Imatge del ‘Laberinto del Cuco’. Foto T.R.

Acabem la sèrie de cròniques publicades a Putxinel·li sobre el Festival de Teresetes 2023, parlant de les següents obres: El Laberinto del Cuco, de la cia. Itinerània; Contes del Binomi, de Binixiflat; Baal, de Aleks i Sophie; i The Cabaret Charly’s Band de La Maletitiritera.

El Laberinto del Cuco, de la cia. Itinerània

Va sorprendre no sols al públic de les Teresetes sinó a tots els qui passaven per la Plaça Major de Palma aquesta instal·lació de la companyia Itinerània, de Catalunya, consistent en un laberint que va ocupar una bona part de la plaça, a la qual es pot dir que hi va obrir un forat temporal: una meravellosa reflexió plàstica, sense paraules, sobre com el temps, quan juga a percebre’s a sí mateix, a través del joc, les imatges, els miralls i la imaginació, es deixa veure com un temps sense temps, d’aquests que passen sense passar. Una circularitat que gira en les dues direccions i que converteix el temps en espai.

Foto Pablo Caracuel

Tres són els responsables d’aquesta exquisida troballa: el gran dibuixant mallorquí Francesc Capdevila i Gisbert, més conegut com Max, conegut a tot el país pels seus ninots, com a ell li agrada descriure el que fa i considerar-se a sí mateix com ninotaire, i els dos artistes de Itinerària, Francisco Hernández i Fortià Coromina.  

Foto Pablo Caracuel

Què és el Laberinto del Cuco? Segons ens diuen els seus autors: Un còmic de gran format dibuixat sobre les parets d’un laberint, on cada participant experimenta la seva versió del còmic, segons el camí que pren. O dit en altres paraules: una instal·lació participativa i un còmic al mateix temps. Se cerca el cucut que canta el pas de les hores, perquè la seva desaparició ha provocat un daltabaix temporal. Un còmic de gran format dibuixat sobre les parets d’un laberint, on cada participant experimenta la seva versió del còmic, segons el camí que pren.

Foto Pablo Caracuel

Com va explicar el mateix Max a les Jornades Professionals (veure aquí), la col·laboració feta amb Hernández i Coromina, d’Itinerària, en el Laberinto del Cuco, ha incorporat una dificultat més, com és el repte de que les vinyetes no segueixin una línia temporal fixa de lectura com és habitual en el còmic, sinó que, per la seva mateixa condició laberíntica, el lector-espectador es vegi obligat a haver d’anar endavant o endarrere.

Foto Pablo Caracuel

Entrar al Laberint és com entrar dins d’un llibre, tal com s’indica als visitants que s’hi acosten, un repte molt especial i estimulant per a en Max, ja que poques vegades un autor de còmics pot veure els seus dibuixos desplegats en un espai obert, formant part d’una juguesca tan original i que obliga a ser vista des d’angles diferents i antagònics.

Foto Pablo Caracuel

Això ha fet que aquest projecte esdevingués, per a en Max, un repte molt estimulant en plantejar la temàtica del temps, sempre present en la seva feina, aquí però d’una manera molt explícita i substantiva. Els dos membres d’Itinerària, per altra part, van explicar com d’agraït ha estat col·laborar amb Max, i com a poc a poc, a partir del material que anaven rebent del dibuixant, s’establí la línia de treball i la composició del Laberint. Una aventura artística que s’ha acabat definint com una instal·lació en la que es deixa als visitants la llibertat de circular-hi amb indicacions sempre indirectes i subtils, i amb una temàtica que té el temps com protagonista.

Una verdadera delícia que va agradar molt a tots els qui la van visitar.

Contes del Binomi, de Binixiflat

Biel Porcel, de la companyia Binixiflat, va presentar al pati de Can Balaguer l’obra Contes del Binomi, amb l’acompanyament musical en directe de Lluís Petra en l’acordió. Una obra inspirada en la ‘Gramàtica de la Fantasia’, de Gianni Rodari, amb direcció d’Helena de Sola, que ja havia vist en la seva presentació a La Puntual de Barcelona, llavors amb el trombonista Pep Moliner de músic amb un fiscorn.

Foto Pablo Caracuel

Va estar molt fi Biel Porcel amb el seu espectacle, que va atrapar el públic mallorquí des del primer moment. La gràcia d’aquest muntatge és que ha estat creat realment des de l’atzar de les vuit paraules escollides per uns nens, que van servir al titellaire de punt de partida per a la creació dels contes que s’expliquen en l’obra.

En la representació, es juga amb els nens a escollir paraules amb les que es crearan quatre contes binomis, és a dir, basats en dues úniques paraules. Un joc fresc i divertit de construcció que, com tots els que es basen en l’atzar, interessa sempre als nens i als adults.

Foto Pablo Caracuel

Hi ha una constant picada d’ullet dels titellaires a públic, conscient el sector adult d’aquest del simulacre posat en escena pel titellaire d’una aleatorietat fingida, associant els miracles als somriures. I s’ha de dir que va connectar molt bé amb el públic el registre clownesc del titellaire, dotat com sempre d’una gran presència i un domini impressionant de la veu, aconseguint trobar el to càndid que l’obra exigeix, tan adequat a la temàtica tractada.

Situat en aquest espai tan bell i singular de la noble Casa Balaguer, l’espectacle va arrencar fervorosos aplaudiments al públic de Palma que l’omplia. Una presència, la de la cia. Binixiflat, que sempre és esperada amb fevor pels fidels seguidors de les Teresetes.

Baal, de Aleks i Sophie

Va ser molt interessant i divertit aquest creuament de teatre visual amb dansa i participació del públic, nens i adults, dalt de l’escenari, a càrrec de la ballarina Catarina Carrasco i el seu fill Max Morey, Aleks i Sophie en l’espectacle, que vam veure a la sala del Teatre Xesc Forteza de Palma.

Foto Pablo Caracuel

Diu el programa de l’obra: A Sophie & Alek els protagonistes són els infants. Inspirada en l’obra abstracta d’Aleksandra Ekster i Sophie Teauber, construïm un univers desconegut creat per volums, cercles i esferes que cobren vida. Els dos personatges conductors i guies són marcians. Per tant, és una obra surrealista plena de fantasia, amb una màgia plàstica i pictòrica que es crea gràcies a l’ús dels objectes, la dansa, la relació amb la tecnologia interactiva i la participació del públic.

Foto Pablo Caracuel

Val la pena deixar-se portar per aquestes paraules i gaudir de l’espectacle veient la dinàmica que es va establir primer entre els dos actuants, i després amb la incorporació d’un bon nombre d’espectadors que van pujar dalt l’escenari.

Foto Pablo Caracuel

Un joc escènico-visual en el que vèiem formes evolucionar amb l’ús de projeccions i volums escampats per l’escenari, mentre la ballarina i el nen evolucionaven en aquest espai ballant, saltant, tirant-se sobre les formes, o modificant-les.

Foto Pablo Caracuel

Alek & Sophie segueix l’estela de la l’anterior creació de Baal, MiraMiró, que després de moltes representacions, encara segueix girant per les illes.

The Cabaret Charly’s Band de La Maletitiritera

És normal que el cosmopolitisme de les Balears, que constitueix un dels seus principals signes d’identitat, hagi donat a ses illes algunes figures titellaires d’importància, provinents d’altres països però que viuen integrats en les corresponents societats que han escollit o els ha tocat en sort. Tal va ser el cas de la marionetista Ingeborg Schaefer, instal·lada a Eivissa durant molts anys on hi va tenir un teatre estable, i que va viure un final dramàtic amb el seu assassinat l’any 1977. Precisament sobre la seva mort es va presentar al festival de Teresetes de l’any 2015 l’obra La dulce Ingeborg, creada per la ballarina titellaire Andrea Cruz (vegeu aquí), en homenatge seu.

Foto Pablo Caracuel

I també d’Eivissa, on hi viu instal·lada al centre de la illa, va actuar a les Teresetes Karla Doorenbos, eivissenca d”arrels holandeses, amb l’espectacle The Cabaret Charly’s Band, sent el nom de la companyia La Maletitiritera.

Foto Pablo Caracuel

Es tracta d’un entretingut cabaret de marionetes de fil composat per diferents esquetxos, majorment musicals, en els que diversos personatges de l’espectacle -ballarins, una cantaora de flamenc, pallassos, un gos…- despleguen les seves habilitats; malabarismes, balls, cançons…

Foto Pablo Caracuel

Fet per a ser representat a places i al carrer, una de les gràcies principals està en la interacció que la titellaire aconsegueix entre les marionetes i els nens del públic, que veuen com unes criatures amb una altura més o menys semblant a les seves, se’ls posen a la falda, o els treuen a ballar o parlen amb ells.

Foto Pablo Caracuel

Dotada d’una bona presència i un sòlida manipulació, Karla Doorenbos va arrencar els aplaudiments fervorosos del públic, que va veure agraït com el divertiment protagonitzat per aquests éssers moguts per fils els entretenia  a tots, grans i petits.