(Fotografia del Théâtre Mécanique, amb Alain Richet i Bettina Vielhaber. Foto Tobias Korne)

Continuem amb aquesta segona crònica exposant la nostra mirada sobre els espectacles vistos de la 25ena edició del Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca. Una edició que aquest any ha comptat amb un excel·lent programa ple de joies i sorpreses. En aquest article parlarem en concret de El Gran Teatre Mecànic, de la cia. Les Ateliers Denino; La distància, càpsules de memòria, de COMA 14 & Société de la Moufette; i KAR, de la cia. Fekete Seretlek & Studio Damúza.

El Gran Teatre Mecànic, de Les Ateliers Denino

Sens dubte ens trobem davant d’una de les joies que vam poder veure a Palma, la recreació d’un teatre mecànic de 1900 feta per Alain Richet i Bettina Vielhaber, del Théâtre de L’Échelle, de Llenguadoc-Rosselló, França. Inspirat en els teatres mecànics en miniatura que era freqüent veure a les fires al tombant dels segles XIX i XX, l’Atelier Denino, com també es diu la companyia, ha construït un teatre clàssic a la italiana amb tot el seu luxe de cortinatges, velluts, làmpada de 1.200 cristalls, orquestra, 80 llotges, llotja reial, entre mil altres elements escènics, un teatre en el que hi caben 710 espectadors, els quals ocupen tots els seients de la sala.

Bettina Vielhaber-Richet i Emmanuel Cheau. Foto T.R.

Quan els dos animadors del teatre, interpretats a Palma per Bettina Vielhaber-Richet i Emmanuel Cheau, inviten al públic a entrar a la sessió, en una petita carpa on s’ha instal·lat el teatre mecànic, diuen que ja està ple, que els 710 seients estan ocupats, però que queden 10 places per veure-ho tot des de fora, a través d’unes obertures especials totes amb molt bona vista a l’escenari.

10 persones que seran els privilegiats en poder assistir a una representació, a la qual es sentiran abduïts per la música i per les imatges impressionants de veure els 710 espectadors bellugar-se tots alhora, cadascú a la seva olla, per després apagar-se els llums de la sala i veure alguns dels números més espectaculars.

Foto companyia

No volem espoliar més sorpreses dels continguts als lectors que potser en seran futurs espectadors, però sí indicar la cura i la delicadesa del treball de L’Atelier Denino, que ha creat una verdadera obra d’art feta amb una atenció i un mim que poques vegades es veu en aquest tipus de recreacions. També el podríem definir com un petit museu teatral animat, on no tot és mecànic, ja que els números que succeeixen a l’escenari així com els canvis de decorats i altres moviments, estan fets en directe per Bettina Vielhaber durant els deu o quinze minuts que dura la sessió. Mentrestant, afora s’espera la cua dels espectadors que aniran ocupant successivament les 10 places dels miradors secrets que permeten traslladar-nos a una altre època.

El teatre mecànic de L’Atelier Denino va estar instal·lat primer al sumptuós pati de Can Balaguer, i els altres dies a la Plaça Major de Palma, cosa que va permetre que passessin a l’interior de la carpa màgica del Teatre Denino un bon nombre de visitants, impressionats tots ells per la magnificència i l’art delicat de la proposta.

La distància, càpsules de memòria, de COMA 14 & Société de la Moufette

El públic de Palma va tenir la sort de poder veure aquesta instal·lació-espectacle creat per la companyia mallorquina COMA 14 i la belga-espanyola Société de la Moufette, titulada La Distància, càpsules de memòria. Una proposta dirigida per Tolo Ferrà a partir d’una dramatúrgia elaborada per Vera González i Tolo Ferrà.

‘La Distància’. Foto companyia

Diu el programa del festival: La distància és un projecte multidisciplinari que mescla teatre relacional, arts vives, instal·lació artística i tecnologia. Una peça composta per testimoniatges reals, poesia visual, textos dramàtics, animació audiovisual i poesia, que fa una reflexió sobre el que hem viscut, però sense oblidar com era el nostre punt de partida abans de la pandèmia i cap a on hauríem de caminar com a societat.

Aquest cronista ja coneixia l’obra (veure aquí) i va ser un plaer constatar de nou la riquesa dels matisos que ofereixen noves mirades de les sis caixes que composen la instal·lació. Caixes que obren a mons de soledat i de pensament, a imatges amb les seves paraules i sonoritats pròpies, les quals ens permeten establir la distància indispensable per reflexionar sobre les situacions viscudes durant la pandèmia, però també sobre el futur cada vegada més complicat que ens espera. Distància que alhora és la que viuen les persones entre sí situades en cadascun dels seus habitacles i les seves circumstàncies, generalment fosques.

Com ja vaig indicar en l’anterior article citat, allò que fa encara més interessant la proposta de Tolo y Vera és que permet percebre, a partir dels detalls i l’espai buit, la mateixa distància de la que parla el títol, en tots els seus matisos, des de la ‘distància’ de l’espectador que ho està percebent. Un efecte d’autoconsciència que permet allunyar-te de les emocions i alhora reflexionar i intervenir en una temàtica que s’està convertint com una de les més cabdals del món contemporani.

KAR, de la cia. Fekete Seretlek & Studio Damúza

De nou el Festival de Teresetes ha convidat al gran músic-titellaire Matija Solce, d’Eslovènia, per presentar un dels seus treballs més espectaculars, KAR, basat o més aviat construït sobre la ressonància llunyana d’Anna Karenina, del gran Lev Tolstoi.

Qui coneix a Matija Solce sap que la seva versió d’Anna Karenina no seria ni convencional ni seriosa ni literalment fidel a la novel·la, sinó tot el contrari: una excusa per crear un univers visual i sonor propi, capaç de traslladar-nos a l’atmosfera cerimonial russa des dels registres que més atrauen a l’autor: la festa, el grostesc, la poesia, la cultura viva i popular, el contrast entre la vida i la mort, i el sarcasme.

Matija Solce, el difunt despert. Foto Pablo Caracuel

Hem posat la festa en primer lloc perquè crec que és el gran punt de partida de la proposta: convertir un funeral en una festa d’exaltació de la memòria i de la mort entesa com complement indispensable a la vida, dels records, de l’amor i de la intensitat vital de la música que neix espontàniament del cos i de la vida. I per fer-ho, Matija s’ha envoltat d’un equip realment excepcional de músics que també són actors, començant per la protagonista, Anička Bubníková, en el paper d’Anna Karenina i violoncel·lista. Val la pena citar-los a tots, donada l’alta qualitat dels mateixos com a músics i com actors: Pavol Smolárik (Eslovàquia) al contrabaix; Jan Meduna (Txèquia), trompeta; Jiří N. Jelínek (Txèquia), violí; Ivo Sedláček (Txèquia), caixó, baterista i percussionista; i Matija Solce en l’acordió i en el paper del difunt que ressuscita.

Anička Bubníková. Foto Pablo Caracuel

Una festa que és còmica i tràgica a la vegada, ja que en realitat és un ritual funerari en forma de sopar que es resisteix a deixar-se portar per la mort, quan el mateix difunt decideix seguir viu i sumar-se al refrigeri que es fa en honor seu, mentre els convidats van adquirint a poc a poc el paper dels personatges que van marcar la vida del difunt, i que s’identifiquen amb alguns dels personatges de la novel·la d’Anna Karenina.

El ritual funerari es converteix en una catarsi de cerimònies i cançons russes banyades pel vodka, que en la seva exacerbada exaltació bufonesca trenca la quarta paret que protegeix els espectadors i s’irradia entre el públic en una propagació irresistible.

Foto Pablo Caracuel

Per cert, per gaudir de l’espectacle, no cal haver llegit la novel·la de Tolstoi, basta amb deixar-se portar pel geni musical i teatral dels actors de KAR, i sentir les ressonàncies íntimes que ens parlen de cultures properes i alhora llunyanes, les dels països situats a l’Europa central i de l’Est.

En efecte, ens trobem davant d’una tradició teatral i musical de les més fortes i potents d’Europa, que troba a Praga un dels seus epicentres majúsculs, capaç d’ajuntar l’humor càustic de les tradicions jueves centro-europees, la música d’influències gitanes d’Hongria i Eslovàquia, el folklore rus de profundes arrels eslaves i una tradició teatral que beu de totes les cultures de l’Europa de l’Est. El conjunt capitanejat per Matija Solce reuneix aquestes múltiples arrels i en fa néixer un producte únic i apassionant, que juga amb els personatges d’Anna Karenina sense fer-los massa cas, ja que l’important és plasmar a l’escenari aquest univers d’influències dispars que es complementen en l’alegra festa de difunts de qui va despertar la passió de la protagonista.

Com diu el programa: Una metamorfosi de música i teatre, cabaret i escenes íntimes d’objectes en moviment amb motius d’Anna Karenina i composicions musicals originals que deriven principalment del folk rus.

Un espectacle que va despertar l’entusiasme dels espectadors, i que té l’èxit assegurat, es faci on es faci.