(Imatge de Clic, de Trukitrek. Foto companyia)

Acabem amb aquest últim article les cròniques que hem anat dedicant al 26è Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca. Una edició, la present, que ha resultat molt rica en bons espectacles i en assistència de públic, amb els diferents espais sempre plens, i amb unes interessants Jornades Professionals (de les que hem parlat en les dues primeres cròniques), les quals han permès que els agents locals i els convidats de la Península i d’altres països del món poguessin conèixer-se i intercanviar els contactes i les possibilitats de col·laboració.

Intercanviant experiències. D’esquerra a dreta: Jorge Da Rocha, Aina Gimeno, Félix Moñiz i Sergio López. Foto T.R.

Podeu veure totes les cròniques del Festival de Teresetes 2024 clicant aquí

Don Pedro Carvalho. Foto T.R.

La incorporació de la Plaça Major com un dels espais centrals del Festival ha permès també que en aquest bonic lloc s’hi poguessin veure no sols espectacles sinó també instal·lacions com el Titirescopio, de la cia. Arawake, que ha tingut cues de persones que volien veure els secrets íntims del seu aparell, les actuacions de carrer com la del Boqueró de l’Illa, ja comentades, o la instal·lació de Toc de Fusta, de Catalunya, titulada Els Amics d’en Crusó, que convidava als espectadors participants a cedir-los un espai on, sense instruccions, poguessis entrar en un món de jocs per descobrir i experimentar els autòmats proposats per la companyia, amb tots els seus mecanismes.

El titellaire mallorquí Toni Massagosa amb els seus titelles a la Plaça Major. Foto Pablo Caracuel

També han estat lloc de trobada per el mutu coneixement dels professionals els diferents restaurants on els convidats han pogut menjar plegats, com el magnífic Celler Sa Premsa, un espai que ha meravellat a tothom pel seu caràcter quasi bé museístic, o L’Antiquari, més escàs aquest, però igual d’entranyable, i tants d’altres que la ciutat de Palma té a mansalva.

Therry Macia y Gerardo Martínez. Foto Toni Rumbau

Adjuntem algunes fotografies que il·lustren aquest ambient de trobada i convivència viscut a Palma.

De dreta a esquerra: Sabri Abdellaqui, Maru Fernández i Toni Rubio. Foto T.R.

Parlarem en aquest article de Clic, de Trukitrek; El Arca de Neo, de Théâtre de L’Alambre; i de La Lluna La Pruna, de Mercè Framis.

Copes nocturnes. Foto Pablo Caracuel

Clic, de Trukitrek

Aquesta companyia de Menorca que té un peu a Itàlia, ben coneguda pel públic de Palma en haver-hi presentat anteriors muntatges, va estrenar a Mallorca el seu últim espectacle, Clic, que com sol ocórrer amb les seves obres, va impressionar molt al públic pel llenguatge utilitzat: un combinat de projecció fílmica amb titelles de taula, manipulats per Luís Carlos Pulici i Josep Piris, sent aquest últim qui signa l’autoria i la direcció. Cal destacar també la música, a càrrec de Jorge Da Rocha, que juga un paper important en l’obra.

Imatge de ‘Clic’. Foto companyia

Trukitrek no és una companyia que busqui solucions fàcils i ràpides, ni que es deixi portar per tendències o modes. El seu treball és personalíssim i respon a inquietuds personals dels seus components que es plantegen, com a artistes teatrals i audiovisuals que són, un compromís per tocar temes que consideren crucials en l’evolució del món. Això és el que han fet amb Clic.

Cap a on ens porta l’actual terratrèmol de la Intel·ligència Artificial, que pretén substituir tantes coses dels humans per màquines, fórmules o enginys capaços de pensar per nosaltres i resoldre els nostres problemes? Una situació ben actual, que tot just està començant, però que bé sabem és imparable i amaga perills aterridors si en perdem el control. D’això parla Clic, situant-nos en un futur pròxim vist des d’una estètica retro-futurista, i que gira a l’entorn de dos personatges: Faust, l’humà temptat i envaït, que es resisteix inútilment a ser desposseït d’allò que li queda d’humanitat, i Mefisto, el cap invisible però ben oïble de la nova societat de les màquines, obsessionat en apoderar-se i sotmetre tota la matèria vivent del planeta.

Imatge de ‘Clic’. Foto companyia

Però lo més interessant de la proposta de Trukitrek és que tot aquest planteig de distopia apocalíptica es presenta en una petita carpa circense a l’aire lliure, a la manera de les antigues barraques de fira, on seuen els espectadors davant d’un teatret que surt de la part del darrera d’un camió, allà on s’amaga tota la tramoia tècnica de l’espectacle. Una tramoia força complexa, ja que combina projecció de vídeo amb un escenari per a titelles de taula, amb uns manipuladors que són ells mateixos personatges de l’obra: els encarregats de trobar nous clients a l’empresa Mefisto per anar-los robotitzant voluntàriament.

Imatge de ‘Clic’. Foto companyia

Convertir el teatret en una barraca de fira serveix per augmentar l’efecte de banalització que busca la publicitat de Mefisto i els seus empleats, immersos en aquest procés degradador de l’humà que vol conquerir la població. També permet exagerar els seus trets més foscos, arribant fins a la caricatura i a un gore extrem, cosa que el teatre de titelles possibilita sense problemes per a l’espectador.

Un teatre de denúncia i de mirada crítica, que recorre a la farsa distòpica, però sense limitar les reflexions que se’n deriven, tremendes per a l’espècia humana. Tot un repte al qual la conjunció del menorquí Piris i l’italià Pulici s’ha enfrontat amb un gran èxit, en una proposta de risc que no regateja esforços ni complicacions tècniques, si tenim en compte la complexitat que comporta muntar tot l’aparell de l’espectacle.

CLIC _ Trailer _ ES from Trukitrek on Vimeo.

El públic, impressionat per l’alt nivell del muntatge, que va omplir en totes les seves sessions les grades de la barraca de fira de Trukitrek, instal·lada al Parc de Sa Feixina, va aplaudir amb ganes, dubtant si tot allò que havien presenciat era real o no, tot i que sabíem bé que érem en un festival de teatre de titelles…

 El Arca de Neo, de Théâtre de L’Alambre

Vet aquí un dels espectacles més originals i curiosos que vam poder veure a Palma, al Teatre Mar i Terra concretament, a càrrec del francès Didier Maes, resident des de fa anys a un poble de Segòvia, titulat El Arca de Neo, i que ha estat dirigit per Sergio López (de la cia. Teatro Percutor).

‘Arca de Neo’. Foto Pablo Caracuel

Original perquè allò que ens proposa Didier és un món nou, o en tot cas, diferent o desviat de l’actual, en el que les coses canvien a través d’un curiós procés evolutiu en el que intervenen no només els efectes físics naturals del pas del temps, sinó la influència humana mitjançant la semàntica, com si el llenguatge fos un mitjà biològic capaç d’alterar la naturalesa i dotar-la de noves formes i funcions.

‘Arca de Neo’. Foto Pablo Caracuel

Tal és l’aventura en la que s’ha embarcat Didier Maes, amb la complicitat del dramaturg Sergio López, que ja anteriorment va dirigir l’espectacle de Didier El Domador de Vents (veure aquí), que es va presentar al Festival de Teresetes de l’any 2017. En aquella proposta es va veure la seva capacitat d’alterar el significat de les coses, inventant-se un personatge que vivia l’obsessiva intenció de domar els vents.

‘Palindromedario’. Foto Pablo Caracuel

Potser va ser el fracàs d’aquella voluntat il·lusòria de voler domar quelcom tan volàtil com és el vent, allò que va induir a aquest investigador de l’impossible a intentar domar la realitat i les funcions dels objectes que ens envolten, siguin de naturalesa mineral, vegetal, animal o manufacturada, els quals, en ser palpables, permeten una mal·leabilitat factible. Com fer-ho, però?

El Cangreloj. Foto Pablo Caracuel

És aquí quan intervé l’element humà: la suma d’imaginació i llenguatge. Bé sabem que una cosa està definida per una paraula formada per un significant i el seu significat. La paraula pedra reuneix la imatge mental de l’objecte físic mineral de qualsevol pedra (el significat) més el so de les lletres que el formalitzen (el significant). Per transformar una pedra, ho pots fer de dues maneres: canviant la imatge (el significat) o canviant les lletres i per tant la seva fonètica (el significant).

El motor que regeix aquestes mutacions metamòrfiques és la imaginació i la voluntat de transgredir l’ordre del món, empès per un desig d’envoltar-se d’objectes i de conceptes que ens satisfacin més que l’actual realitat rutinària i arxisabuda, que constitueix un ‘déjà vu’ com una casa. I és això precisament el que fa Didier Maes amb la seva Arca de Neo, conformar un món nou poblat de coses noves: La Bella Rumiante, La Vaca Rebañera, Cuadrupedorra, la nova espècie dels Cespéces, el Cangreloj, el Palindromedario, … Tals són algunes de les mutacions que ens proposa Didier Maes.

Didier Maes en la inauguració de l’exposició. Foto Pablo Caracuel

La presentació del seu món va ser doble: d’una banda, una exposició a una de les sales d’entrada del Museu Mar i Terra, en la que s’exhibia amb generosa prodigalitat tot un munt de nous éssers sorgits d’aquest impuls mutant. Vegin-ne alguns.

L’altra presentació va ser en forma d’espectacle, a l’escenari del mateix espai, en el que Didier Maes encarnava a un excèntric científic impel·lit a descobrir mutacions espontànies de neo-paraules aparegudes arreu del món per designar neo-objectes descoberts per atzar.

Tant la posada en escena de l’espectacle com l’exposició ha tingut la direcció de Sergio López, que s’ha convertit en un actiu còmplice de l’extravagant artista d’origen belga.

Tot plegat va excitar enormement al públic assistent, que s’havia d’estrènyer el cervell per entendre aquest univers mutant, en el que objectes quotidians o animals diversos ben coneguts del planeta, apareixien sota formes distintes i impossibles, amb denominacions estrafolàries, que tant podien despertar el somriure com la més estrepitosa riallada.

La Lluna La Pruna, de Mercè Framis

Va ser al Teatre Sans on vam poder veure l’obra de teatre d’ombres de Mercè Framis La Lluna La Pruna, dirigida a les famílies i als nens més petits. Un clàssic d’aquesta artista de les ombres de Barcelona, en el que Framis ajunta les imatges amb les cançons, totes elles molt conegudes per nens i grans, de manera que quan sonen i les imatges les recreen, els espectadors poden acompanyar-les amb les seves veus.

Mercè Framis en plena representació. Foto Pablo Caracuel

Tres són els grans atractius d’aquesta obra mestre de Framis: en primer lloc, la qualitat de les imatges posades sobre el retroprojector des d’on es reflecteixen a la pantalla d’ombres; en segon lloc la qualitat de la música, amb arranjaments de les populars cançons a càrrec del compositor Joan Saura, i amb la veu de la cantant també ombrista Anna Subirana; i en tercer lloc, els temes escollits que permeten ajuntar històries representables amb siluetes, i cançons molt conegudes del públic, cosa que assegura una participació assegurada dels nens.

Imatge de ‘La Lluna La Pruna’. Foto Pablo Caracuel

I és així com El Sol Solet, El cargol treu banya, El Mariner, La Lluna La Pruna, i altres van desfilant pels ulls i per l’oïda dels menuts espectadors, excitant-los a sumar-se a la gresca de l’espectacle, mantenint sempre un to tranquil i reposat, que la mateixa veu de l’Anna Subirana convida a seguir.

Important destacar que Mercè Framis s’acompanya en aquesta obra d’una reconeguda ombrista de Barcelona, Olga Olveira, de la cia. Olveira Salcedo, experta també en la tècnica del retroprojector.

Olga Olveira en plena representació. Foto Pablo Caracuel

Un espectacle que va fer les delícies de les famílies assistents, que lluny de les cridòries que molt sovint enfanguen alguns espectacles de participació, va transitar per l’espai del Teatre Sans com si l’aire fos de vellut i les veus un lleuger corrent d’aire amb les notes negres, blanques i rodones bucòlicament enganxades a un eteri pentagrama. Els aplaudiments, al final, però, van ser clamorosos.