(Actuació de Txo Titelles a la Plaça Major de Palma. Foto T.R.)

Prosseguim la nostra visió dels espectacles que hem pogut veure al 26è Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca. En aquesta crònica, parlarem en concret dels següents títols: Laika, de Xirriquiteula Teatre; Filar, d’Antonella D’Ascenzi; Circ – Cabaret Armando Rissotto, de Txo Titelles; i Manual, de Coriolis.

Laika, de Xirriquiteula Teatre.

Va ser un gust tornar a veure aquest exitós espectacle de la companyia catalana Xirriquiteula, i comprovar com el públic que va omplir la sala petita del Teatre Principal de Palma s’entregava entusiasmat al bon fer dels seus actors i d’una història que no deixa indiferent a ningú. Important citar els seus noms: arc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Iolanda Llansó

Laika. Foto companyia

Per qui no sap de què va l’obra, només dir que parla del primer animal que va sortir de l’atmosfera terrestre en un coet rus l’any 1957, un gos anomenat Laika, el qual morí en l’experiència dins l’Sputnik II. Una història real que els seus autors han adaptat en un registre de comèdia o potser millor de tragicomèdia, en tenir un desenllaç infeliç. I tanmateix, el principal drama és la societat autoritària que es retrata a l’escenari, situada a Rússia. Una realitat històrica ben coneguda, la de la dictadura soviètica, blasmable i patètica, però que de fet podia ocórrer perfectament a un altre país, els EEUU, per exemple, on l’imperi de les ‘necessitats objectives’ s’imposa dràsticament sobre qualsevol resistència o objecció de les considerades ‘subjectives’.

Laika. Foto companyia

Però l’important aquí és el joc dels actors en el registre de comèdia crítica i burlesca de la proposta, els quals broden amb una interpretació exquisida, amb un gos interpretat per un titella que sembla que tingui vida real, i uns personatges sortits de la màquina del temps, que parlen una llengua inventada que sona realment a rus, amb unes aptituds formidables per a la paròdia i la caricatura.

El contrapunt de les màscares burlesques és el personatge de Iolanda Llansó, magnífica en el seu paper d’amiga de Laika, el gos trobat al carrer que ella ha acabat estimant, escenificant la relació arquetípica home-gos amb enorme versemblança.  

L’obra aconsegueix tocar les fibres emocionals del públic sense abandonar el llenguatge de farsa, el qual es complementa amb els recursos visuals de projeccions i petites animacions emeses en directe, que serveixen per crear distància i posar les emocions al costat de la crítica i de la mirada històrica.

Un treball magnífic que el recorregut de la producció, plena de premis rebuts en múltiples festivals, més la resposta admirada del públic, no fan més que confirmar.

Filar, d’Antonella D’Ascenzi

Ja fa temps que la ballarina Antonella D’Ascenzi treballa en aquesta necessitat seva de combinar la dansa amb la manipulació de marionetes, especialment de fil, tècnica que va aprendre amb el mestre Jordi Bertran. És a dir, a cercar un desdoblament de la ballarina en personatges casi sempre moguts per fils. Són diverses les propostes realitzades al llarg dels anys sempre en aquesta línia, i en aquesta última aventura, titulada Filar, sembla haver trobat un registre en el que s’hi senti molt còmode i que li ha donat un magnífic resultat.

Antonella D’Ascenzi. Foto companyia

S’entén que una ballarina s’enamori dels fils, si tenim en compte que la feina que fa qui dansa és semblant a la d’una marioneta però amb la diferència que els seus fils no són visibles, però no per això inexistents en la imaginació tan de l’actuant com de l’espectador. Els fils de les marionetes no fan més que jugar amb la força de la gravetat, la qual actua amb uns fils invisibles que en comptes de tirar cap amunt, tiren cap avall. Alçar una cama o mantenir el cap recte necessita una força contrària a aquest fil invisible de la gravetat. És per això que la imatge del fil s’utilitza en la formació dels ballarins per visualitzar des de la ment allò que s’ha de sentir quan s’aixeca un braç o un peu.

Antonella D’Ascenzi. Foto companyia

Les marionetes són en aquest sentit unes ballarines que es mouen amb fils de veritat, i aconseguir que una figura de fusta es comporti com un cos en moviment, requereix una ciència complexa que només coneixen els mestres que treballen amb marionetes.

Tot aquest univers del fil relacionat amb la dansa i el moviment, que ha estat suficientment teoritzat per filòsofs i ballarins, és el que està al darrera de la feina d’Antonella D’Ascenzi. No per res el seu títol és Filar, que traduït al llenguatge de l’obra, seria ‘reduir a l’estat filiforme qualsevol fibra tèxtil, humana o material’.

Antonella D’Ascenzi. Foto companyia

En l’actual proposta, el fil simbolitza també la necessitat de teixir lligams amb el món, els demés i els pròxims. Per a la autora/intèrpret, el món es relaciona a través de fils, que lliguen o deslliguen, es mantenen o es tallen, el pugen i et baixen, et balancegen, i també et manipulen.

Per explicar tot això, D’Ascenzi utilitza l’espai buit de l’escenari que omple amb algunes cortines, i amb les imatges projectades d’un maping de Toni Mira que et transporta a espais canviants, que s’allunyen o s’apropen, i que pertanyen més al món de la imaginació que al real. Per descomptat, també hi ha fils per la marioneta del personatge que figura ser la seva filla, per un gronxador o simples globus que són els caps de persones invisibles.

El resultat és un treball molt acurat, que Antonella crea amb una exquisida sensibilitat, tirant d’uns fils que en definitiva són els fils de la vida, a través dels quals ens comuniquem amb els altres però també amb les distàncies còsmiques, uns fils que, malgrat el tòpic, també podríem anomenar quàntics.

El públic es va deixar atrapar entusiasmat pel ric univers filamentós que Antonella D’Ascenzi va desplegar a l’escenari.

Circ – Cabaret Armando Rissotto, de Txo Titelles

Amb aquest atractiu títol va presentar Nartxi Azkargorta, a la Plaça Major de Palma, el seu espectacle de cabaret circense dirigit per Jordi Llop i fet amb titelles en el que van desfilant tota una sèrie de personatges insòlits i extravagants, sempre amb la presentació de qui és el director d’aquest teatre de l’estrafolari: el senyor Armando Rissotto.

Txo Titelles. Foto companyia

Un presentador vell que sap però connectar amb el públic, especialment amb el més jove, ja que Rissotto coneix molt bé els registres punkis i sap lo que més agrada al jovent, pel que fa als artistes: que sobretot sorprenguin i tinguin prou estranyeses per pescar la seva atenció, amb números en els que la música hi jugui un paper important.

Enganxa també el to que usa Rissotto en les seves al·locucions al públic: tranquil i educat, però directe, sense pèls a la llengua i sense les banalitats de les disfresses del quedar bé. Però començà l’espectacle. Surt a la pista un monociclista amb casc d’obrer, per si les mosques, capaç de desplaçar-se per l’escenari però alhora de pujar parets, de saltar i de ballar la música que l’acompanya. Al seu darrera, l’ombra del manipulador el segueix implacable en el seu paper d’acompanyant enfosquit per la roba negra.

Txo Titelles. Foto companyia

El saxofonista és un hilarant pallasso, extraordinari titella híbrid que s’estira seguint els aguts de l’instrument, que Nartxi mou amb segura mà pel darrera. O el cantautor rocker, que interpreta una meravellosa cançó en la que la marioneta declara la seva condició titellesca sense embuts, magníficament manipulada pel titellaire, en una fusió total amb el personatge. No podia faltar el mag, amb els seus elegants jocs de mans.

Però les sorpreses grans venen amb el número final, la cantant que es metamorfosa en altre figures, que no detallem per no desvelar masses coses. Només dir que el drac que surt al final, amb foc i fums inclosos, és una pura meravella, i que tot aquest joc de metamorfosis, dignes del més pur estil d’un Fregoli extravagant, va deixar a tothom amb un bon pam de nas.

El públic va assistir amb la boca oberta bona part de la funció, i malgrat trobar-se en una de les places més bullicioses de Palma, en cap moment va desviar la mirada, atret com per art de màgia pels números del magnífic circ-cabaret d’Armando Rissotto.

Manual, de Coriolis

No coneixia aquesta obra de la companyia Coriolis, d’Uruguay, de la que sí he vist altres treballs, i no volia faltar de cap manera a la cita que el Festival de Teresetes ens havia preparat al Teatre Mar i Terra de Palma per veure Manual. Obra nascuda al seu país que ja tenien quan van arriba a Espanya fa uns anys amb Pasos Largos, deliciosa obra d’impacte que ha recorregut tots els festivals del país, Manual necessita tres titellaires que siguin molt bons manipuladors per poder-se fer.

Manual. Foto companyia

Com que del trio original composat per Maru Fernández, Gerardo Martínez i Cecilia Buzzone només es troben a Europa els dos primers, van haver de buscar una tercera persona capaç de substituir a Cecilia. Aquesta persona ha estat Nelo Sebastián, titellaire valencià ben conegut a Barcelona, on va residir uns quants anys, instal·lat ara de nou a València, on treballa amb la seva companyia Vudú Teatro.

Manual. Foto companyia

Què podem dir de Manual sinó que és una obra que, com el seu títol indica, es fa bàsicament amb les mans, en un joc coreogràfic diabòlic pel qual els espectadors veiem com sis mans, quan decideixen posar-se d’acord, són capaces de representar qualsevol personatge, cara o figura, fent-se i desfent-se tot sempre a la vista, sense amagar res al públic, sense paraules i amb una bonica banda sonora que ens acompanya al llarg de la representació.

Amb sis mans però també amb objectes, mocadors, flors, vestits diversos, Coriolis aconsegueix crear un seguit d’escenes on l’humor es barreja amb la poesia, el ball, la festa, i la Mort, un dels personatges principals, sens dubte una de les figures més fascinants i aconseguides, capaç de fer-se i desfer-se de mil maneres diferents. El tango de mans és un altre dels moments claus de l’obra, que voldries que mai acabés.

La gràcia de Coriolis és que tot allò que ens explica és capaç d’oscil·lar entre el joc i el divertiment tot passant per continguts profunds plens de subtilesa. Una obra de ritme impecable que funciona com un rellotge i que ens torna a demostrar el gran nivell d’aquesta companyia d’Uruguay, feliçment instal·lada a Espanya des de fa temps, les obres de la qual mai et deixen indiferent.