès, a Solsona, oberta del 13 fins al 22 de maig de 2022. L’activitat, una idea de Josep Barcons, director del festival Espurnes Barroques, és fruit de l’afortunada col·laboració del Festival amb el Teatre La Puntual de Barcelona, que ha programat l’espectacle de l’Alentejo el cap de setmana del 13 al 15 de maig (veure aquí).
L’última representació dels Bonecos a Catalunya serà a la localitat de Fals el dissabte 21 de maig, a les 18:30h, a l’Església de les Torres de Fals, de Fonollosa (veure aquí).
És la primera vegada que s’exposen a Catalunya els Bonecos de Santo Aleixo i la segona a tot l’Estat Espanyol. Podríem qualificar l’exposició com una verdadera llaminadura o délicatesse cultural, en tractar-se d’una tradició titellaire que utilitza com tota il·luminació una llàntia d’oli de dues metxes, i algunes espelmes en determinades escenes. La sonoritat fuig també de la tecnologia elèctrica i digital, en ser les veus i la música (cants més una guitarra portuguesa) emeses sempre en directe.
Haver mantingut viu el repertori dels Bonecos amb un respecte absolut a les seves característiques principals, és un miracle que només s’explica per les implicacions personals del grup d’actors i activistes culturals enormement motivats que, en una època eufòrica de canvi a Portugal després de la Revolució del 25 d’abril, van decidir rescatar-los d’una mort gairebé segura.
L’exposició, comissionada per José Russo i qui signa aquestes ratlles, Toni Rumbau, i muntada pels cinc membres de la companyia, Ana Meira, Gil Salgueiro Nave, Isabel Bilou, José Russo i Victor Zambujo, ha mostrat un conjunt de titelles dels que no han actuat aquests dies a La Puntual, agrupats en nou quadres cadascun dels quals comptava amb un decorat que li era adient.
Igualment hi havia algunes fotografies de personatges significatius ampliades a grans dimensions: el Mestre Salas, el Padre Chancas, el conjunt dels cinc anjinhos (angelets) i una imatge del teatre vist des del darrere.
Per altra part, el festival Espurnes Barroques, junt amb el cap de producció del Consell Comarcal del Solsonès, Pere Obiols, van encarregar una reproducció del teatret dels Bonecos, que s’ha vestit amb les robes originals que havien pertangut al Mestre Talhinhas, l’últim titellaire en actiu dels Bonecos a la manera antiga, el qual va plegar els anys setanta.
Els diferents quadres de personatges han meravellat als visitants, sorpresos per la delicadesa i el primitivisme naïf dels seus trets, que beuen de la tradició més genuïna de l’art popular de Portugal. Uns trets que donen a les figures una latència vital d’extraordinari dinamisme, sospesos per unes tiges i uns fils que semblen a punt de posar-se en moviment.
Han agradat molt els tres dimonis, d’una original factura, així com el decorat que els fa de fons. Igualment el grup dels soldats, amb el general a cavall i l’Home d’Ordre amb el seu ajudant.
Una escena especial és la del Barber, un clàssic del teatre de titelles peninsular, ja que és un tema que es troba tant en el teatre Dom Roberto portuguès (els titelles populars de guant), com en totes les altres tradicions titellaires de la Península. Armat de la seva navalla, el barber està junt al seu client o feligrès, assegut aquest en una cadira amb un bonic davantalet al coll, mentre pengen a l’aire la brotxa, el bací i el sabonet.
Un quadre especial és el del Naixement amb la Verge Maria, Sant Josep, el bressol amb el nen Jesús, més els tres reis. Per significar l’estable, el Mestre Talhinhas va comprar unes figuretes que als anys seixanta es veien fetes de plàstic o baquelita, una ingenuïtat típica dels titelles populars en èpoques de pobresa, que els actors del Cendrev han decidit mantenir, a fi de preservar aquest esperit de ’teatre pobre’ tan característic de les arts verdaderament populars.
Una menció especial mereix el bonic catàleg a tot color editat pel Consell Comarcal del Solsonès i per la Fundació Espurnes Barroques, amb un text de Toni Rumbau i disseny de Mònica Sala, on s’explica l’origen, la història i les característiques més importants dels Bonecos de Santo Aleixo.
El Festival ha organitzat durant els dies d’entre setmana, del 16 al 20 de maig, visites d’escolars els matins i les tardes, ateses pels cinc actors del Centre Dramàtic d’Évora, els quals expliquen els detalls dels Bonecos, com es manipulen així com de tots els truc i efectes especials de les representacions.
El Festival Espurnes Barroques
Val la mena detenir-se en aquest festival d’una enorme singularitat. Circumscrit bàsicament en la música barroca, el seu director, Josep Barcons, s’ha obstinat en convertir-lo en un espai de creuament entre diverses disciplines que tenen a veure amb la satisfacció d’altres sentits com l’olfacte, el tacte, el tast i la vista, a més a més de l’oïda propi de les arts musicals. Unes disciplines que més que caure del cel, es fan venir de realitats terrenals íntimament associades a les idees de Patrimoni i a aquest concepte avui tan en voga que es diu ‘territori’.
Si la música s’associa a un vi o a una cervesa elaborada amb les aigües del riu Cardener, amb productes de la terra circumdant, i elaborada per una empresa familiar o de recent creació que té cura dels processos artesanals de producció, no hi ha dubte que els efectes sensorials de l’oïda es veuran significativament amplificats pels del tast i els de l’olfacte, més l’efecte inesperat de la sorpresa.
Però si a l’element visual de l’espai on es fa el concert, una església rural, per exemple, amb un retaule barroc d’una gran bellesa, s’hi afegeix el coneixement que es té sobre el mateix, ben explicat per un especialista que sap del què parla i ho fa amb l’entusiasme propi de l’investigador vocacional, llavors l’espai intersecció de la cruïlla de totes aquestes activacions sensorials i intel·lectuals es converteix en el gresol d’una alquímia perceptiva que fa que la música es vesteixi d’unes robes de profunditats multidimensionals.
Això és precisament el que aquest cronista va veure en els tres concerts que va tenir la sort d’acudir. Tres situacions ben distintes que contenien cadascuna els ingredients corresponents a cada lloc o que se li podien associar.
Les fonts obscures de Luigi Taglietti
Aquest era el títol del concert dedicat a algunes obres fins ara ‘fosques’ d’aquest compositor italià, en mancar fins fa ben poc les parts per a violoncel de la partitura. Ha estat la recerca tenaç del violoncel·lista Marc Alomar, un dels més importants virtuosos en aquest instrument del país, el que ha permès poder interpretar per primera vegada les sonates op.4 de Luiglli Taglietti, després d’haver trobat a la Biblioteca nacional de Viena les parts que mancaven.
Obres de Luigi Taglietti (1668-1715) i la Sonata en re m d’Alessandro Stradella (1643-1682) han estat les tocades pels tres fabulosos intèrprets traslladats al Solsonès: Marta Jiménez al violí, Marc Alomar al violoncel, i Sonia Hrechorowicz al clavicèmbal.
El lloc: Sant Serni de la Pedra, església parroquial de La Pedra, al municipi de La Coma i la Pedra (Solsonès), del segle IX, tot i que molt modificada en el temps. El magnífic retaule major barroc del segle XVII és obra de l’escultor Joan Balius. En el retaule consta el nom del pintor Joan Andrés: junt amb el nom del pintor consta l’any 1681.
Carles Freixes i Codina, director del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, va ser l’encarregat d’explicar al públic tots els detalls del retaule major.
El vi procedia del Celler Roc Falcon. I els picandós i altres delícies del tast de la Casa Cavallera, Casa Roseta i Aviram María.
El resultat catàrtic de la intersecció va ser d’impacte i d’un esplèndid pujat de to.
Bosques umbrosos, amb Pretérito Imperfecto
Aquest concert tingué lloc el diumenge 15 de maig a les 11:30, al Santuari de la Mare de Déu de Coaner, a Coaner (Sant Mateu de Bages), tocant a Súria.
La jove formació que conforma Pretérito Imperfecto està integrada per la cantant Montserrat Isanta i Barcons, David Gutiérrez Aguilar flauta traverso, Borja Gimeno Molina violí, Feliu Llobet i Caixach violoncel, Alejandro Fernández Martínez clavicèmbal, i Ana Nicolás de Cabo, percussió.
El repertori van ser peces d’autors diversos, tots de l’època barroca, amb l’obra Bosques Umbrosos de José de Torres (c.1670-1738) d’eix central, i peces de Juan Olivier Astorga (1733-1830), Sebastián Durón (1660-1716), José Nebra (1702-1768), més altres autors anònims.
La música va destacar per la brillantor que li van saber donar els joves intèrprets, i per l’extraordinària actuació de Montserrat Isanta i Barcons, que convertia cada peça en una vivència íntima que sabia transmetre al públic amb una gran mestria i vivacitat.
Hi va haver l’explicació corresponent sobre el Santuari de la Mare de Déu de Coaner, a càrrec d’una especialista en la història del Santuari. La verge, una bonica talla d’estil romànic de fusta policromada dels segles XII-XIII, molt venerada en tota la regió, va ser exhibida al seu lloc en el retaule barroc, cosa que no és habitual, ja que pel seu valor se la guarda en un lloc protegit. El retaule major és obra de Segimon Pujol de Gurb, i data de 1716.
En entrar al concert, cada espectador va rebre un platet amb un tros de pastís de la Fleca de la Font, el qual s’havia de menjar quan ho indiqués la cantant, per sumar el gust del tast al de l’oïda.
A la sortida s’obsequià a tothom amb una copa d’aigua de les fonts del Cardener amb maduixes i uns trossets de xocolata pura de les Xocolates Oro Vivo.
San Ignacio de Loyola, de Domenico Zipoli
El tercer concert al qual va poder assistir aquest cronista va ser l’estrena a la Península (la primera representació va ser a Les Canàries) de l’òpera de Domenico Zipoli (1688-1726) titulada San Ignacio de Loyola. L’obra, en versió concertant a càrrec del prestigiós grup musical canari Las Hespérides amb els cantants Magdalena Padilla, soprano, en el paper de San Ignacio de Loyola, Isabel Álvarez, soprano, en el paper de San Francisco Javier, i Víctor Ramírez, contratenor, en el paper del Dimoni, es va interpretar a l’Església del Sagrat Cor dels pares jesuïtes de Barcelona (carrer de Casp, 27).
Una òpera pensada amb una clara finalitat pedagògica per a les missions a Amèrica. Va ser escrita pel jesuïta toscà Domenico Zipoli amb alguns fragments atribuïts al també jesuïta suís Martín Schmid (1694-1772). La seva partitura, descoberta l’any 1972 a Chiquitos, Bolívia, va ser transcrita pel musicòleg Bernardo Illari.
Les paraules introductòries de Glòria Ballús Casóliva van situar el públic en el context de l’obra, després de la sempre inspirada presentació de Josep Barcons, director del festival.
Acollits al pati de l’escola dels jesuïtes del carrer Casp, els espectadors vam ser obsequiats en acabar el concert amb unes roses especials fetes de galeta i xocolata, obra de El Rosal. Igualment hi va haver una cervesa fosca especial per a tothom.
Un concert-vivència o que també podríem qualificar de pràctica polièdrica de l’escolta musical, en un context que situa l’espectador en un àmbit regulat per les dinàmiques sensorials-reflexives de l’alquímia perceptiva.
Un festival realment esplèndid i fabulós!
