(Toni Rumbau amb dos personatges de l’obra. Foto Rebecca Simpson)

Qui no conegui Alcover i el seu Convent de les Arts, val la pena que s’hi acosti: un antic convent franciscà, el de Santa Anna, amb més de quatre segles d’antiguitat, fins fa molt poc en ruïnes, avui restaurat i habilitat com espai per a residències artístiques.

És en aquest fabulós indret on estic ultimant l’obra que estrenaré al Teatre La Gleva de Barcelona, teatre que pertany al Pol Artístic Teatres del Farró (veure aquí) el 17 de setembre de 2025, A Mans Lliures, espectacle solista de titelles i ombres amb direcció d’Eudald Ferré. Per cert, amb aquesta obra celebro els meus 50 anys de professió. Vegeu aquí)

La gràcia és que el diumenge dia 14 farem un assaig general obert al públic d’Alcover i dels entorns, a l’escenari del Convent de les Arts. Qui s’hi vulgui acostar, serà ben rebut, amb entrada gratuïta.

El Convent de les Arts

És important parlar d’aquest espai, unes ruïnes fins fa poc, avui un lloc en plena activitat.

Entrada principal del Convent de les Arts. Foto T.R.

Els seus fonaments daten del segle XVI, quan un antic colomar es convertí en ermita i, finalment, el 1582, en convent. Els monjos que l’habitaren durant tres segles, a part de cercar un lloc pel retir i l’oració, van fer del convent un espai de formació i ensenyament. Fins l’any 1835 en que els monjos van ser desallotjats, l’edifici va comptar amb una important biblioteca que, amb la desamortització, va passar a mans de la Biblioteca Pública Provincial de Tarragona.

Imatge del claustre amb el pou al fons. Foto Rebecca Simpson

Durant bona part del segle XIX l’edifici va esdevenir hospital de pobres i escola privada i l’any 1920 es va convertir en quarter de la Guàrdia Civil. Fins que el 1973 en va desaparèixer tota activitat i restà en l’oblit.

El seu mal estat de conservació i de degradació extrema va fer que l’any 2008 l’Ajuntament d’Alcover redactés un Pla Director per rehabilitar el conjunt conventual. A més del Pla Director, també es va dur a terme un Pla Funcional perquè aquest Bé Cultural d’Interès Nacional, anomenat Convent de les Arts, esdevingués un centre cultural de creació artística en totes les seves vessants

Claustre. Foto Rebecca Simpson

Des del juny de 2014, data de la inauguració, manté una programació estable d’espectacles de diferents disciplines artístiques amb la participació de creadors del nostre entorn i d’altres països.

Interior sala del Convent. Foto Itzel Silvestre

A l’actualitat s’han acabat les obres d’una part de la tercera fase, amb l’objectiu de transformar l’antic convent en un equipament d’inspiració i treball per a artistes que necessiten un espai adequat per a la creació i producció i a més que disposin d’un indret on allotjar-se temporalment en un context favorable per a la pràctica artística.

Passeig per Alcover

Ha estat una descoberta passejar pels carrers d’Alcover,  una vila i municipi de Catalunya a la banda occidental de la comarca de l’Alt Camp, als peus de les Muntanyes de Prades. Està considerada un dels nuclis urbans medievals més ben conservats, amb dues magnífiques portes encara en ús i carrers que mantenen el seu sabor antic.

Arc de l’Església Vella. Foto T.R.

I tanmateix, una vila ben moderna, amb tota mena d’equipaments, sent el mateix Convent de les Arts un dels seus espais més interessants, en haver sabut combinar la història amb la modernitat més avançada pel que fa al conreu de les arts.

Plaça a Alcover. Foto T.R.

Al seu interior destaquen les seves dues esglésies: la vella en ruïnes, que constitueix un fabulós escenaris quasi de pel·lícula, i la nova amb un original campanar escapçat, quan el poble va decidir deixar-lo a mig acabar, sense que manquin les obligades campanes que marquen les hores, per descomptat

Els assajos

A Mans Lliures és una obra que completa una trilogia, la de les Mans, que compte amb els dos títols anteriors A Dues Mans (1987) i A Mans Plenes (2009). A la vegada, em serveix per festejar d’alguna manera els meus 50 anys de titellaire. Certament, els aniversaris no tenen perquè anar acompanyats de títols nous. Però en aquest cas, puc dir que ha estat com anell al dit. En el sentit de que hi ha una mena de ‘ritornello’ entre la present obra i la primera, A Dues Mans. Aquesta va estar dirigida per Mariona Masgrau (1949-2007), que també va fer els titelles, i la present té com base important la música del disc Pendular Motion, del compositor i fill meu Octavi Rumbau Masgrau, que també ho és de la Mariona Masgrau

D’esquerra a dreta, Itzel Silvestre, Eudald Ferré i Pamen Ruíz Montserrat. Foto T.R.

Els titelles són i no són els mateixos de A Dues Mans: es respecte el disseny bàsic dels originals de la Mariona, però estan fets per l’Eudald Ferré, director de l’actual obra, que hi ha posat la seva empremta personal. He tingut la sort de comptar amb la direcció de l’Eudald, un titellaire que considero un dels valors més segurs que tenim aquí en les arts i l’ofici dels titelles de guant i del teatre visual.

Rebecca Simpson amb un titella. Foto T.R.

Igualment ha estat preciosa la feina d’ajudant de direcció de Rebecca Simpson que junt amb l’Octavi Rumbau han posat molts punts sobre les is d’aquest espectacle. La incorporació a l’equip de la jove estudiant de teatre visual i de titelles Itzel Silvestre Sancho ha introduït no poques coses al projecte. Pamen Ruiz Montserrat, encarregada del vestuari dels titelles, ha sabut captar l’esperit de cada personatge. També vull mencionar a Aleix Vallverdú Palau, director del Convent de les Arts, del que hem gaudit la seva incondicional ajuda i complicitat, amb absoluta lliberalitat.

Mans. Foto Rebecca Simpson

A A Mans Lliures, he incorporat el món de les ombres, amb el que he treballat molt, especialment en la segona obra de la Trilogia, A Mans Plenes, que m’ha servit de referència visual. Un llenguatge que sempre m’ha interessat, en permetre parlar de les coses invisibles i al·legòriques sense haver d’explicar res. Aquí, les ombres comencen i tanquen l’obra, donant un context simbòlic al joc dels titelles. En aquest apartat de les ombres, vull mencionar a Mercè Framis, reconeguda ombrista catalana, que ha col·laborat des del principi en l’obra, aportant una gran saviesa en aquests afers de la llum i les ombres, que tan bé coneix.

Igualment a Teia Moner i a Miquel Espinosa, que ens van acollir al seu Museu de Titelles de Palau-Solità i Plegamans on vam tenir la sort d’estar en residència diverses setmanes. Els seus coneixements de la llum i les ombres ens han donat idees molt útils pel muntatge.

Les dues màscares. Foto Rebecca Simpson

Per altra part, ha estat molt important la mirada exterior de tres professionals de gran vàlua, com són les titellaires i ombristes Núria Mestres i Esther Prim, així com la gran especialista en Teatre Visual Sara Serrano, directora del IF Barcelona.

La Mort treu el nas. Foto Rebecca Simpson

Les dues setmanes passades a Alcover han servit per assentar l’espectacle, en permetre reunir l’equip sencer pràcticament tots els dies, ja que tres dels seus components viuen al Camp de Tarragona. Una producció que ha nascut a Barcelona però ha desenvolupat les seves potencialitats a aquesta comarca tan humanament cultivada, proveïda d’un dinamisme serè i ben allunyat de les dèries urbanes del nord català. Sens dubte la llunyana i subtil influència romana ha estat present malgrat la seva invisibilitat aparent.

Assaig general obert a Alcover i estrena al Teatre La Gleva

El diumenge 14 de setembre, a les 18h, farem un assaig general obert al públic a la capella convertida en sala de teatre del Convent de les Arts. I el dimecres 17 a les 20:30, estrenarem al Teatre La Gleva, on actuarem durant tres setmanes de fins el 5 d’octubre. Un teatre que des d’avui està inclòs al fantàstic Pol Artístic dels anomenats Teatres del Farró (nom antic del barri que acull els dos teatres). Podeu veure tota la programació dels dos espais aquí.

Presentació dels Teatres del Farró el juliol de 2025, anb alguns dels artistes participants a la programació,davant del Teatre La Gleva. FotoLa Gleva