Passava l’altra nit prop de la Plaça Espanya de Barcelona, quan vaig ensopegar amb un vell que avançava amb prou feines recolzant-se en un bastó i en un estat força minvat, tot i l’elegant vestit que portava. Sorprès pel seu aspecte, em vaig aturar i li vaig preguntar:

—Disculpi, senyor, necessita ajuda?

Em va mirar i va contestar amb una veu que semblava sortir-li de l’ànima:

—Em pot dir com arribo a l’Avinguda Maria Cristina?
—Ja l’acompanyo, em ve de pas.
—Gràcies.
—Escolti, si està buscant les Fonts, ara estan apagades.
—És allà on sonen les campanades de cap d’any, oi?
—Sí, però falta un dia.
—No us preocupeu. M’interessa arribar el més aviat possible.

Vaig pensar si no seria un boig o un vagabond excèntric amb ganes de trobar algun bon lloc pel Cap d’Any, però anava massa ben vestit per ser-ho.

El Temps i Pepe Otal. Foto de Jesús M. Atienza

—Escolti, li puc preguntar perquè té aquesta pressa a arribar a les Fonts?
—Ja li ho he dit, per les campanades.
—Però home, encara falta un dia i a més, per sentir les campanades, no cal ser-hi, les pot escoltar des de qualsevol lloc, per ràdio o per televisió. Aquí hi haurà un fotimer de gent.

Em va mirar d’una manera estranya. De sobte vaig sentir pena i fascinació per aquells ulls, tan cansats i que semblaven haver-ho vist tot en aquest món.

—Qui és vostè?
—Sóc l’any 2022.
—Aleshores, vostè…
—Sí, sí, se m’acaba la corda i estic fart d’esperar. Ja no ho aguanto més.
—Doncs francament, un bon any ens ha portat. Pitjor no podia haver estat —li vaig deixar anar decidit a seguir-li el corrent.
—A mí m’ho diu?
—A qui sinó?
—Digui-s’ho a vostè mateix, o als que passegen pel carrer tan ufanosos, o a aquells senyors que els governen. ¡Quin món m’ha tocat!
—Però si sou l’any 2022, alguna responsabilitat deu tenir, dic jo…
—A hores d’ara, jo sóc un simple funcionari del temps, amb ganes d’acabar l’any.
—No sabia que el temps tingués funcionaris.
—Doncs ara ja ho sap. Què creu que són tots vostès, sinó absurds funcionaris del temps?
—Comprenc que vostè digui ser-ho, però jo, francament, no ho veig…
—La diferència és que jo ho sé des del primer dia, mentre que vostès fan veure que no ho saben, i així els hi van les coses.
—Expliqueu-vos, si us plau.
—Les obvietats no s’expliquen, senyor. Però bé, tampoc és tan complicat, no?
—Doncs sembla que sí…
—Miri, quan vaig néixer, farà cosa d’un any exactament, o millor dit, quan em vaig posar en funcionament, tot estava per fer, tot podia ser nou, i un entusiasme infantil omplia tot el meu ésser. Ah, aquests primers segons de vida, quan la darrera campanada anuncia l’arribada del nou any…
—I vostè creu en tot això? Sempre m’ha semblat aquest assumpte de les campanades un muntatge infumable.
—Ignorants… Vostès s’han tornat tan aclaparament rutinaris, tan escassos d’imaginació, que dir que són uns funcionaris del temps és llançar-los una floreta. Si almenys ho sabessin! Però és que són més que funcionaris, ¡s’han convertit en els seus lacais! I sense ni tan sols saber-ho, pensant que són lliures i que poden fer el que volen.
—Escolti, no exageri, una mica de respecte!
—Vosaltres no ho enteneu… Quan arribem al minut zero, al segon zero, quan tot ha de néixer, llavors, tot és possible. Lo impossible es pot fer realitat, i el que crèiem inamovible, pot capgirar-se i sorprendre’ns amb les seves novetats. És un regal del calendari, senyor, l´única oportunitat, l´únic forat visible que el temps ens dóna en aquesta vida. I es repeteix any rere any! Per això l’entusiasme dels anys en néixer i l’alegria de la seva festa. Però vostès com si res, els més exaltats s’emborratxen, la majoria es queden a casa mirant qualsevol porqueria per la tele, i a seguir tots amb les mateixes rutines. Lamentable!
—Home, alguna cosa podrien fer vostès, dic jo. Sempre he considerat que l’any nou venia amb una maleta plena de novetats i amb algunes eines.
—Per descomptat, ¿però creu que a algú li importa? El fulgor dels primers segons s’apaga al cap de pocs minuts i no queda res d’aquella espurna de vida que els regala el senyor Temps.
—Però a veure, miri-ho vostè amb més distància i perspectiva, i digui’m si això no és lo més normal i lo que ens passa anys rere any des que hi ha vida en aquest món.
—En això té una mica de raó, sí senyor. Aquests moments d’obertura duren molt poc quan els anys es succeeixen en èpoques de marcs establerts, que en la història de vostès han estat llargues, com sabem prou bé. Però és que ara estem en una època de canvis, i quan això passa, el forat s’eixampla, i el senyor Temps no només ho permet, sinó que espera que les coses comencin a discórrer per altres vies. Però ni així…
—I no podria ajudar una mica aquest amic seu, el senyor Temps, perquè les coses fossin com haurien de ser?
—Això és demanar peres a l’om. El tema dels canvis i de la llibertat és un assumpte de vostès, el senyor Temps ja en té prou amb desplegar allò que els romàntics anomenen la ‘mecànica celest’ i els més realistes ‘la seqüenciació dels fenòmens’. El molesta molt quedar-se amb la rutina, perquè és lo que fa sempre i l’avorreix de mala manera. Per això  deixa les seves escletxes de llibertat, any rere any, encara que ja l’adverteixo jo, no aguanta el borreguisme.
—O sigui, ara aquests moments d’obertura són més grans.
—Per descomptat, ja s’hauran adonat que el món de vostès està més caduc i acabat que mai. O s’espavilen i comencen a canviar formes i maneres de viure i estar, o se n’aniran al carall en un tres i no res.
—I per això ha vingut, per amenaçar-nos amb aquests mals auguris?
—Allà vostès amb la seva ignorància. Jo he vingut a morir, senyor meu, i deixeu-me en pau. Si teniu queixes, aneu a qui em succeeix, que no trigarà a venir.

Me’n vaig anar amb la cua entre les cames, després d’aquesta xerrada tan negra i funesta.

Festa de cap d’any a Montjuic. Foto Ajuntament de Barcelona

La curiositat va fer que la revetlla de cap d’any acudís a les campanades, cosa que mai hauria fet, ja que no soporto les masses. Vaig mirar per tot arreu, mirant si per casualitat ensopegava amb aquell vell que s’autoanomenava funcionari del temps, cosa gairebé impossible. I de sobte, el vaig descobrir, a un racó de l’Avinguda Cristina, a les escaletes d’un dels pavellons de la Fira. Seia impertèrrit, ignorant la gresca de la gent. Van sonar les campanades, va esclatar l’alegria, i del mateix racó vaig veure sortir llavors un jove més alegre que ningú. Irradiava una vitalitat extraordinària, fabulosa, i vaig comprendre que davant meu tenia el nounat senyor 2023. A la mà portava una petita maleta. Vaig intentar acostar-m’hi, però ja un munt de joves dels dos sexes ballaven al seu voltant i se l’enduien a coll per entre les riuades de gent.

Vaig contemplar l’escena extasiat i em vaig preguntar què seria d’ell, per on el portarien aquells joves entusiastes, i si aquella alegria tindria un recorregut superior al d’una simple gresca de cap d’any. Si l’edat m’hagués acompanyat, ara estaria amb aquell grup d’elegits saltant al voltant del nou any. Però no era el cas. Aleshores vaig veure en un racó la maleta que havia caigut de les seves mans, quan va ser alçat per la torba adolescent. M’hi vaig arribar i la vaig rescatar. La vaig obrir així que vaig tenir un minut de tranquil·litat. No contenia res. Estava buida, tan buida que semblava ufanar-se del seu buit. Ho vaig trobar insultant. Així que aquest era el missatge del senyor Temps per a aquesta nova època que segons sembla està per néixer? Res. Un zero com una casa.

I llavors ho vaig comprendre. El missatge era això. En aquell no-res enlluernador de l’elegant maleta. Un no-res que es deixa veure i percebre. Un temps buit visible. Vaig prendre nota i me’n vaig anar a casa per pensar-ho amb calma.