(Jorge Valle, interpretant ‘Èdip’, de Bambalina Teatre Practicable. Foto Vicente A. Jiménez)

Després de la inauguració a l’Arts Santa Mònica el dimecres 3 de novembre amb Besllum (veure aquí http://www.putxinelli.cat/2021/11/04/i-if-barcelona-2021-inauguracio-amb-ephemeral-presences/), l’IF Barcelona s’ha traslladat a Santa Coloma de Gramenet per instal·lar-se durant uns dies al Teatre Sagarra. Tant l’alcaldessa Núria Parlon Gil i la regidora de Cultura, Petry Jiménez González, com el director del teatre, David Marín Pla, han apostat plenament perquè el món dels titelles i del teatre visual i d’objectes estigui present a la programació de la ciutat, majorment amb espectacles programats al Teatre Sagarra. En aquesta crònica parlarem de les tres obres que s’han pogut veure els dies 5 i 6 de novembre: Maze i Untold, de la companyia italiana UnterWasser, i Èdip de la companyia Bambalina Teatre Practicable, de València.  

Maze, de la cia. UnterWasser

Ens trobem davant d’una companyia jove però alhora plenament assentada avui en dia al mapa teatral d’Itàlia, després d’haver estrenat diversos espectacles i instal·lacions amb molt bona rebuda, des de la seva fundació l’any 2014. Composada per Valeria Bianchi, Aurora Buzzetti i Giulia De Canio, UnterWasser es defineix com un grup de recerca situat en la cruïlla del ‘teatre de figures i de les arts visuals’, segons paraules de la companyia.

Coherent amb aquesta voluntat d’experimentació i de recerca, Maze és una indagació molt reeixida en la línia de trobar un llenguatge visual propi basat en la llum i les ombres quan aquestes s’han deslliurat de les seves cotilles tradicionals (pantalla i llum fixes) i s’endinsen en la Intersecció, entesa com aquest espai expressiu i visual obert a la cruïlla i a la transformació.

Mai se sap què sortirà d’una intersecció, quan els elements posats en joc ho fan per primera vegada. Però també quan coneixes els elements i els has barrejat mil vegades, els resultats sempre acaben sorprenent a qui s’entreté a observar-los. Metàfora de la vida mateixa, que no deixa de ser el resultat d’un constant encavalcament creatiu -alhora que també destructiu-, el joc de la llum i les ombres és una de les millors maneres d’experimentar i jugar amb la metàfora visual de les interseccions.

Per a fer-ho, les tres artistes d’UnterWasser han creat tot un univers ‘a ran de terra’ de petites estructures fetes de tiges de fusta, robes i filferros (amb una referència llunyana a l’obra d’Alexander Calder), que permeten que la llum les travessi marcant la forma dels seus límits, desvelant curioses textures, perfils de cares curiosament vives, personatges de còmic col·locats en estructures impossibles, mentre van creant un interessant joc de perspectives que es van modificant segons el punt de llum es va movent.

Hi ha un clar símil amb el llenguatge cinematogràfic, pel qual el moviment de la llum seria el de la càmera, o també l’ull de l’observador que mira darrera la càmera. Si traiem aquesta, ens quedem amb l’ull, metàfora més interessant encara, oberta a ser també l’ull de l’espectador que es deixa portar per les mans de les que manipulen els petits focus de llum. Un teatre, per tant, de la mirada lliure que es permet distorsionar la geometria de l’espai, crear perspectives impossibles i endinsar-se en elles per descobrir nous primers plans amagats i insòlits de la realitat.

UnterWasser projecte totes aquestes cruïlles visuals en una pantalla fixe al fons de l’escenari, de manera que el símil cinematogràfic encara es fa més explícit. Un cinema, però, d’una curiosa artesania en la que els espectadors veiem perfectament tant el moviment dels misteriosos manipuladors de la llum (les tres artistes vestides de negre de la companyia) com les maquetes de les estructures buides i les seves mil i una composicions geomètriques incomprensibles que agafen forma i sentit quan la seva ombra es projecte a la pantalla.

La pantalla esdevé llavors el gresol o la matràs on tenen lloc les transformacions visuals d’aquesta alquímia de la Intersecció, visible a l’ull de l’observador -nosaltres i les artistes-, mentre alhora veiem en directe i sense que se’ns amagui, el ‘com’ les transformacions es van cuinant davant nostre, a ran de terra. I és sens dubte aquesta mirada doble que ens ofereix el treball d’UnterWasser allò que el fa encara més interessant: el què i el com, el dins i el fora, l’objecte real que es toca i la seva negativitat, la realitat i la imaginació, l’objecte i la imatge… Un exercici d’autoconsciència i auto-observació entre les pulsions i els oposats bàsics de la vida, que ens permet seguir indagant en la nostra subjectivitat.

De tot això parla Maze i el treball d’UnterWasser. El públic de Santa Coloma, sorprès i fascinat, es deixà transportà per les imatges creades. Al final, mentre seguia rumiant sobre allò que havia vist però conscient de la força de l’experiència, van atorgar a les tres artistes italianes uns sincers i prolongats aplaudiments.

Untold, d’UnterWasser

La mateixa companyia italiana va actuar al dia següent, el dissabte 6 de novembre, amb el seu últim espectacle, titulat Untold (lo no dit), un treball encàrrec de la Biennal Teatre 2020 de Venècia.

Foto Marco di Giuseppe

L’obra, que bé podríem considerar com la continuïtat de la indagació feta amb Maze, fa un gegantesc pas endavant en canviar la perspectiva des de la que s’enfoca la recerca: en comptes de la mirada distant i objectiva de l’ull -el llum mòbil- de l’observador que mira des de fora, en Untold Valeria Bianchi, Aurora Buzzetti i Giulia De Canio es posen dins aquest ull que mira, és a dir, dins d’elles com observadores de sí mateixes, de manera que la subjectivitat, que abans apareixia objectivada com ombra en la distància de la pantalla, ara està ja a l’origen de l’acció de mirar.

Un canvi substancial de perspectiva que determina tot el procés interseccionista de les ombres i dels jocs de llum, atorgant una profunditat a les imatges que abans no existia.

Foto Marco di Giuseppe

Ja d’entrada, en comptes d’una única pantalla, l’espai de les projeccions és triple, tres grans pantalles contigües situades en angles oberts, que es corresponen a les tres manipuladores-protagonistes, cada una de les quals cercarà la seva singularitat subjectiva. Igualment l’arrencada de l’obra parteix de tres cubs de llum on es situa cada una de les artistes, indicant un punt de partida clar: el seu aïllament en relació a les demés i al món. Dins del cub, només hi cap la introspecció de l’auto-mirada, aquest neguit del narcisisme contemporani que ens aboca l’actual cultura de la imatge digital mediatitzada que són els mòbils, les xarxes, els selfis, etc. Auto-contemplació introspectiva que sempre ha estat el punt de partida per a les aventures vitals de les persones.

Foto Marco di Giuseppe

Les noies artistes, com és de caixó, decideixen sortir del cub i iniciar la seva exploració. Es torna aquí a les tres figures silencioses que en aquest cas són dues coses: les manipuladores distants que saben que el secret de les coses està en l’alquímia interseccionista de les ombres, i les protagonistes de la recerca. És a dir, crearan les perspectives impossibles de carrers, ciutats, estructures, però elles mateixes es ficaran al seu interior i apareixeran com ombres en les projeccions creuades de les tres pantalles.

És aquesta ambigüitat entre la distància i el neguit de la recerca personal, entre l’allunyament i la intimitat subjectiva, allò que dona pols i ritme al ball de les imatges i a la seva evolució. Carrega l’acció d’un dramatisme subtil i de caire cognitiu, en el que hi cap la mirada freda, distant i intel·ligent, però alhora subjectiva.

Foto Marco di Giuseppe

Un tren que passa, del que només veiem la rítmica interrupció visual de la llum que provoca al seu pas, és una de les imatges recurrents, potser una metàfora del viure ràpid, de l’obligació que tenim avui en dia d’anar d’una banda a l’altra, a molta velocitat però sense saber massa on vas.

I així avança l’obra vers un desenllaç que es pot dir és fruit de la ‘geografia’ o de la mateixa curvatura de l’espai: les tres protagonistes es troben en el compartiment d’un vagó d’aquests trens que abans passaren fugaços. Però l’auto-observació de saber que són també l’ull amb el que es miren provoca una revelació alliberadora: si treuen el tros de cartró que crea el marc d’una finestra que indica el vagó, el tren desapareix. L’espai contret s’allibera de parets i de límits, i les tres noies, donant-se la mà, trenquen l’aïllament de la seva introspecció solitària.

El magnífic final de l’obra li dona tot un sentit resolutiu i una preciosa coherència dramatúrgica, la qual s’ha anat cuinant al llarg de la representació, sempre a través d’aquesta obsessió per la cruïlla i l’encavalcament de les imatges, buscant l’alquímia creativa de la transformació.

Foto Marco di Giuseppe

El mèrit i l’interès del treball d’UnterWasser és haver creat unes obres que tracten temàtiques d’una radical contemporaneïtat sobre qüestions essencials -la identitat, l’auto-observació, la distància, el desdoblament, el trencament de l’espai, la soledat de la vida urbana, la relació dins fora, objecte/subjecte, realitat/negativitat, llum/foscor…- sense necessitat de paraules (les que s’utilitzen en l’obra tenen un sentit més de cacofonia de veu interior que de discurs significatiu), sense teoritzacions i des de la humilitat del simple artesà que juga amb fustetes, filferros i llums comprats a Ikea.

Un vertader privilegi que els espectadors presents al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet vam poder gaudir en dues sessions memorables. Chapeau!

Èdip, de Bambalina Teatre Practicable

En un registre completament diferent, l’IF Barceloba va portar a la sala petita del Teatre Sagarra de Santa Coloma l’última obra de la històrica companyia Bambalina de València: Èdip, dirigida per Jaume Policarpo.

Foto Vicente A. Jiménez

Ja hem parlar diverses vegades de l’increïble treball que Policarpo està duent a terme els últims anys amb les seves adaptacions de textos clàssics al teatre de titelles (veure a Titeresante aquí i a Putxinel·li aquí) . Textos que  podríem titllar casi bé d’‘impossibles’, si tenim en compte que l’anomenat teatre de figures sol fugir de les paraules i dels textos llargs. Doncs bé, com si el director de Bambalina hagués decidit plantar cara a un dels reptes més difícils de la seva professió, s’ha embarcat amb èxit en quatre casos que podríem considerar límits: el Quixot, La Celestina, Hamlet i ara Èdip. Com és possible? Com s’ho fa?

D’una banda, hi ha l’important factor de la continuïtat d’una feina de recerca que des de fa més de 40 anys Bambalina ha dut a terme, des d’una posició de rigor, exigència i honestedat, cosa que l’ha dut a trobar els seus camins propis de realització teatral. Per altra banda, crec que Policarpo, en optar per la presència de l’actor com un element fonamental en les seves posades en escena, ha comprès perfectament quina és la seva relació amb el titella, el joc del desdoblament no sols de l’actor sinó també del personatge, que es veu emmirallat en la persona (el titellaire-actor) que li dona vida. Un desdoblament més íntim i alhora essencial per donar la força i la versemblança necessària al personatge, que es veu d’un costat representat per la màscara o la cara hieràtica del titella, i de l’altre pel rostre viu, ‘dramàticament humà’, de l’actor manipulador.

Foto Vicente A. Jiménez

La rigidesa hieràtica del titella-màscara permet que el personatge encarni les seves facetes més arquetípiques i universals, sobretot en obres com les abans esmentades, clàssics totes elles que han generat ‘tipus’ i arquetips bàsics en la nostra cultura; mentre que la vitalitat humana del rostre de l‘actor, situada uns cops en segon i uns altres en primer lloc, dona la indispensable dimensió humana a l’arquetip representat.

Aquesta preciosa ambigüitat, que és amb la que ha treballat Policarpo en obres com La Celestina o Hamlet, es fa encara més evident i clara en Èdip, gràcies en part també a una posada en escena d’una austeritat quasi bé abstracta que prioritza la frontalitat de l’acció escènica davant del públic, un recurs que permet a l’obra de Sòfocles arribar amb brutal força al públic, buscant l’efecte mirall que la tragèdia buscava perquè els espectadors es sentissin reflectits en l’acció dels personatges.

Foto Vicente A. Jiménez

En aquest sentit, la interpretació de Jorge Valle, Àgueda Llorca i Pau Gregori en el seu rol d’actors-manipuladors, és extraordinària, essencial. La relació que estableixen amb el personatge és realment doble, posant-se darrere dels nobles rostres hieràtics del titelles, uns cops per desaparèixer i deixar que es manifesti en tota la seva potència el seu caràcter arquetípic, uns altres encarnant-los directament, atrevint-se a actuar lliurement fora del designi fatídic dels Déus, i encara uns altres cops com si s’amaguessin darrere de les màscares-titelles, terroritzats pel terrible drama al qual es veuen condemnats a viure. A vegades el rostre de l’actor desapareix del tot, quan és directament la veu de la tragèdia la que parla, a través de la màscara del Corifeu.

És fantàstic veure com a través d’aquest procediment teatral és possible representar una obra tan dura i important com és l’Èdip de Sòflocles (com també ho va ser el cas de Hamlet o La Celestina): la increïble intensitat que resulta d’aquest joc entre l’actor i el titella-màscara permet escurçar el text i simplificar l’escena sense perdre ni un gram de la força que té l’obra. Pel contrari, potser encara li dona més nervi i contundència, i l’enriqueix d’uns nous matisos de significació.

Foto Vicente A. Jiménez

El desenllaç de la tragèdia, ja amb Èdip sense els seus ulls, queda meravellosament explicat quan l’actor es situa en un primer pla i carrega entre els seus braços el cap ferit de la màscara-titella: la valentia de la condició humana que ha volgut saber la veritat i encarar-se al seu destí, es posa per davant de l’arquetip, que serveix d’exemple  però com un fet superat, que pertany a un passat mort -que tanmateix irradia ple de força vers el futur dels humans.

Potser en aquesta versió d’Èdip presentada per Bambalina, aquella distinció entre personatge de Manifestació (o Caràcter) i de Destí de la que va parlar Luíz Zornoza Boy (veure aquí) referint-se a les paraules del discurs de Rafael Sánchez Ferlosio sobre Caràcter i Destí (veure aquí), no es doni i es pugui parlar d’uns personatges que són alhora de Caràcter i de Destí: precisament l’esmentada ambigüitat entre el personatge-actor (abocat a un destí) i el personatge-titella (que es manifesta com arquetip) així ho permeti considerar.

Una obra que s’hauria de poder veure més vegades, per extreure-li tot el suc que conté. Un gran pas endavant que el director de Bambalina i els seus actors han realitzat, situant-se com una de les grans companyies de teatre del país.

Etiquetas: , , , , , , ,