(Imatge de ‘Tria Fata’, de La Pendue. Foto companyia

Després de referir-nos a les Jornades Professionals del Festival de Teresetes en les dues primeres cròniques, els dies dijous 9 i divendres 10 de maig, continuem amb el nostre relat parlant dels espectacles. En aquest article ens centrarem en Tria Fata, de La Pendue; La Terra dels Babaus, de El Ball de Sant Vito; Titiriscopio, de Arawake Teatro, i Power Point, de Jordi Bertran.

Tria Fata, de La Pendue

Conec bé aquesta companyia francesa des de que es va presentar ja fa anys amb els seu primer espectacle, Polidégaine, una meravella en la que els seus dos actors i manipuladors, Estelle Charlier i Romuald Collinet, van bordar una interpretació basada en el llenguatge dels titelles tradicionals, llengüeta inclosa, però a la vegada amb una envejable llibertat estètic i d’estil, entrant i sortint del castellet sempre des d’una justa harmonia amb la història que estaven explicant.

‘Tria Fata’, foto companyia

El següent muntatge, Tria Fata, està protagonitzat per Estelle Charlier, que apareix com única intèrpret titellaire i que alhora signa l’autoria i la direcció conjuntament amb Romuald Collinet i Paulina Vimmrová. Ho fa Estelle amb la música en directe de Martin Kaspar Orkestar, un virtuós home orquestra que juga en l’obra un paper important, interactuant sempre amb la titellaire i els titelles.

Una obra, Tria Fata, que ja he vist en diverses ocasions, i que sempre t’acaba emocionant, tal és la mestria d’Estelle Charlier i la força dels personatges i de la temàtica que toca. Dit en poques paraules, l’obra és un diàleg amb la Mort, un tema ancestral i arquetípic, quan aquesta apareix i tu li demanes una mica més de temps, just per anar acabant els petits detalls que t’han quedat pendents, bàsicament referits a qüestions del passat i de la memòria.

En un preciós registre entre el cabaret i el circ, i en una terrible atmosfera de tragicomèdia on la realitat s’imposa en l’equilibri obligatòriament inestable entre vida i mort, entre el riure i l’esfondrament, Tria Fata ens parla, a través dels titelles i de l’emmirallament de l’actriu amb les seves criatures, d’allò que és essencialment humà, la capacitat d’acceptar la mort i de poder dialogar amb ella, que és el mateix que dialogar amb un mateix, però des de les instàncies més profundes i fosques de la nostra consciència.

‘Tria Fata’, foto companyia

Un espectacle que, com ja vaig dir en una ocasió, no neix per imperatius del mercat, sinó per necessitats interiors de l’artista, fruit d’un part llarg i complex. Estelle Charlier ha creat una obra que li permet desplegar totes les seves facultats escèniques, com a actriu i com a virtuosa manipuladora que és, una titellaire que durant tota l’obra és també el personatge principal: uns cops, el reflex de la dona que ha de morir, encarnada en una marioneta, uns altres, la mateixa mort que es burla de la condemnada i de sí mateixa. Una genial ambigüitat que l’actriu-titellaire resol amb singular mestria, tocant totes les fibres emocionals i reflexives del públic.

Com el verdader cabaret que juga a tocar a fons les veritats de la vida, Tria Fata s’alça com un divertiment filosòfic i tragicòmic de la Mort associada a la Vida, d’aquesta oposició bàsica que ens defineix, i la consciència de la qual ens allibera.

Sens dubte un dels grans èxits d’aquest Festival.

La Terra dels Babaus, de El Ball de Sant Vito

Dona gust veure actuar a aquests dos titellaires de la companyia valenciana El Ball de Sant Vito, Xavier Lerraeta i Manel Mengual, que s’han proposat exercir de titellaires aprenent la difícil tècnica del titella català, i rescatant de l’oblit a un personatge que es veu era conegut i popular en algunes zones de València, en Mingo. I fer tot això amb la llibertat que avui tenim els titellaires de poder escapar dels cànons estàndards de la tradició. En el seu cas, construeixen el mateix castellet a l’escenari, seguint un brillant fil argumental de dos còmics itinerants que troben el vell teatrí abandonat a unes golfes.

Els comediants abans de desplegar el teatret. Foto T.R.

Després, la història es va explicant amb els titelles actuant darrera del teatret, i els actors que van sortint, cantant cançons i jugant amb el públic en el més pur estil dels saltimbanquis de tota la vida.

El castellet desplegat. Foto T.R.

Però la principal gràcia del Ball de Sant Vito, al meu parer, és el to que aconsegueixen donar a les seves històries i personatges. Sabut és que els titelles tradicionals de garrotada solen ser a vegades una mica toscos i cantelluts, per dir-ho amb paraules suaus, i que molt sovint aquesta és la seva gràcia principal, quan el titellaire és capaç de convertir aquests adjectius en atributs virtuosos de la manipulació, cosa que no sempre succeeix, per descomptat. En el cas del Ball de Sant Vito, els dos titellaires han aconseguit obtenir un to propi, una barreja de tendresa i cortesia, capaços d’entomar els infortunis amb una certa paciència afable, llevat dels personatges foscos-foscos (com el botiguer de la història), que al llarg de l’obra va guanyant punts per acabar mereixent, al final, un bon xarop de bastó, com se sol dir.

Foto T.R.

I és aquest to de tendra afabilitat allò que conquereix al públic, ben acompanyat per les cançons, les quals hi posen un important gra de sorra, convertint en Mingo i els seus companys d’escenari en personatges entranyables i marcats per un estil i una personalitat pròpies, que és allò que tothom busca.

A Palma van actuar a la Plaça Major, un espai de molta dispersió amb totes les terrasses dels bars que la poblen plenes de turistes, cosa que no va aconseguir empedregar la funció, amb els espectadors entregats a la feina i la història del Ball de Sant Vito. Es va demostrar així que tots els estils i les tonalitats són bones en el teatre de titelles, sempre que es facin amb ofici, entrega dels actors i la veritat a les mans. Cosa que tant en Xavier Learreta com en Manel Mengual en tenen a mansalva.

Titiriscopio, de Arawake Teatro

Els habitants de Palma de Mallorca i els turistes que aquests dies del Festival s’han acostat a la Plaça Major, hauran quedat sorpresos per l’estrany artefacte que s’hi havia instal·lat, sota una coberta que feia de para-sol i servia també per delimitar l’espai de l’esmentat enginy. Un home amb barret de copa i vestit amb molta elegància acollia als curiosos que s’hi acostaven. Però què era aquest enginy?, es preguntaven tots.

El Titiriscopio a la Plaça Major, amb Jorge Da Rocha rebent al públic. FRoto T.R.

Ni més ni menys que el Titiriscopio, de la companyia de Burgos Arawake Teatro: un curiós accessori amb pinta de ser una mena de nau o dron estratosfèric, però que en realitat era un estri que tancava amagat al seu interior un teatre clàssic a la italiana, el qual només es podia veure per vuit únics punt de mira, 8 periscopis cadascun dels quals mirava el teatre des d’un lloc diferent: des de la platea, des del primer pis, una llotja a la dreta, una altra a l’esquerra, des del galliner…

Seleccionats els 8 espectadors, el senyor del barret de copa, que no era altre que un dels artífexs de l’aparell, Jorge Da Rocha (mentre a l’interior de l’enginy romania l’altre, Félix Muñiz), els introduïa en allò que anirien a veure. A cada telescopi hi havia també uns auriculars, que l’espectador únic s’havia de posar, per aïllar-se de l’exterior i entrar sonorament en allò que succeïa a l’escenari.

El Titiriscopio en ple funcionament, a la Plaça Major de Palma. Foto T.R.

S’aixeca el teló, surt un personatge, comença a ploure… No farem espòiler de la seqüència teatral que els 8 espectadors van veure des de la perspectiva que els va tocar, l’element sorpresa és fonamental en aquest tipus de teatre que dura poc temps -uns 10 minuts màxim- i és important deixar-se embadalir per allò que es veu.

En acabar, el senyor presentador del barret de copa explica l’intrínculis tècnic de l’assumpte, una cortina es corre, i apareix Félix Muñiz, que mostra, per la seva part, alguna de les argúcies tècniques utilitzades.

Lo més interessant és que allò que sembla molt tecnològic té alhora components molt bàsics, com poden ser les ombres manipulades per tiges, o els mateixos personatges, petits titelles que mou en Félix des de dins de l’aparell. Clar que també hi ha un joc de miralls tipus telescòpic, incorporació de vídeos, jocs de llum, i un llarg etcètere de trucs d’alta i petita tecnologia, basats alguns en els vells efectes de les fantasmagories del segle XIX.

Tota una recerca, la feta per Arawake Teatro, que agafant el concepte del lambe-lambe, tant de moda avui, li ha sabut donar la volta per convertir-lo en un enginyós Titirimundi del segle XXI, capaç d’atraure i sorprendre als exigents espectadors dels nostres dies, tant carregats de sofisticada tecnologia i, per això mateix, tan afamats d’enginys que, fent-los volar, els permeti tocar de peus a terra. Excel·lent!

Power Point, de Jordi Bertran

Jordi Bertran és un d’aquestes mestres titellaires que, encara que l’hagis vist moltes vegades, sempre et sorprèn i et meravella per la seva facilitat de comunicar-se amb el públic i per la mestria de la seva manipulació, sense necessitat de complicar-se la vida amb masses elements, buscant la senzillesa i amb un to sempre ple d’una humil naturalitat que li obre la confiança dels espectadors.

Jordi Bertran. Foto Josep Tobella

Amb aquest últim espectacle, Power Point, Bertran ajunta les dues vocacions que han marcat la seva carrera d’artista: la música i la manipulació de titelles, siguin de fil o siguin simples boletes blanques, la mínima expressió de lo que podem considerar la representació del cap d’un ser humà. Guitarra i boletes blanques composen els elements d’alguns dels números principals de l’obra.

Com s’ho fa perquè allà on hi ha una simple boleta blanca, el públic hi vegi un ésser viu capaç de manifestar un bon ventall d’emocions humanes, senzilles però primordials i, per tant, ben comprensibles per tothom? Difícil de saber, perquè les coses simples a vegades són les més difícils d’entendre i d’aconseguir. Crec que en el seu fer hi ha l’experiència d’una vida sencera d’estar davant del públic, de manipular marionetes i objectes de tota mena, i alhora de saber interactuar amb els seus personatges i amb els espectadors, sempre des de la naturalitat i la modèstia, sense les pretensions que a vegades tapen l’ofici.

Les mans de Jordi Bertran. Foto Josep Tobella

Les boletes blanques podrien ser notes escapades de les cordes de la guitarra, que tretes del seu context natural del pentagrama, es perden per la guitarra vista com un objecte i no com un instrument que fabrica boletes abstractes, rodones, blanques, negres, corxeres i semicorxeres. Dins del pentagrama no necessiten l’assistència de les mans, però fora, es converteixen en uns altres objectes amb vida pròpia que han de lluitar per la seva supervivència.

Però no només de boletes va Power-Point. La guitarra li serveix per crear escenografies curioses on altres personatges, fets amb les mans i algunes robes, l’ajuden a inventar-se noves històries.

I lo que sembla tan senzill, en el fons no ho és gens, sinó el resultat de moltes hores d’assaig i de provar ocurrències i gags, fins que es troba allò que funciona, quasi, per si sol.

El públic que va omplir la sala petita del Teatre Principal s’aixecà enardit per aplaudir a aquest gran mestre, feliç i exultant d’haver passat una hora amb la sorpresa als ulls, el somriure als llavis i el cor més ufà.